Expresso

Recupero otra poesía de mi adolescencia publicada en la revista ARGOT número 5 de 1984 del Instituto Pere Vives Vich de Igualada . Como veis seguía hundido en la profunda retórica de las palabras y además estaba enamorado, o eso al menos creía.

Eres como una espuma que arranca el cielo
los temblores de un infinito fuego,
como un vino de color de aroma
como el suspiro de un océano

Gírate, canta para ella, tierra,
bésala, gime, hazla primavera!

Contigo en blancas mañanas
suelto mis aguas dulces
en un pozo de noche abandonada.
Te doy mi mundo en ramos de coral
mi sangres, entre rosas, al mirar
Abandono la triste realidad
para en tus ojos pensar.

En golpeadas tardes,
me gustaría jugar con los astros
para entregar sus secretos
en tus labios, al besar.
Mis manos rompen el crepúsculo
para posar sus partículas
en tu pelo, al azar.

Te doy mi todo que no es nada
pero no más puedo dar.

Lo se, lo siento, lo oigo en el tiempo.
No serás mi viento
ni la luz, ni la quema de mis sueños
nunca estrella de mi tierra
nunca pasos de mis pasos

Es tu maldito silencio distante
esa indiferencia que marcas
sobre mi cabeza, al hablar.
Tu sueño que no es el mío.
Tu débil fuerza al amar.
Y no oiré jamás de tu alma,
una sonrisa, esa palabra cantar.

Y vas muriendo en cristales
sobre mi corazón al palpitar.
Arrancado por el tiempo
va suspirando mi último verso
que invoca el olvidar

Quan era estudiant, a les acaballes dels vuitanta, sovint la veia entrar a la Hispano. Tímidament seia sempre als primers seients al costat de la finestra. Vestia amb robes amples, pantalons de pana, jersei de punt i bufanda violeta de cotó, hippy total. Potser van ser els seus ulls, o el seus aires revolucionaris els que van deixar una empremta a la meva memòria, però sempre ha estat als meus pensaments i sempre hi serà. Ella va morir molt jove. Sembla ser que va ser un accident de muntanya.

D’ell tampoc no recordo el seu nom. El vaig conèixer a la universitat i gairebé no vam parlar durant el curs. L’última vegada va ser minuts abans de presentar el meu projecte d’Enginyeria a la Facultat. Me’l vaig trobar per casualitat. En aquell moment jo estava molt preocupat. Tot just havia dormit unes hores pensant en la possibilitat de que un imprevist m’ enviés la presentació en orris. Li vaig explicar els meus temors i recordo que em va dir que tot té la importància que tu li vulguis donar. Aquell dia vaig triomfar. I aquí és, en un altre racó de la meva memòria. Mai no el vaig tornar a veure.

Ell acostumava a passar els estius dels setanta al meu barri. Procedia del sud i era afectuós, amanerat i dolçament agradable. Mai no vam parlar més de tres paraules seguides, però el coneixia de vista, era cosí del capitost de la banda dels pisos nous (això és un dir) amb la que el meu grup d’amics tenia una declarada enemistat. Ara és a la meva ment. Un estiu se’n va anar i ja no va tornar mai més. Es deia que va morir per sobredosi.

Altres estius, anava sovint a una discoteca de la costa i sempre em trobava una parella jove de rossos teutons que vestits de blanc ballaven imitant sengles robots. El seu amor s’expressava en la perfecta sincronització dels moviments robòtics. Ara sempre ballen enamorats als meus records. També els vaig perdre de vista.

Totes aquestes persones formen part del meu món i en algun sentit viuen en mi ja que en el meu món perfecte estan tots els que hi són però també aquells que hi haurien de ser. Totes tenen quelcom en comú: van ser estels fugaços sobre el meu cel existencial. Vides creuades que es van perdre a l’horitzó de la meva existència. La meva relació amb elles va ser pràcticament nul·la, ni les vaig conèixer i ja no puc conèixer-les. Sé que mai els tornaré a veure, perquè estan morts o perquè simplement no sé on paren i molts ni tant sol els reconeixeria. Tanmateix, sovint en moments melancòlics, quan torno de Barcelona conduint o al llit, asfixiat per la nit d’un dia laboral, penso en la noia de la Hispano o en els robots enamorats o en tantes vides, reals como la meva actual, que van passar fugaces però que em vam marcar per sempre i no sé ben bé perquè. Potser les vaig idealitzar, però cada vegada que les recordo, sento com si les seves pèrdues esdevingueren petites morts de la meva vida i llavors és quan sento quelcom semblant a la serenitat. Estic absolutament convençut de que eren persones meravelloses, perquè vaig tenir prou amb les seves mirades per deixar-los al racó de les persones que sempre recordaré.

Certament tots els humans són mortals fins que no es demostri el contrari. És una hipòtesi certa amb la qual tothom hi està d’acord. Les persones per interactuar i conèixer el món necessiten principis, conceptes verdaders on aferrar-se i poder moure’s pel mon. Ara bé, demostrar que una hipòtesi és certa és complex i gens trivial tant al camp de les ciències formals, naturals o socials. I si pensem en el camp de les ciències humanes com la psicologia o la sociologia, trobar hipòtesis absolutament certes com la del títol és molt complex ja que la conducta humana a nivell individual o social no s’ajusta a models matemàtics de la mateixa manera que, per exemple,  la Física. Per tant afirmacions del tipus, tots els gitanos són uns embolicadors, o tots els emigrants són bruts, rapinyadors i uns aprofitats o tots els que parlen castellà a Catalunya són de dretes o tots els llatinoamericans són uns brètols, o tots els catalans són uns garrepes són falses. Les generalitzacions sorgeixen de la necessitat de poder comptar amb una veritat per poder moure’s pel món. Si el que defensa aquestes pressuposades veritats viatja al carrilet i es troba un parell de llatinoamericans pensarà que són uns brètols i estarà segur que es comportaran com a tals, si camina pel passeig i veu quatre magrebins, pensarà que l’atracaran. En tots aquests casos i en base al seu conjunt de principis es comportarà en conseqüència, per exemple, canviant de seient al tren o de vorera per evitar un comportament humà intrínsec a la condició de llatinoamericà o magrebí.

Alguns defensen aquestes generalitzacions apel·lant a l’estadística, juguen a sociòlegs i veuen una correlació claríssima entre raça, religió o sexe i maldat. Evidentment per a ells, els magrebins són lladres i/o traficants perquè són magrebins, i són incapaços de raonar més enllà, no poden pensar que potser és la situació econòmica i social, l’educació, el desarrelament i desenes de variables que poden provocar que l’índex de delinqüència sigui més alt en aquests col·lectius.

Es generalitza per mandra intel·lectual, perquè és més fàcil tenir unes quantes generalitzacions per actuar en base a les mateixes que pensar que cada persona és diferent. Les generalitzacions i els tòpics (generalitzacions solidificades) són productes de l’estupidesa humana, de la ignorància més casposa, de no voler conèixer cada una de les individualitats. L’ ignorant (o psicòpata sí és conscient del seu error però no l’importa moralment), es crea un món a la seva mesura, un món simple saturat de tòpics i generalitzacions estúpides que creen límits i fronteres, un univers conceptual que l’ajuda a relacionar-se fàcilment amb els altres, sense necessitat d’empatia, de conèixer, de comprendre els altres. Sobra dir que aquest univers conceptual és altament perillós perquè pot esdevenir en pensaments totalitaris i en l’imposició dels mateixos, per exemple, es pot arribar a pensar que si tots els immigrants són uns aprofitats del nostre sistema del benestar, la millor solució es limitar o eliminar l’accés a alguns serveis socials com la sanitat. Patètic.

Poques són les generalitzacions certes en l’àmbit humà, de moment jo tinc dues ben clares: tots els humans són mortals i no tots són uns ximples, o no?

Joan va pujar per les escales per culpa de l’etern ascensor espatllat, va comptar els graons vells però nets i quan va arribar al replà del seu pis, el tercer primera d’un bloc de protecció oficial dels anys vuitanta, va percebre l’olor de brou nadalenc. Va deixar les claus al rebedor i iva entrar al menjador veient amb sorpresa que la taula estava parada amb una elegància pròpia d’un restaurant de categoria. Un escumós de dubtosa qualitat arropat per un tovalló blanquíssim de cotó sobresortia pel cubell platejat al costat  de la taula repleta de copes, gots i plats. Les estovalles eren morades com els tovallons que adornaven els plats fondos. Una taula que no es corresponia sens dubte amb la situació econòmica de la família, tanmateix no hi havia res nou damunt d’aquella taula.

L’escudella era boníssima. Ell va agrair aquesta tradició gastronòmica nadalenca ja que sortia barata. Es notava en el menjar i el beure que eren humils. Des de que Joan era a l’atur, tot era marques blanques i aquest Nadal no podia ser diferent. Però L’Isa, la Marta i el Marc, la seva família eren autèntics, i allà estaven, parlant i rient sense tele.. La seva dona estava radiant i va obligar-los a estar guapos per l’ocasió. Semblava que eren a un restaurant, fins i tot cada un tenia un plat per al pa comprat a la botiga de la gasolinera.

Després del flam casolà Eroski i algun torró Caprabo, van venir els regals, el moment més esperat. Dies abans van decidir per majoria paternal que donada la situació, enguany no comprarien cap regal. A la seva filla li van regalar el portàtil pesat i vell de la mare però que funcionava i al petit una col·lecció de cotxes que va pertànyer al seu tiet. Mentre la Marta parlava amb el Messenger i el petit no parava de fer salts de bogeria, ell va obrir el seu regal, un quadre molt gran dibuixat pels nens on estaven tots amb els braços entrellaçats. Va veure reflectida la seva vida als colors d’aquell dibuix . Al sofà de tela i arropada amb una manta la seva dona estava llegint estupefacta el seu regal, una poesia d’amor del Joan! Ella no la va poder acabar de llegir ja que va començar a plorar. Ell va esclatar a riure amb ganes mentre l’abraçava. Els nens es van abalançar sobre els dos formant una melé familiar i van acabar pel terra.

Més tard, van venir absolutament tots, família i amics. Tot va començar pel seu cunyat que va trucar al seu germà i després la seva mare i aquesta la seva filla i després els amics y així com tots vivien a la mateixa ciutat van acabar a casa seva. Tothom portava alguna cosa, beguda, menjar, alguns regals. No parava d’entrar gent, mai abans havia vingut tanta colla. Sabien que en Joan i la seva família havien tingut un mal any, i van decidir de presentar-se pel morro i amb el cor amb la mà.

Per la nit, allitat , en Joan va sentir en la llunyania el so d’unes campanetes i va somniar que volava al costat d’un àngel amb ales marca Nike.

Un sopar familiar qualsevol d’un dia qualsevol, plats fumejants, el got d’aigua que cau, tots parlem alhora, els meus fills juguen, protesten i de vegades mengen,  passa’m l’oli si us plau, acaba’t el pollastre, i aquesta verdura què? Ah!, doncs, jo de gran vull ser pediatra, afirma amb convicció la meva filla mentre continua ficant la màniga a l’amanida. Quantes vegades t’he dit que t’arromanguis a la taula? Per què pediatra? li pregunta la meva dona mentre li recull la màniga. Doncs perquè m’agraden els nens, i m’agrada curar a la gent. Llàstima, li dic, preferiria que fossis actriu, per allò del glamour, per viatjar,  para papa! Pesat! Que no, que és broma. Aleshores penso que allò que estimo més és que siguin feliços, que no pateixin que siguin bons, però no dic res, tampoc és qüestió de posar-se estupend. Papa, jo vull ser Alcalde, diu el petit, de cinc anys. Un llarg silenci s’apodera de la cuina només interromput pel soroll d’una cullera xocant amb el plat de verdura. La meva dona em mira amb cara de no saber res, i jo, no sé que pensar. Antany, potser als setanta o vuitanta, hagués pensat que el meu fill és un altruista, un sacrificat, que ha escollit una professió difícil i arriscada. Tanmateix, alguna cosa em diu que no és així, que ja fa molt que les coses ja no són així. Per fi, la meva filla li pregunta que perquè vol ser Alcalde. Expectació, les culleres s’aturen a l’aire, i el meu fill amb absoluta normalitat i contundència com quan sabem que no hi ha cap discussió, afirma que vol ser Alcalde perquè li facin massatges i li portin refrescs i tot seguit se’n riu de la seva pròpia ocurrència . Bon argument! Ni ajudar la gent, ni ximpleses, sinó que vol ser el rei, el qui té el poder, l’emperador, el lloat, estimat i mimat. Però d’on ha tret això! potser, de la televisió, de Phineas i Ferb, dels Gormiti, s’ha acabat la tele, penso, s’han acabat els dibuixos animats, però no serà que aquesta visió de la política ja forma part de la nostra cultura, inclús del sentit comú? Quina és la raó per la que una persona vulgui ser polític professional? Probablement aquesta persona contestarà que per ajudar la gent i  en la majoria de casos no ens ho creiem i tristament és així, ens estan dient mentides i simplement existeixen altres raons: la fama, la vanitat, els diners, el poder, no perquè li serveixin refrescs, però sí els millors vins, no perquè li facin massatges però sí que li passin la mà per l’esquena afalagant-lo. I ningú no s’escandalitza, però si és lògic, pensa tothom, perquè ho estem vivint cada dia, perquè sembla intrínsec a la feina política. És aquesta la distància insalvable entre el govern i el poble. Els polítics resten als núvols del poder, i a la llunyania, a la terra, estem nosaltres que cada quatre anys els renovem el lloguer del núvol. I això és el que anomenen desafecció política.

Ara bé, és molt injust parlar en aquests termes dels polítics, perquè és injust generalitzar, sobretot si coneixes polítics propers que intenten donar-ho tot per unes idees i es deixen la pell per els seus conciutadans. Em remeto a ells per creure en la política. Potser existeixin instruments com les llistes obertes, la rotació de càrrecs, l’austeritat i l’augment de la participació ciutadana que ens ajudin a superar la desafecció però només amb la coherència personal, la humilitat i la il·lusió, podem aconseguir que aquestes excepcions siguin la regla.

Un mes més tard li vaig tornar a preguntar al meu fill que és el que volia ser de gran i em va contestar que pintor com Joan Miró. Em dóna igual el que sigui però que sigui bona persona, tan senzill i tan difícil. I si és bona persona serà el millor Alcalde.

Fa 25 anys un amic i jo vam escriure aquest article a la revista ARGOT de l’ institut d’Igualada, volíem lluitar per un món millor i aquestes eren les nostres idees i sentiments:
En un món submergit en una crisi econòmica i ideològica, amb tensions quotidianes, falsos valors i ple d’egoisme, habitat per robots en potència, dirigits per una societat consumista, freda i hipòcrita, on la rivalitat imposa constantment l’odi i la mentida, viu també la joventut, la més afectada i que té el deure i la necessitat de canviar-lo, però covarda, la majoria, ni tan sols ho intenta sinó que recerca falses i fàcils sortides amb les quals intenta ignorar la realitat. Alguns joves intenten evadir-se mitjançant la droga o la violència, però l’únic que aconsegueixen és girar en un cercle viciós, busquen la llibertat i l’únic que guanyen és una eterna captivitat.
La majoria observa, dissimula i es sotmet. Altres, molt pocs, són capaços d’innovar, imaginar i generar esperances, però no tenen unitat i finalment són absorbits o marginats.
Abans com a mínim, van existir nombrosos i forts intents de revolució com els hippies que van intentar entre d’altres coses una tornada a la naturalesa o els Beatles que van marcar tota una època o la revolució del maig del 68, una mostra latent de crítica ideològica, però tots sobre manera van fracassar.
Avui la joventut sembla adormir-se i segueix somnàmbula el camí implantat, les modes creades amb un únic fi econòmic, la societat de consum que ens bombardeja i sense que ens n’adonem, manipula les nostres idees i la nostra llibertat. Potser ja no hi ha esperança? No hi ha noves ideologies per les que lluitar, les joves filosofies són pessimistes, la realitat també ho és. Tanmateix, creiem que ha d’haver-hi solució i que es troba als valors profunds i inviolables de la joventut, els seus sentiments, les seves ganes de llibertat, la seva sinceritat i el seu amor. Tot això cal treure-ho, mostrar-ho i fer-ho, perquè nostre és el present i el futur i cal intentar canviar-lo i si ens equivoquem (que no ho farem) no importa, perquè aquest és el gran dret de la joventut, equivocar-se.
És sorprenent comprovar que la descripció de la societat és molt semblant a l’actual: crisi econòmica, de valors, societat de consum, desafecció, tanmateix, i avui també, sempre hi ha esperances. Això sí, des de la distància de l’experiència envejo l’esperit d’aquest article, desitjo la ràbia i la ingenuïtat que ens va fer escriure aquestes paraules, potser caòtiques però amb una puresa i honestedat que admiro. Avui, voldria ser més a prop del jove rebel que de l’adult acomodat , perquè meu també és el present i el futur i nostra és la responsabilitat de millorar-lo i així és a la lluita diària, a la rutina i cada vegada sospito més, com ja intuïa fa 25 anys, que ho podem aconseguir si en cada una de les nostres accions hi posem la voluntat d’estimar, i no és gens fàcil, ni abans ni ara.

Recupero esta poesía de mi adolescencia publicada en la revista ARGOT número 4 de 1983 del Instituto Pere Vives Vich de Igualada . Por aquel entonces vivía saturado de emociones contradictorias y con la sensibilidad a flor de piel. Ahí va:

Verdad

Eras luz de mi mirada
verde plata y escarlata
blanca nieve, agua infinita,
suspiro de la noche,
joven azucena del alba

Armaste la tierra de flores
oh! libertad de amor
que me entregaste
y el cielo de colores
mi alma zumbaste
desnuda, limpia, cristalina
besó tus puros ojos

El todo vestía en tu silueta
y bailaban las estrellas
todo era música
y la música eras tu
yo te quería
y tu a veces me quisiste

La verdad brotó de tu boca
amarga, sincera y rota
oh! asesina verdad!
Se adelgazaron las palabras,
despertó la soledad,
voces y dolores se alzaron

La oscuridad sembró tu recuerdo
que roe y parte mi alma
y canta ebrio girando
devorando mis sueños
palabras y pensamientos

Hoy quiero morir
y perder tu reflejo
brillando en el espejo
de mi perdido tiempo

Hoy quiero llorar
y partir las olas
que saltan mordiendo
mostrando tus sueños

Hoy entre el silencio
quiero cantar
al mar y a la verdad
un canto triste y sincero

Olé !!!!

Recentment vaig rebre un correu electrònic d’un company de feina en que ens comunicava el seu aniversari i ens remetia a les corresponents galetes de sempre.  El que em va cridar l’atenció és que tractava el seu aniversari com una release. En informàtica una release és el llançament d’una nova versió d’un software. Per exemple, Mozilla Firefox versió 3, o Windows Vista. Una versió acostuma a contenir canvis significatius respecte la versió anterior. Per aquest company de feina complir anys significa una nova versió de la persona. Seria molt interessant que així fos. Cada any, trauríem públicament una nova versió de nosaltres mateixos amb tots els defectes detectats arreglats  i amb noves funcionalitats. A més a més a part de posar- li  un dígit més a la versió, podríem batejar-la amb algun nom característic a l’estil de Windows Vista, per exemple, Josep Valls v. 5.4 JOVIAL,  Anna  Pujol v. 3.2 FASHION.

A informàtica, abans de treure una nova versió del software es segueix un procés a fi de garantir la qualitat del producte final. Apliquem-ho, doncs, al canvi de versió de la personalitat. Aquestes són les fases:

Fase de presa de requisits i/o defectes: Des de l’endemà de l’aniversari ja hauríem de preguntar als usuaris (als qui tractem) per possibles millores o modificacions que creguin oportunes. Per fer-ho podem optar per la comunicació oral: Tu creus que jo sóc idiota? Potser em falta suspicàcia? Què tal el meu discurs polític? També engloba la recollida de defectes: Creia que havies canviat però continues tant ximple com sempre, o  es que mai canviaràs? que ja tens una edat! Aquesta fase hauria de durar tot l’any, tanmateix és important recopilar requisits i defectes durant els primers mesos.

Fase d’anàlisi i disseny. Una vegada tenim la llista de requisits funcionals, hem d’analitzar i dissenyar la nostra personalitat per al següent aniversari. Per exemple, si has detectat que ets un avorrit, analitzar perquè i dissenyar un nou perfil de personalitat més simpàtic i eixerit. En aquesta fase, és fonamental verificar la viabilitat dels canvis. Normalment s’és idiota tota la vida i no hi ha versió que canviï això.

Fase de desenvolupament. Es tracta de potenciar el que s’ha elaborat a la fase anterior. Per exemple, entrenant-se per no ser tan avorrit: aprendre acudits, no parlar tant…

Fase de proves. Fase molt important, ja que es tracta de fer petites proves de les nostres millores. En el cas de voler superar la timidesa innata de la persona es tractaria de deixar anar alguna pallassada de tant en tant i comprovar com respon el públic (proves unitàries). També cal verificar com les nostres millores s’acoblen a la nostra personalitat en general (proves d’integració). Si ets torracollons i ara et poses amable i simpàtic, doncs quin còctel no? potser explosiu. És a dir, veure la compatibilitat d’aquests nous elements amb la personalitat de sempre.

Posada en producció. Vet aquí l’aniversari. Des d’avui hem d’incorporar a la nostra personalitat aquestes noves millores i correccions que hem elaborat enguany. I a partir d’avui serem una nova persona versió n. És possible que si les proves no han estat exhaustives podem rebre una agressió justificada per part d’alguna persona farta de la nostra desraó. Això es diu una petada del Sistema. De vegades també, les contradiccions pròpies de la personalitat causades per la incorporació de nous elements contradictoris, com quan un hipòcrita vol ser honrat, o quan un idiota vol ser intel·ligent, o un vanitós, humil, produeixen una fallida del sistema i es penja. En aquest cas, la única solució es reiniciar, o sigui anar-se’n a casa, allitar-se i reflexionar. Si passat un temps continuen els problemes, el més prudent és tornar ràpidament a la versió anterior i deixar-se d’experiments. Sempre és preferible una versió antiga però estable.

I tu a quina versió t’has quedat? Compte! que pots quedar-te obsolet  i ser incompatible amb els altres.

Segons l’Andrew Lang, un escriptor anglès del segle passat i admirat per Jorge Luís Borges, tots els nens són genials fins els vuit anys, després tots volem semblar-nos als altres buscant la mediocritat i gairebé sempre ho aconseguim. Tothom a certa edat assoleix el primer premi de la mediocritat. Diem, fem i pensem com es suposa que hem de dir, fer i pensar, com ho fa tothom, sense voler ser genials. Els nens petits, per contra, viuen a l’enginy de la innocència, en un món sense prejudicis de cap tipus, i per això fan, diuen i pensen lliurement sense el pes del judici social constant al qual tots estem sotmesos. Les accions d’un nen són moltes vegades enginyoses i per a molts és l’etapa vital del nen més divertida i espectacular en el sentit literal de la paraula. Gairebé des de l’adolescència, comencem a carregar-nos de prejudicis, pors i inseguretats i volem ser com els altres, primer com els pares, després com els amics, com els ídols i finalment volem ser com es suposa que hem de ser i ens fa por sortir-nos de guions implícits, perquè si ho fem ens caurà no només el pes del judici col·lectiu sinó també els nostres propis prejudicis.

Al capdavall, ser mediocre està de moda, un exemple clar n’és allò políticament correcte, que no és més que  fer i dir el que queda bé de cara a la galeria. De fet, tots tenim un rol social amb un paper establert i que no ens el podem saltar no sigui que trenquem els tòpics que tant bé conservem.

Ser mediocre és ser pobre en objectius, conformista, pessimista i molt egoista ja que no oferim res de nou als altres. Hauríem d’ésser enginyosos com per exemple ser humils, sincerament amables o radicalment crítics. Són milers d’actituds que hauríem d’oferir al món i que aquest no espera, és més ni tan sols espera la nostra existència.

No vulguem ser mediocres si podem ser genials. No alimentem més la miserable idiotesa que provoca la mediocritat. Hem de començar a ser genials i oferir quelcom més que res: crear, perdonar, transigir, estimar, pensar, plorar, fer, despullar-nos i ballar. Es més,  proposo ser valent i començar a ser un mateix i per tant fer aquella bogeria que mai ens hem atrevit perquè en els fons som uns covards i no gosem desplegar tota la genialitat que te cadascú per ser irrepetible. De tant en tant hauríem de volar fins a plorar d’alegria com aquell nen que vam ser i que sempre pintava el gos verd i l’arbre blau i somniava en un mon ple d’ alegres monstres, pallassos tristes i fades voladores, un mon genial que vam perdre i que tant sols en la genialitat de l’adult podem recuperar.

Només des de la ingenuïtat es pot canviar el món. Cal estar convençut que les coses poden ser d’una altra manera i  sempre esperar el millor de les persones, pensar que tothom donarà el millor com tu ho fas. Solament des d’una actitud ingènua es pot assolir la bondat personal tal i com podem trobar-la a la mirada innocent d’un nen. I així és, com des de la ingenuïtat les persones busquen la seva felicitat i la dels altres. Hem de creure que tots ens posem en la pell de tots. Podem pensar, per exemple,  que l’empresari vol respectar el medi ambient, que el mestre busca que tots els nens aprenguin, que els pares estimen els seus fills i no volen hipotecar el món, que els polítics volen el bé comú  i no el seu. Només des de la mirada neta d’un nen es pot veure que tots som iguals i tenim els mateixos drets. Si ens situem més enllà de la ingenuïtat i ens comportem com adults responsables i despullats de tota innocència estarem comportant-nos com el que som, una societat desconfiada i absolutament insolidària. Només des de la ingenuïtat pots aixecar-te una vegada i una altra i començar de nou i per més decepcions que tinguis no has de situar-te en el realisme pràctic i desconfiat del pessimista, sinó que has d’entendre els fracassos i intentar comprendre’ls i situar-te més enllà de la desconfiança intentant que aquestes posiciones còmodes no t’esquitxin. És molt difícil, però si et deixes portar seràs un actor insuls més d’una obra dolenta i repetitiva, una marioneta més on  responsabilitat social es dilueix en la solidesa de les estructures socials continuistes d’un món injust. Proves irrefutables del pessimisme realista són les següents afirmacions: cal ésser realista, això no serveix per a res, no es pot fer res, ningú no ens fa cas, no siguis ingenu, això és així i ja està, no podem canviar, la política no serveix per a res, sempre són els mateixos. El somni és un producte de la ingenuïtat i solament des de la ingenuïtat es pot somniar i després confiar que els somnis es faran realitat com es van fer molts que en el seu moment es van etiquetar d’utòpics i que finalment es van complir i conformen la nostra realitat.

Tanmateix, últimament em costa molt trobar somniadors (fins i tot entre els joves) que posin en dubte el tradicional immobilisme de la nostra ciutat. Em costa molt,  però mai no perdo l’esperança de veure complir antics somnis des de la més boja i poderosa ingenuïtat.