Expresso

Moltes opinions d’economistes, polítics i altres pensadors sobre les mesures per afrontar la crisi són dispars i contradictòries, ara bé, és cert que existeixen una sèrie d’idees comunes i mínimes que la majoria comparteix. Una d’elles és la disminució de la despesa pública. Qualsevol governant actual disminuiria la despesa pública ja sigui en forma d’inversió econòmica com ajudes a les empreses o de despesa en benestar social com sanitat o educació. La discussió se centra en com i en què disminuïm. Aquí resideix l’activitat política. Per posar un exemple, no és el mateix retallar el salari als funcionaris públics que reduir les ajudes als centres concertats. En qualsevol cas ningú no discuteix que amb un deute galopant és un suïcidi no disminuir la despesa pública encara que sigui per la via de la optimització dels serveis i recursos públics i no per la retallada indiscriminada i salvatge.
No hem de gastar tant i el que gastem ho hem de fer amb seny. Això significa donar més per menys, millorar el servei i baixar el cost. Impossible? No. Si unim esforços, guanyarem. Es tracta d’eliminar serveis inútils, concentrar aquells comuns i evitar serveis duplicats. A la Conca d’Òdena no tenim serveis duplicats sinó que els tenim quadruplicats. Cada ciutat de la Conca vol disposar dels seus corresponents serveis en seguretat, educació, sanitat, transport, esport, etc. i així doncs ens trobem amb 3 o 4 polígons, biblioteques, piscines, centres culturals, serveis socials, serveis de seguretat…Tots en un radi de pocs kilòmetres i que utilitzen indiscriminadament ciutadans de ciutats diferents. A més, a part de les pròpies instal•lacions està la gestió de les mateixes, no serà la primera vegada que l’ofec econòmic ha vingut de la gestió de la infraestructura i no de la pròpia construcció.
La idea es fonamenta en l’economia d’escala, base de la economia productiva. Es tracta de millorar la productivitat o el servei sense que augmenti el cost mitjà dels recursos. Sens dubte que la unió de serveis en la Conca d’Òdena provocaria una disminució dels costos i una major efectivitat dels serveis. Actualment tenim la Mancomunitat de la Conca d’Òdena, però és insuficient ja que comparteixen pocs serveis i recursos. A més, no solament seria necessària una unió econòmica sinó també social i política. Hem d’apostar per la unió total de les ciutats que componen la Conca d’Òdena o com a mínim les que es confonen en el casc urbà com Igualada, Vilanova,  Montbui i Òdena. Un sol ajuntament, un sol govern i una unitat econòmica, política i social. No sé exactament quin seria l’estalvi però és clar que hi hauria i molt. En qualsevol cas tots guanyaríem i no solament econòmicament sinó en potencialitat social, Ja no seríem un territori amb 5 o 6 ciutats petites, sinó una ciutat mitjana amb una política comuna i uns objectius socials i econòmics comuns.
Val la pena recordar que a les acaballes de 2005 va sorgir un estudi, més aviat una reflexió sobre el futur de la Conca d’Òdena, en el qual un grup de persones desinteressades van exposar un conjunt d’idees amb l’objectiu de reanimar la Conca d’Òdena. Conca Futur –així es deia el projecte- ja imaginava una Conca amb uns objectius comuns a nivell econòmic que haurien de ser també socials i polítics.
Vet aquí el debat. No és la primera vegada que es planteja aquesta idea i demano que no es rebutgi d’entrada, que es tingui en compte, que no sigui una idea tabú, sinó una proposició seriosa que cal discutir. Cal analitzar les raons que  impedeixen aquesta unió que podria generar un benefici econòmic, social i polític evident. Per què no? Què o qui ens ho impedeix? Ningú ha dit que serà fàcil però és hora de que siguem sensats i valents per superar tots els prejudicis històrics. També des de els pobles i les ciutats petites hem de tenir el dret d’autodeterminació i encara més si és per afrontar els nous temps mitjançant la solidaritat real entre pobles i persones.

En Xavier es va casar amb una igualadina, la Marta i actualment viuen a Barcelona. De tant en tant visiten la família i amics de la Marta a Igualada i en Xavier no pot evitar observar certs comportaments singulars i recurrents dels igualadins que han anat erosionant la seva ferma creença que no existeixen els tòpics socials Tan bon punt passaven alguns dies des de la seva última visita a la capital de l’Anoia s’oblidava ràpidament de les seves reflexions sobre aquests comportaments i els reduïa a simples anècdotes sense importància. No obstant això, el dissabte passat a casa dels seus sogres, ficat al llit i sota la intimitat de la nit va començar a pensar que sí, que Igualada i els igualadins són especials.

Tot va començar aquell mateix dissabte molt d’hora. Havia quedat amb el Jordi per fer unes gestions a les 9h a Cal Font, doncs bé, eren les 9:30 tocades i el Jordi sense aparèixer. Per fi a tres quarts va aparèixer tranquil·lament i sense importància va dir que havia hagut d’aparcar en doble fila doncs no havia trobat aparcament fora de la zona blava. Però, Jordi, tres quarts d’hora tard! i a més si vius a cinc minuts caminant! Per començar, tres tòpics com tres bufetades. Som a Igualada i per si no ho saps aquí ningú arriba puntual, a més aquí aparquen com els dóna la gana i van amb cotxe a qualsevol lloc!

Mentre el Xavier intentava sortir del seu atordiment, en Jordi trucava per telèfon a un amic comú el qual havien de recollir. I on és el seu pis? preguntava en Jordi. Saps la Sagrada Família, sí, sí, que hi ha una perruqueria, sí just al costat d’un concessionari de cotxes, sí al carrer de Bellprat, sí al costat del sabater, sí home sí .. Jordi per què no li preguntes el número del carrer? Amb el carrer i el numero no hi ha pèrdua, collons!. D’acord, d’acord… A Igualada si preguntes per un lloc no en tenen prou amb dir-te el carrer i el numero, sinó que necessiten desplegar una llarga i no menys confusa descripció dels llocs propers no fos cas que et perdis, no passi que si et diuen el número 8 per alguna raó inexplicable t ’en vagis al 88. Vam agafar el cotxe aparcat en doble fila i com sempre Jordi, igualadí de tota la vida no es va posar el cinturó.

Aquell mateix matí de dissabte no podien faltar les compres, i efectivament dos tòpics més com dos míssils van esclatar a l’ incrèdul Xavier. Algú té alguna factura o el tiquet d’alguna botiga igualadina? Diuen les males llengües que l’última vegada van venir els de TV3 i que l’agraciat té emmarcada la factura al menjador. En Xavier va anar a tres botigues i només en l’última li van donar el tiquet sota l’amenaça d’armar un escàndol majúscul. A més va ser precisament en aquesta, una carnisseria de les antigues, de les que et donaven la torna (vet aquí un altre tòpic), on el Jordi va haver de suportar un diàleg etern entre la clienta que el precedia i la dependenta, que si els nens, que si el Pepito, que si la Pepita. En mitja hora, el Xavier coneixia tots els secrets de les relacions veïnals del Poble Sec i part del barri de les Flors. La clienta amb la intenció d’allargar la conversa i reduir les fruites residuals d’informació veïnal demanava sempre productes que requerien d’un servei addicional, per exemple, un pollastre en filets, i les ales desossades, i fes-me carn picada, i posa-me’n plàstic, i fes-me unes hamburgueses i pinta’m el gall dindi de blau. En Xavier esperava i alhora començava a comprendre l’existència de la violència gratuïta i per extensió els assassins en sèrie.

Cap al vespre, després d’un parell d’analgèsics en Xavier i la seva dona van decidir anar al teatre de l’Aurora. A la porta, un munt de gent s’apilava. I la cua? Quina cua? A Igualada cua? L’obra va començar amb un retard evident de més de 10 minuts sobre l’horari previst ja que esperaven que entressin tots els impuntuals que com podeu imaginar eren uns quants. Això que en una ciutat normal significaria com a mínim un escarni públic i tancament del local per no dir presó, aquí, a Igualada és del tot normal. Com ho és parlar durant l’obra, sense cap problema, si cal comentar l’obra en directe es comenta i aquí no passa res. Xavier va recordar com en un teatre de Barcelona van apallissar verbalment i tot seguit van fer fora a puntades de peu un parell de senyores que no paraven de parlar.

Encara sort que no passa com al Kursal que estàs veient la pel·lícula i saps que ja és al final perquè segons abans dels títols de crèdit, l’acomodador obre les cortines de la sortida amb gran estrèpit. I si estàs veient alguna bona pel·lícula, cosa altament improbable a Igualada, però que a vegades passa, entre el soroll de la cortina i la llum encegadora que entra a la sala pots tenir un coitus interruptus intel·lectual que pot provocar una idiotesa irreversible.

A la sortida del teatre i com a traca final es van trobar per casualitat una companya de feina de la Marta de Barcelona i que també per casualitat era d’Igualada. Doncs bé, i de quina família ets? de Cal no sé què o de Cal no sé quant, perquè clar, si ets d’Igualada has d’estar fitxat a l’arxiu familiar públic o almenys t’han de poder identificar a través de les xarxes familiars. Què on vivies, a quin col·legi anaves?. Finalment, després d’un exhaustiu interrogatori van trobar l’enllaç social entre les dues ja que la Marta era cosina d’una amiga comuna.

Aquesta nit, el Xavier no trobava cap explicació raonable a tots aquests tòpics que s’havien manifestat en carn viva, sense pietat, a pèl. Potser, pensava Xavier, no és només Igualada, potser també passa a Manresa, a Vic, a Vilafranca, potser en ciutats interiors, a la Catalunya central o millor dit a la nova Catalunya profunda que a poc a poc es va perfilant amb aquests trets característics.

Dies després ja a Barcelona va arribar 20 minuts tard a una cita sense justificació. Estranyat de la seva conducta va tenir por.

Sempre hi ha qui mana i qui obeeix, qui ostenta el poder i qui se sotmet. Al llarg de la Història sempre una persona o un grup ha ostentat el poder i amb això ha dirigit o sotmès la resta dels mortals: Els faraons a Egipte, el César i els senadors a Roma, el senyor feudal, la noblesa, els reis, la religió, els militars, els dictadors. Tots ells manaven a través de la violència i sobretot la por. Normalment un exèrcit dissuasiu mantenia a ratlla qualsevol indici de revolució, dubte o resposta malsonant. El poder era clar i ostentós. Ningú tenia el menor dubte de qui manava i la majoria vivia la situació com quelcom normal, com quelcom que emana de Déu (faraons, reis, Papa). [Leer Más →]

De vegades fets molt similars es conjuren en les nostres vides per provocar la mateixa reflexió. O almenys això sembla. Fets que aïlladament no reparem en ells però si apareixen en conjunt ens sorprenen, ens aturem i pensem. Un establiment el propietari del qual sembla ser un membre de la ultradreta, una cadena de botiges que sabem que mai contracten estrangers, un director de cinema que sembla ha defensat a Hitler, un escriptor que afirma haver tingut relacions sexuals amb una menor, un pintor prepotent, un ballador que va fugir d’un accident de tràfic provocat per ell, un tal Steve Jobs que sembla ser era injust i dèspota. [Leer Más →]

Ayer recibí un regalo muy especial; un libro editado por el Gobierno de la Rioja dónde estan publicados los relatos hiperbreves sobre el vino (de 3500 han seleccionado 134) del III Certamen Internacional de Literartura Hiperbreve, entre ellos uno mío. Es un libro muy bonito, muy bien diseñado. Os paso unas fotos y al final mi texto por si no se lee muy bien en la foto.

Asesinato

Con la mirada clavada en el asesino, vació sobre su cabeza toda la gaseosa con la que cometió la mezcla criminal. Indignado, abandonó el restaurante no sin antes fijarse en el tono rosado ya gaseoso del cadáver que suponía un insulto para la estilizada copa que lo contenía.

Marc camina nerviós per la sala de la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona. És un divendres calorós de juliol de 2013 i la seva figura es confon amb alguns turistes privilegiats. Vesteix una samarreta vella i uns texans comprats al Carrefour. Se sent brut i estrany, la seva pell no suporta el tacte d’una tela innoble i sintètica. [Leer Más →]

Avui he rebut el primer llibre on surt una narració meva. És un tercer premi i mira, em fa gràcia

Deseos humanos. Microrelatos de Cine. Ediciones Cardeñoso

Veure relat

Mai he trobat el meu líder potser perquè mai he cregut en ells. Sovint em qüestiono la necessitat dels líders en qualsevol activitat humana. Potser estic influït per un cert individualisme i un pensament crític que em fa no donar per cert cap afirmació, cap raonament de ningú. Però, en general són necessaris els líders? D’una banda, des del punt de vista antropològic és pràcticament impossible que en qualsevol grup humà no sorgeixi de forma espontània un líder, hi ha múltiples experiments que així ho demostren. [Leer Más →]

Des del Barri de Montserrat, deien que anaven a Igualada. Baixes a Igualada? Com si fos una ciutat diferent. La frontera era el cementiri, més enllà començava el Passeig Verdaguer que obria un camí cap a nous indrets. Eren adolescents, gairebé nens i buscaven les seves pròpies aventures. Solien anar en grups de quatre o cinc i gairebé sense diners [Leer Más →]

Hola

Mi microrelato siguiente ha sido premiado con el tercer premio en el II Certamen de microrelatos sobre Cine Arivikis- DragonFly. Este microrelatos se editará en un libro recopilatorio del premio a finales de este año.

http://raicesdepapel.blogspot.com/2011/07/premios-raices-de-papel-2011-iii.html

[Leer Más →]