Expresso

Algunes persones afirmen que per primera vegada a la història de la humanitat, la generació dels nostres fills serà la primera que viurà pitjor que la seva predecessora. I tal i com està el pati, pocs discuteixen aquesta afirmació. A nivell laboral, passarem de la plena ocupació a índexs de desocupació per damunt del 10%. La feina ja no serà per a tota la vida sinó que anirem canviant d’empresa sovint. Es perdran beneficis socials, la vida laboral s’allargarà i la sanitat deixarà de ser cada vegada menys universal. Hi ha economistes que afirmen que alguns dels nostres fills mai no treballaran. D’altra banda, passarem d’un consum exagerat a un consum limitat, de no fixar-nos en els preus a comprar amb la calculadora a la mà. Només comprarem allò estrictament necessari i haurem de restaurar i aprofitar-ho tot. Ja res no serà igual i seran els nostres fills els primers que patiran les primeres conseqüències de la crisi. Tanmateix, no ho tinc pas tant clar. És més, penso tot el contrari. Tinc l’esperança que gràcies a aquesta crisi les següents generacions viuran millor. En primer lloc podem començar a negar o com a mínim a posar en dubte el concepte de progrés. Vivim millor ara que fa cent anys? Qué significa viure millor? Viure més anys sense importar com? D’altra banda cal preguntar-se qui és el subjecte d’aquest progrés, tota la humanitat o solament una part? Per qué no preguntem als habitants dels països pobres si viuen millor que abans?. Si pensem en el nostre país, podríem afirmar que ara vivim millor, però si pensem en tota la humanitat, la resposta és la mateixa? Cada dia hi ha menys fam en el món? Hi ha menys desigualtats socials? Molts afirmen que el progrés no existeix. Fins i tot centrant-nos en el món occidental també es posa en dubte el concepte de progrés. Està comprovat que a països més desenvolupats com Suècia, on hi ha un alt grau de benestar social, l’índex de suïcidis és clarament superior que a altres països més pobres. Actualment tenim moltes comoditats però, som més feliços que els nostres pares o avis? . És una pregunta complicada. En segon lloc, aquesta crisi pot tenir conseqüències sobre l’organització i valors de la societat en un sentit positiu. Torna allò col•lectiu versus la individualitat. Ara més que mai necessitarem el suport de les persones i la força col•lectiva. Sols no podrem superar la crisi. Hi haurà un ressorgiment de les cooperatives, de les agrupacions, de les associacions, un renaixement, al capdavall, de la solidaritat. També, s’abandonarà el consum irresponsable, el malbaratament i la frivolitat de les compres. A mes dels diners es començarà a valorar d’altres coses, com ara el temps lliure. El treball serà molt especialitzat i només la gent vàlida tindrà una feina que li agradi. Per primera vegada, la generació dels nostres fills pot tenir l’oportunitat de canviar veritablement el món i per primera vegada potser hi ha esperança per a tots aquells que mai no han progressat. Però si finalment tot segueix igual, és a dir, d’aquí a un parell d’anys, tornem als vicis de l’economia especulativa, a l’egoisme individual, als diners com a valor de referència, llavors tornarem a caure a la mateixa estupidesa humana de sempre.

Molts caps de setmana des de la comoditat del seu sofà visitava el seu canal de notícies del Facebook. Li agradava mirar les nombroses fotografies dels seus amics virtuals que apareixien en activitats festives o esportives i que molts penjaven en els seus murs a l’instant mitjançant el mòbil o després amb l’ordinador. Mai no faltava l’amic ciclista que amb aire satisfet s’exhibia al cim d’alguna muntanya comarcal i en ocasions amb els molins de vent com a fons. Sempre hi eren les fotografies de barbacoes amb els amics o amb la família al xalet o potser al terrat del dúplex. Sempre apareixen immenses botifarres o costelles de xai que semblaven acabades de tallar. I què dir de les estampes de platja, els paisatges al vespre, les migdiades del company de feina sota el pi d’un càmping familiar o els àgapes en restaurants de prestigi amb fotografies de àpats hidrogenats.

Eren fotografies lluminoses on els seus amics sempre somreien, orgullosos del seu temps lliure, de la seva felicitat que apuntalaven amb comentaris enginyosos i que eren alhora comentats per altres amics. Semblava una bacanal, una espiral de felicitat diumengera retroalimentada.

Els envejava. Envejava les seves fotografies i les seves vides. Les vides d’aquestes fotografies. No podia suportar el buit d’un diumenge sense poder omplir-lo d’estampes públiques que expressessin la seva felicitat. No suportava no poder dir que ell també era feliç com a mínim els caps de setmana.

Tanmateix, un dissabte, va decidir d’enterrar per sempre la seva infelicitat. Va carregar al maleter del seu cotxe la bicicleta acabada de comprar i vestit de ciclista de muntanya,  pantalons, guants, samarreta, casc i motxilla, va conduir cap el cim més alt de la comarca per camins de muntanya. Aquell dia va aparèixer en el seu mur del Facebook la seva primera fotografia diumengera. Brut, ple de fang que prèviament es va empastifar i amb la bicicleta a la mà apareixia orgullós rodejat de pins que semblaven aplaudir la seva gesta i al fons la comarca als seus peus. Quina passada! van escriure els seus amics virtuals. Aquesta va ser la primera d’una gran sèrie. Amb l’ajuda del Photoshop i de l’enginy, tots els diumenges publicava una fotografia o dos on apareixia entre les onades del mar, en passeigs marítims, en paelles col·lectives, al centre de moltes capitals europees, a restaurants famosos, arribant a la meta d’alguna marató alçant l’índex i mirant cap al cel. Sempre en primer pla, sempre somrient i sempre tot fals.

Va aprendre a dominar el retoc fotogràfic i mai no va tenir un error excepte en una fotografia on es recreava una falsa calçotada amb el corresponent pitet i el somriure habitual que contrastava amb els ulls vidriosos i una mirada apagada. Cap amic virtual se’n va adonar d’aquest contrast impossible, potser perquè tots estaven ocupats en fotografiar i comentar les seves gestes per publicar-les en el fast-food de les emocions.

Són molts els que pensen que el capitalisme s’està convertint en un cadàver. Diuen que no som en una crisi qualsevol, sinó en una crisi sistemàtica. Molt lentament arribem al final d’un cicle. Les raons són variades, però les més importants resideixen a  la pròpia essència del model capitalista, a l’obligació del continu creixement econòmic que representa un ràpid esgotament dels recursos naturals i en el poder de l’especulació vers l’economia productiva. No podem oblidar que una simple decisió especulativa pot enfonsar qualsevol empresa que ha estat construïda al llarg de molts anys amb l’esforç de treballadors i empresaris. Paral·lelament existeixen altres raons més psicològiques o socials. El model consumista s’està esgotant. Cada vegada són més les persones que estan fartes d’ésser tractats com a mers éssers consumidors. És possible pensar en una gradual crisis dels valors actuals com ara el poder, els diners i la individualitat.

I amb aquest panorama quina és la sortida, el camí? No valen només les bones intencions, les idees abstractes sinó que es necessiten solucions, accions o  fets. Les persones han d’intuir un futur millor, diferent però millor. En aquest sentit voldria afegir dues idees o conceptes que podrien ajudar a albirar un futur diferent. En primer lloc està la reflexió sobre l’objectiu de cada una de les nostres vides. És necessari que les persones pensin seriosament sobre que estan fent. Què vull fer amb la meva vida? i aconsello que la resposta sigui sincera sense cap mena de prejudici i això només s’aconsegueix si ens despullem de tots els prejudicis socials i capitalistes. Estic segur que pocs contestarien: jo vull treballar tot el dia en alguna cosa que no m’agrada per pagar una hipoteca i una colla d’objectes dels quals no puc gaudir i a més estic destruint la terra. Més aviat, contestaríem que volem treballar en alguna cosa que en agradi veritablement o si més no en el que més s’aproxima (és difícil de vegades saber el què a un li agrada) i treballar per guanyar-se la vida sense renunciar a allò més valuós: el temps. Aquest és el segon concepte, el temps per a un, el temps lliure, el temps de vida, el temps per estar i ser. El temps no és un valor de la nostra societat. Sincerament, no es valora que algú tingui molt de temps lliure. Es valoren els diners i el poder i no el temps lliure. Simplificant una mica, podem dir que admirem més algú que ha guanyat molts diners encara que treballi 12 hores diàries que a un altre que simplement treballa el mínim, té moltes hores lliures i és més aviat pobre. El primer és un sacrificat, el segon és un gandul i no importa que el primer no vulgui estar amb la seva família i sigui un egoista i un tirà a la seva feina i que el segon sigui una persona humil que ha renunciat a guanyar més diners per tenir més temps per viure i compartir.

En un futur no molt llunyà, considerarem com a persones d’èxit, aquelles  que tinguin més temps lliure i les més pobres les que gairebé no tinguin temps, independentment dels diners que tinguin. Al capdavall, el més important de l’ésser humà és la seva vida i la vida és temps, si el perdem, o pitjor, si ens el roben, perdem la vida.

Divendres, 7 de la tarda, l’estació de Sants està plena de gom a gom. Moltes persones tornen a casa després d’un dia de feina, d’altres escapen de Barcelona cap a llocs més tranquils. Sembla que hi ha més persones que mai. Sobtadament, sonen els primers acords de Thriller de Mickel Jackson que envaeixen l’estació. Una jove d’aspecte fràgil comença a ballar. Els seus moviments espasmòdics criden l’atenció dels què estan al seu costat. Des de punts llunyans del recinte diverses persones s’uneixen al ball. De mica en mica centenars de persones ballen perfectament sincronitzades davant l’estupor d’altres tantes que no donen crèdit als seus ulls. Quan acaba la música, els ballarins es dispersen ràpidament. Això és un flashmob, un acte organitzat mitjançant les xarxes socials virtuals. En aquests actes un grup de persones realitzen una acció inusual i després se’n van. Per a molts, una ximplesa, una anècdota, una estupidesa. Tanmateix, pot ser un indici de l’apogeu del ésser social.

Fins ara i com característica del postmodernisme hem assistit a un procés de personalització de la societat. Varem passar dels grans principis i ideologies a un individualisme radical, a un egocentrisme exagerat. Actualment ens importa la nostra imatge, ens importa ser reconeguts com a persones amb èxit i això significa ésser poderosos i/o rics que bàsicament és l’única mesura vàlida a la nostra societat. Hem oblidat que som éssers socials. Hem oblidat els objectius socials i la responsabilitat social. Pensem que els grans temes com ara l’economia, l’educació, la cultura, la justícia són coses d’altres i no nostres. Ara bé, és constatable un renaixement de la col·lectivitat versus l’ individualisme i, com els flashmob, existeixen accions col·lectives que van formant part de la vida diària. Efectivament tenen un sentit bàsicament estètic però jo no crec en la serietat de les grans ideologies que poden moure col·lectius. Crec en les persones que tenen consciència social i col·laboren col·lectivament en objectius, en ocasions lúdics però de vegades també solidaris. I no ho dubtis, el  jo egocèntric està donant pas al jo social. Curiosament les primeres accions col·lectives actuals tenen una base lúdica, estètica, original i per a molts inofensiva, ingènua, potser. Ara bé, tota revolució té la seva cara estètica i anecdòtica i els flashmob poden ser la cara estètica de la revolució actual. Per això, quan vegeu algun grup de gent immòbil, (com ja ha passat a Igualada amb el col·lectiu Igualada Neta en el carrer Argent), o ballant plegats o fent una guerra de coixins no us espanteu pas i uniu-vos a ells, despulleu-vos del vostre jo i experimenteu el jo social que segurament havíeu oblidat. És un entrenament.

Aquest relat ha estat finalista del II Premi de microrelats La Nau del Centre Cultural Valencià La Nau de Castelló de la Plana:

http://www.cclanau.cat/

Ja n’estic fart, haig de fer-ho. Us he perdonat massa coses. Encara recordo amb il·lusió aquells primers dies. Éreu tan bufons acabats de crear, tan feliços amb la vida que us vaig regalar. M’encantava mirar-vos. Tot era tan perfecte, però, vàreu embolicar la troca. Mira que us ho vaig dir, d’aquest arbre no! Ja sé que era una ximplesa, però volia posar-vos a prova. Va ser la primera desil·lusió. Recordo com ploràveu de ràbia sota el pomer quan us vaig dir que havíeu de treballar per sempre. Després, tot va derivar en un batibull. Era obvi que si us creava com a mínim esperava algun detall per la vostra part, una associació de fans, un club, però van passar milions d’anys i res de res. Ostres, vaig haver de baixar personalment i fer-me carn per arreglar-ho tot i així donar un impuls al club. Em vaig sacrificar per vosaltres i mireu com m’ho pagueu. En pocs anys, el meu club va derivar en una excusa per cometre tota mena de maldats i tot en nom meu! I quina mania amb la ciència!, o ella o nosaltres, dieu sovint, però si jo sóc el logos, la paraula. No enteneu res. I què us passa amb els musulmans?, baralles i més baralles, però si jo sóc ell, sóc el de tots. I quan la guerra freda, quina angoixa! A punt de carregar-vos el planeta, però quines bèsties! I ara, la gota que vessa el got, mig món ric, frívol i consumista i l’altre morint-se de gana. Això no ho arregla ni jo. Sou un desastre, quina merda de criatures que m’han sortit. Així que, sabeu què us dic, que us bombin. S’ha acabat el bròquil, ara mateix acabo el món. Endavant! Que surtin els genets!

Nosaltres, el poble, som objecte i subjecte de les decisions polítiques i tenim el dret i el deure de decidir sobre el nostre present i futur. Llevat d’excepcions que prefereixo no esmentar tots estem d’acord en aquesta afirmació. El problema resideix a les eines que ens proporcionen les democràcies modernes perquè es compleixi aquest objectiu. La democràcia moderna és una democràcia representativa en la què la titularitat del poder polític pertany al poble però l’exerceix un conjunt de representants elegits cada cert temps de forma legítima. Estem parlant d’una democràcia delegada en la que el poble només decideix qui el representarà i qui parlarà per ell. Es desplaça la sobirania popular a una sobirania personal d’un grup de representants on les decisions polítiques es converteixen en decisions personals, que haurien de respondre a un programa electoral o com a mínim a una ideologia subjacent, però que moltes vegades es circumscriuen a una subjectivitat pròpia de les decisions personals que s’acosta a la visceralitat.
Des de l’edat moderna s’ha desqualificat i descartat la participació directa de les persones a les decisions polítiques per diverses qüestions, per exemple es diu que el poble és ignorant o que no tots poden ésser representants o s’esgrimeixen raons de viabilitat. Com debaten i voten 5 milions de persones en un temps limitat? També es parla de la possibilitat de prendre decisions contradictòries. Tanmateix, actualment tenim les eines i la voluntat per iniciar processos de participació ciutadana. Aquesta participació s’ha d’articular en dos eixos principals: el debat i la decisió. El poble s’ha d’implicar en el coneixement i debat de totes les qüestions polítiques que l’afecten. Actualment, tenim eines tecnològiques que ens proporcionen mecanismes de debat polític. Òbviament això és un primer pas, però hem d’anar més enllà i no quedar-nos en debats estèrils que no tenen cap efecte sobre les decisions. No només se’ns ha de demanar l’opinió, sinó que aquesta ha d’ésser vinculant. Sóc conscient que aquest és un objectiu complicat i que trigarà a complir-se.
En aquest sentit, la consulta de diumenge dia 25, una iniciativa sorgida de la societat civil, és un pas més en la reivindicació d’una democràcia més participativa i directa. Mai hem de tenir por de preguntar al poble sobre qualsevol cosa perquè ens avala la seva legitimitat democràtica.
És veritat que aquesta consulta pot respondre a objectius independentistes. No s’està reivindicant (solament) una millora de la democràcia sinó que es pretén posar com a objecte de debat la independència de Catalunya mitjançant mecanismes de ressò mediàtic.
No importa, en tot cas, hem de ser nosaltres els qui hem de debatre i decidir. La consulta del dia 25 pot ser l’inici d’un somni independentista i tots hauríem de poder decidir directament si ho volem fer realitat. Si és una voluntat majoritària o no. Algun dia, i això és un altre somni, el poble tindrà l’última paraula vinculant i definitiva. De moment, el diumenge hem de expressar-nos i jo ho faré a les urnes, i tú?

Hola, el tres i una baguet, vaig dir distretament mentre deixava la meva visa al taulell. El tres i una baguet, va repetir la noia, mentre m’acariciava amb el seu somriure i em mimava amb la seva mirada. Va passar la targeta, sense deixar de mirar el meu DNI i va afirmar dolçament: molt bé, i això de regal. No sé si es referia al seu somriure o a una ampolleta d’aigua que em va donar. Feia poc que la noia treballava en aquesta gasolinera i sempre era amable i en aquest cas a la seva amabilitat residia la seva professionalitat. Potser era una feina temporal i mal pagada però no era raó per mostrar aquesta cara de pomes agres que en innombrables ocasions t’ofereixen persones que treballen cara al públic.
Si a aquestes feines de cara al públic afegim un cert poder immediat i real, ens podem trobar amb una esquerperia proporcional a aquest grau de poder. Estic pensant en moltes professions en què la persona que treballa de cara al públic ens mira de dalt a baix, ens jutja i finalment ens maltracta perquè simplement té una parcel•la de poder, l’única, potser, de la seva vida, però suficient per poder exercir-la i alimentar la seva vanitat. Que m’has de portar aquest carnet per comprovar les teves dades que ara mateix estic veient pel terminal, però no em dóna la gana de saltar-me aquesta norma inútil. No vull somriure’t, ets de fora i t’ho posaré difícil perquè avui m’he aixecat amb mal peu i punt, i d’aquesta manera, milers d’exemples de poder fer-nos perdre el temps, poder d’influir, encara que mínimament, a les nostres vides, poders petits, però en definitiva poders que es poden exercir des de certes feines. En aquests cas, m’imagino que passaria si aquestes persones tinguessin un gran poder i desgraciadament penso que actuarien de la mateixa manera però a una altra escala.
Al capdavall, el que atreu l’ésser humà és el poder encara que només pugui exercir-se durant escassos minuts, potser segons, els necessaris per no somriure al client que et cau malament i negar-li la informació que necessita. La persona se sent orgullosa d’haver exercit el seu poder i té la valentia per enviar a fer punyetes a qualsevol perquè simplement ho pot fer i això és poder.
En aquestes situacions moltes vegades preferim no discutir i passar aquest tràmit. Tanmateix, estem fent un flac favor a totes aquelles persones que com la dependenta de la gasolinera ho intenten de fer-ho tan bé com poden. I això no significa que totes aquestes persones no estiguin fartes de la seva feina i vulguin canviar. Moltes es queixaran profundament de la seva situació laboral, però en el moment d’exercir la seva professió, la dignificaran tant com la seva pròpia dignitat personal.
Per això, cada vegada que vaig a la gasolinera i em serveix aquesta noia rebo una dosi d’esperança i certament m’agradaria que els més poderosos tinguessin com a mínim una centèsima part de la humilitat d’aquesta persona, la humilitat de tots els professionals que dignifiquen la seva feina, que no necessàriament a l’inrevés.

Va baixar molt a poc a poc les brutes escales de l’edifici marró on algun dia va viure. Ja al carrer, es va girar i va veure els edificis que formen encara el fons de benvinguda d’una de les entrades de la ciutat, una vergonya que cal evitar, diuen. Mentre enfilava el carrer principal del Barri Montserrat cap al centre de la seva ciutat, es va fixar en els mocadors que portaven algunes dones que solitàries tornaven cap a casa, però no es va adonar del color oliós de la pell dels nous veïns. Estava apagat i no podia expressar el que sentia. Va arribar a les botigues tancades del carrer Pau Muntades i no va poder evitar veure el seu reflex en alguns aparadors sense reconèixer el seu propi rostre. Va deixar enrere el bar on alguna vegada va parlar amb amics i on els paletes que sempre tapaven esquerdes dels edificis, acostumaven a esmorzar. Arrossegant els seus peus va passar per la farmàcia tancada i sense deixar d’escoltar crits de nens que no hi eren. Era una tarda freda de diumenge. Va arribar a l’estació del carrilet amb la que no va somniar mai i va encetar el passeig Verdaguer sentint els batecs que no volien continuar. Va veure el banc del seu primer petó, els arbres que sempre contava quan anava a comprar droga, i els dibuixos al terra amb els que algun dia va jugar. Caminava sense mirar mentre corria la sang enverinada per les seves venes i pensava en aquests carrers que algun dia va trepitjar sense veus al seu cap. Sabia que ningú no l’esperava. Va passar pel vell mercat tancat com el seu destí i va veure alguns nens jugar que de sobte es van parar per mirar-lo amb respecte. Va creuar per la vella mútua abandonada i va arribar a la Rambla on mai abans havia passejat i que ara apareixia molt apagada per la llum del vespre. Després, es va retirar per carrers més estrets i sense forces es preguntava si ja l’abandonarien. Es va apropar al miserable riu que sempre va recordar pudent. Era la seva platja privada que anys enrere contemplava mentre s’injectava heroïna i prenia el sol recolzant-se sobre les adobaries. Se sentia maltractat i abandonat. Va travessar les mateixes naus, testimonis dels seus companys que algun dia van fer el mateix recorregut, des del barri fins al rec, des de l’esperança fins l’oblit. D’una nau va aparèixer un home que no semblava un vell adober, potser algun antic amic que ràpid va oblidar. De sobte, va caure la nit i lentament el seu cos al terra Amb el cap inclinat va veure com la seva sang feia un riu que acabava al rec i per última vegada va pensar en els carrers d’Igualada.

Qui va dir que tot està perdut? qui s’atreveix a dir-ho, i quins són els motius? Qui va dir que tot s’ha acabat? que no hi ha esperança. Potser l’economista que afirma que els vicis del capitalisme mai no es poden esborrar com l’especulació o el religiós que pensa que molts han perdut la fe, potser el polític que pensa que no pot fer res o el treballador que ha perdut l’esperança de tornar a treballar o l’empresari arruïnat i sense forces per tornar a començar. Qui més diu que tot està perdut? Molts, sí, molta gent pensa que tot s’ha acabat, que no queda més que esperar. Sembla que no hi ha res per a què lluitar. Doncs bé, com diu la cançó de Fito Paéz, jo vinc a oferir el meu cor, obro el meu pit i trec l’ànima per a tothom, perquè penso que hi ha esperança perquè tinc il•lusió. Us donaré tot i no espero res. Encara que vegi les llàgrimes, encara que escolti els laments, encara que senti els crits de desesperació, encara que us vegi trists i desesperats, jo us ofereixo el meu cor perquè jo crec que res no està perdut. I és veritat, no tinc la gran solució, ningú la té, però ha de ser a les persones, als sentiments i no als diners, per això jo vull parlar de tu, de nosaltres dels nostres somnis i sobretot de les nostres esperances. No serà tan simple, serà molt dur perquè hem de ser-hi tots amb el cor a la mà.
No parlarem de riqueses, ni de formes, ni de lemes, ni de gurus, ni de falses esperances, no t’enganyis, no parlarem de ser rics. Jo vull que parlem de tenir feina per poder jugar, de compartir i de crear, de consumir menys per omplir més. Potser competir, vendre i comprar però no especular, de consumir però no de malgastar, de produir però no de destruir. En definitiva, hem de parlar de la vida, hem de reinverntar-nos, renéixer , hem de tornar a somniar . Hem de creure que som els protagonistes i tenir l’ intenció clara de voler fer-ho d’una altra manera. No tenim altra sortida que canviar i solament ho podem fer entre tots i hem de ser valents.
Perquè això només ho arreglarem entre tots, com diu l’anunci, perquè aquesta crisi no sap de cors i nosaltres sí, per això és hora d’oblidar la pell i hem de donar el cor i mai ningú no dirà que tot està perdut . I no serà fàcil, i no serà tan simple és veritat, serà molt dur perquè només amb una ganivetada d’amor no serà suficient, ni tan sols amb la destralada d’amor de milers de cors.

Ni planificació, ni poder central, ni estimacions, ni regles, ni líders que ens diguin què hem de fer. Així es comporten les formigues. A partir de modificacions de l’entorn, com senyals, rastres, es coordinen per aconseguir una meta. Un exemple el tenim en l’habilitat d’aquestes per trobar el camí més curt a una font de menjar i després tornar al cau. Ho fan mitjançant les feromones que són substàncies químiques que deixen les formigues i que d’altres reconeixen, o sigui senyals. Una formiga que surt cap al menjar es mou inicialment a l’atzar fins que troba un rastre de feromones que li indica el camí correcte i més curt. A més, aquesta formiga reforçarà aquest camí amb noves feromones. D’aquesta manera, sense cap poder central organitzen l’expedició més eficaç. I a què ve tot això?, pensareu. Doncs bé, L’estigmeriga és aquesta forma d’intel•ligència social i de col•laboració col•lectiva. Aquesta paraula significa sobre tot col•laboració de manera indirecta i a través del medi físic. I aquesta es una característica de la conducta de diversos grups socials que han aparegut recentment a l’Anoia. Són grups que tenen característiques similars, els seus orígens a la societat civil i en conseqüència desproveïts d’ideologia política o que es mouen per el món virtual de la web 2.0. Grups com el del Tren Directe IGD-BCN, Anoiaesfera, Amics del Rec, 28h, Iguland, IGDecidim i altres. El més interessant és que com les formigues, aquests grups van modificant el medi a través d’opinions, propostes, reunions i moltes accions de forma similar als feromones, senyals que moltes persones poden assimilar com a guia per a organitzar-se d’una forma més eficaç que la tradicional. És a dir, no és necessària una planificació global dels diferents grups, no és necessari un poder central que els coordini, sinó que aquests grups a l’igual que les formigues deixen rastres socials perquè els altres grups i persones en general responguin, es despertin, en fi, que participin i entre tots aconseguir el camí més curt i eficaç per arribar al menjar, que en aquest cas seria una major eficàcia a l’organització social subscrita a la nostra comarca. Una persona (o grup) que volgués impulsar el desenvolupament de la comarca podria observar a aquests grups pioners i descobrir quins senyals proposen i seguir-los reforçant-los o al contrari modificant-los i entre tots esbrinar el camí correcte. Insisteixo, sense planificació ni cap control central.
Al capdavall, és molt important i necessari que aquests grups actuïn positivament, han de deixar rastres per aconseguir el camí més curt. Ara bé, aquestes feromones han de ser especials, originals i diferents perquè ja estem farts dels mateixos camins de sempre que mai ens han portat enlloc.