Expresso

El blog de Rafa Moya

La paradoxa del polític pobre

Al principi vaig voler publicar aquest article en alguna revista científica potser a Science o Nature o de pensament filosòfic d’alguna universitat dels Estats Units, però vaig pensar que els detalls i les subtileses de l’article es perdrien per culpa d’una mala traducció a l’anglès. No podia arriscar-me a que el lector pogués perdre qualsevol detall fonamental de l’article. Vaig pensar també en alguna publicació en espanyol, més que res per la proximitat idiomàtica i cultural , però tampoc em feia el pes. Així que vaig mirar per alguna cosa més local i vaig triar la prestigiosa, moderna i insípida Revista d’Igualada ja que em captivava aquest aire de serietat classista que sempre li va bé a qualsevol article, però finalment l’emotivitat em va envair i vaig decidir publicar al diari que m’havia donat la primera oportunitat. Sóc conscient que aquest article marcarà un punt d’inflexió en la Veu de l’Anoia. A partir d’avui es coneixerà com el diari que va publicar l’article de la paradoxa del polític. Només espero que la direcció del diari sàpiga suportar la pressió de la fama i el prestigi i no es deixi comprar per algun grup mediàtic disposat a fer callar les veus crítiques a cop de talonari.

 

No vaig començar dubtant de tot com Descartes, tampoc vaig aplicar cap metodologia kantiana ni tan sols va ser el resultat d’una reflexió madura sinó que va ser una idea espontània. Venia de Manresa per la C -15 i a l’altura d’Òdena em va assaltar aquesta idea que em va empènyer a un buit reflexiu provocant un estupor de conseqüències imprevisibles. Em vaig quedar pàl·lid. Vaig aturar el cotxe al voral i vaig sortir corrent com un posseït, vaig córrer aterrit per la revelació, tant que sense adonar-me vaig acabar en els Tres Mollons i des de la serenitat que proporciona una vista sobre la Conca d’Òdena em vaig adonar que la meva idea podia ser el fonament que expliqués molts dels comportaments polítics i socials del món contemporani. Vaig aprofitar per pensar, ai renoi! què petit és l’igualadí enfront de la immensitat de la Conca d’ Òdena, però vaig rebutjar aquesta tonteria.

 

Vaig tornar al cotxe i ja més tranquil vaig repetir : Polític pobre. Sí, aquesta era la sentència. Fins i tot ara quan ja ha passat tot, em fa respecte escriure-la i encara més llegir-la en veu alta. Polític pobre. Em senblava una paradoxa tan potent que no podia pensar en res més. Era una sentència inofensiva, fins i tot en un món ideal no seria una contradicció, però estava clar que havia descobert la Paradoxa en majúscules, riu-te tu de les paradoxes de Zenó o de la famosa paradoxa de B. Russell o la de Schrödinger (la del gat i el determinisme ). Això significava molt més. Polític i pobre són dos conceptes incompatibles com alt i baix o viu o mort o ser o no ser, no poden coexistir .

No obstant això no vaig voler fiar-me de la meva raó com Descartes i vaig pensar, veritablement és una contradicció? Hi ha polítics pobres? En aquest punt i després de tranquil·litzar-me vaig encetar un estudi empíric seriós. L’objectiu era trobar un polític pobre. Un contraexemple que trenqués la contradicció. Si no el trobava podria afirmar amb tota la seguretat lògica que tots els polítics són rics, sentència tan certa des del punt de vista lògic i epistemològic com afirmar que tots els homes són mortals.

Mai he trobat, ni he tingut notícies d’un polític pobre, mai ni al llarg del temps ni l’espai. No he vist cap diputat ni alcalde, ni regidor, ni senador, ni conseller, ningú, ni càrrec electe professional demanant pels carrers, ni desnonat, ni acudint a les ONG per demanar roba o aliments, no he vist cap polític arruïnat . Ni tan sols que arribés justet a final de mes. Escolta, és que entre la nòmina i les dietes ( obviant els sobres ) és que no arribo a final de mes, diria un polític. Impossible.

Algú podria pensar que això passa en totes les professions. Rotundament fals. Ni tan sols aquelles més sospitoses. Sí, jo he vist banquers arruïnats, empresaris desnonats, mestres pobres, metges que han hagut d’emigrar, funcionaris que no arriben gairebé a final de mes, petits comerciants tancant les persianes per última vegada, fins i tot advocats escurats, sí, sí, de veritat!  Però ni un polític, ni un.

Tot els polítics són rics. Una tautologia ratificada per l’experiència que forma part dels fonaments de la cultura occidental com ho van ser, Penso per tant existeixo de Descartes pare del racionalisme, o Ser és ser percebut de Berkerly pioner de l’empirisme o en l’àrea de l’ètica i la cultura, el Déu ha mort de Nietzsche o el postmodernisme amb el seu pensament feble o les relacions líquides i insubstancials incrustades en la cultura actual. A partir de la sentència Tots els polítics són rics podem, a la manera de Descartes, desplegar tot un pensament reflexiu sobre l’ètica actual .

Heus aquí el fonament de la reflexió: Ser polític significa vetllar i sacrificar-se per l’interès general, ser una persona altament altruista i generosa, una persona que ha de sacrificar els seus interessos personals per servir a la societat a la qual representa. Però tothom sap que això es fals. Tots els polítics són rics perquè posen els seus interessos personals per sobre del poble. Però és tal l’estupidesa humana que ens és igual, admetem i tolerem la corrupció, el sectarisme i la incompetència en la casta política. Els seguim votant o som indiferents, que no sé què és pitjor. Som profundament estúpids. Ja Einstein va intuir: l’estupidesa humana quan va afirmar que Dues coses són infinites: l’estupidesa humana i l’univers; i no n’estic segur de la segona.

Tots els polítics són rics, ens mostra una societat occidental malalta, egoista, conformista i sobretot estúpida. Sí, és cert que molts ja ho intuïen, però ara gràcies a les meves reflexions tenim una paradoxa que ens porta a una sentència inicial, una tautologia que conforma tot un paradigma social difícil de refutar.

Ara bé, com va dir Khun, els paradigmes canvien i encara que aquest paradigma sembla difícil de superar, hem de ser optimistes i penso que en un futur proper hi trobarem un polític pobre. Sí, ho sé, és increïble, abans veurem elefants roses volar, però cal tenir esperança i certa ingenuïtat.

Outsiders

Ousiders2

En estadística un outlier és un valor atípic , una observació numèricament distant de la resta de les dades. Un valor que s’allunya exageradament del grup de valors típics. Si tenim en compte aquests valors les estadístiques derivades dels càlculs són enganyoses i en conseqüència no queda altra alternativa que prescindir d’aquests outliers. Sempre m’ha fascinat aquest concepte, s’ha de prescindir d’ell per poder descriure la realitat estadística!  Encara que són dades reals s’han de obviar per a no desfigurar la realitat.

Si apliquem aquest concepte a la societat podríem parlar d’outsiders , persones que per les seves característiques estan molt allunyades del comportament que podríem definir com a normal , per exemple un outsider seria un polític que no volgués perpetuar el seu càrrec orgànic o institucional . En aquest cas , seria un rara avis que s’hauria de descartar per poder descriure la realitat del comportament polític .Quan aquest comportament es generalitza , deixa de ser un outsider i es converteix en un conducta corrent que forma part ja de la descripció real del conjunt .

A totes les activitats humanes existeixen outsiders, a la ciència, a la literatura, a l’art, a la política, en general al llarg de la història sempre han existit comportaments  que inicialment s’han etiquetat com a estranys i molt llunyans de la norma i no s’han tingut en compte per descriure la realitat . En el camp del activisme social trobem persones com Rosa Parks , Nelson Mandela , Indira Ghandi , Martin Luther King i uns quants mes els comportaments dels quals es van qualificar de radicals i fins i tot il·legítims però que finalment i al llarg del temps han estat reconeguts i normalitzats .

Però m’agradaria parlar dels outsiders que van estar sols, que mai van veure el reconeixement del seva conducta. El comportament d’aquestes persones no era fruit de la bogeria o de la vanitat sinó de la coherència. Parlo de les primeres persones que van demanar l’abolició de l’esclavitud , de les primeres dones que van defensar el sufragi universal, dels primers insubmisos ,els primers que van proclamar amb orgull la seva homosexualitat o els primers que es van atrevir-se a demanar l’autodeterminació, uns radicals, i així moltes  persones anònimes que tot i saber que estaven soles van ser coherents amb el que pensaven. Uns autèntics frikies en la seva època.

 

I tot això ho penso un dissabte a les set de la tarda mentre observo les persones que romanen  a la primera planta de l’Espai Pels Somnis . Autèntics outsiders de la societat , persones que en comptes d’estar en qualsevol centre comercial a la caça de les últimes rebaixes o fent un volt a Cal Font o a casa mirant la tele esperant que passi el dia, estan tocant els nassos a la societat. És que no poden comportar-se com gent normal en comptes d’estar ocupant locals vells i bruts de pobres propietaris com l’església? No poden comportar-se com tothom i pagar un local de lloguer ? Doncs no, prefereixen arriscar-se per denunciar la injustícia de l’especulació.

I al costat dels joves veig altres outsiders, persones d’altres entitats , que creuen en la solidaritat i saben que de moment no són molts i que tots s’han d’ajudar, disposats a lluitar contra els més poderosos. Són persones que defensen el consum responsable, la agricultura ecològica, el salari base universal, la democràcia directa, la dació en pagament,  actituds minoritàries i moltes vegades incompreses per a la majoria de la gent.

Surten al passeig, comença la manifestació i comproven que potser no són tan pocs, potser començaran a deixar de ser outsiders, potser d’aquí vint anys serà absurd, per exemple, que hi hagi pisos sense gent i gent sense pisos. I llavors recordarem a aquests joves indignats com avui recordem als insubmisos, als de la Crida penjats en un portaavions americà, o a la lluita feminista dels anys vuitanta, als sindicalistes, a les associacions veïnals, o al Rainbow Warrior i els seus activistes de GreenPeace ,  i n’estic segur que un  futur també sortiran altres outsiders que vés a saber què faran o defensaran , però és que la revolució s’ha de fer i sempre s’ha de tornar a fer.

 

Llàgrimes amargues.

Dediquem les nostres llàgrimes amargues a tots els polítics, absolutament a tots, als locals, als comarcals i als parlamentaris, a tots aquells que tenien alguna cosa a dir i fer.  Dediquem les nostres llàgrimes als professionals de la política, als que tenen i tenien el poder, als banquers i als empresaris especuladors. Són les llàgrimes dels que han perdut la feina, les de les mares que han de portar els fills als menjadors escolars perquè pugin menjar alguna proteïna, les dels pares que ploren la marxa dels seus fills a milers de quilòmetres amb el convenciment que segurament es quedaran per sempre . Us dediquem les llàgrimes amargues de tots aquells als que vau robar el futur, les llàgrimes dels que han fet fora de les seves cases i s’han quedat al carrer. Us dediquem les llàgrimes de les víctimes de la crisi que vosaltres i solament vosaltres heu provocat, les llàgrimes del 99% de la població, de les persones que no decideixen res.  Polítics irresponsables, banquers sense escrúpols, empresaris especuladors, sou vosaltres amb nom i cognoms els únics responsables d’aquest miserable món. On són les vostres llàgrimes? Per què no ploreu per nosaltres?

Perquè mai us ha importat el poble, perquè heu estat uns covards i uns miserables. No em vingueu amb que això és així i no hi ha solució. Aquesta és la gran mentida. És clar que hi ha solució, però aquesta passa per que l’1%, o sigui vosaltres deixeu de manar i això no us agrada gens.  I no digueu que és demagògia, què passa? que és mentida tot això? No us les creieu les llàgrimes? Voleu tastar-les? Son salades i molt amargues. I són aquestes llàgrimes l’únic que heu aconseguit. Sé que molts pensaran que simplifico, que la realitat és més complexa. No us deixeu enganyar, tot és tan simple que fa fàstic pensar-ho. El poder és d’ells, i són ells el que han decidit i s’han equivocat, així de simple. Si, cert, no tots els polítics són igual, no volem ser injustos, i em sap greu per alguns que conec i han lluitat i lluiten  amb totes les seves forces. Sí, hi ha excepcions, és cert, potser no en tenen la culpa, però ells no han sabut canviar les coses. No passa res, podeu tornar a intentar-ho o millor deixar que aquesta vegada el poble parli. Però sobretot, que no ens expliquin més mentides, que no ens diguin que tots tenim part de culpa. Com poden dir això? com poden tenir tanta cara?  Per favor, que agafin les seves coses i que marxin, ben lluny, que demanin perdó i que tornin a casa seva i que ens deixin en pau. Que ja està bé, que no volem vessar mes llàgrimes amargues.

Espai per als somnis

La seva mare sempre li deia que havia de compartir-ho tot. Encara recorda quan li va treure aquell ninot de les mans per donar-ho al seu cosí i després l’enrabiada que va tenir, però també recorda com mesos després ell mateix li va regalar l’osset de peluix. En Xavier estava pensant tot això, quan baixant pel Passeig va observar un edifici nou amb tots els pisos buits i va pensar en tots aquells que han hagut de deixar els pisos i tornar a les cases dels seus pares, o en els desnonats, fins i tot en els que se suïciden. A Catalunya hi ha uns quatre-cents mil pisos buits mentre milers de famílies els necessiten. S’ha de compartir tot, li deien els seus pares. En Xavier va accelerar una mica el pas per no quedar-se enrere. A Catalunya durant el primer trimestre de 2013 es van realitzar gairebé cinc mil desnonaments executats.
En Xavier gairebé va ensopegar amb un nen tot despistat i no va poder evitar recordar-se del col·legi. Ell no havia estat un perfecte estudiant tot i que mai va suspendre cap assignatura, però no importava, el seu pare sempre li deia que l’important era aprendre i no competir. No és important treure les millors notes sinó aprendre i ajudar els altres. En Xavier sempre havia volgut estudiar belles arts, però finalment va triar el camí de les ciències per estudiar enginyeria. No podria viure de l’art, algú l’havia convençut. Per triomfar has de tenir una bona feina on guanyis molts calés, una bona casa, un bon cotxe. Has de poder passejar per la Rambla amb dignitat, ser algú en aquesta vida, un emprenedor modern, tenir molta pasta, molta pasta, solament així seràs un triomfador, ah!, i sobretot callar i obeir. Just en aquest moment es va creuar amb altres joves que el van mirar amb menyspreu. Per què hi ha gent que no fa res? Per què continuen com si no passés res? Com poden quedar-se de braços plegats? I en Xavier va pensar en la indiferència de la població alemanya durant el nazisme, però no volia ser massa cruel ni massa injust, simplement eren uns inconscients, no s’adonaven o no volien adonar-se’n.
El seu pare sempre li deia que havia de ser molt crític. Però, en aquest mon sembla ser que per triomfar cal empassar-se de tot, ser un home respectable i complir la llei. La llei, immutable, la llei dels poderosos, la llei que marquen els polítics al servei dels mercats financers. Has de lluitar dins de la legalitat, diuen alguns, Dins de què? Quina legalitat? L’actual? La que permet trepitjar el dret a una vida digna, a una feina, a un habitatge? La que permet que la crisi la paguin els mes febles. No ho entenia i negava amb el cap.

A meitat del passeig el grup de joves es va parar davant de les piscines del Casal, propietat de l’Església. No pot ser. Ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, diuen els evangelis. Què estrany? Com pot ser que l’Església encara no hagi donat el local als pobres, com a mínim a la ciutat. Segurament seran a punt de fer-ho i el Xavier va riure de la seva ocurrència. L’església dels pobres, és trist i dóna ràbia.
Eren pocs, uns quaranta, però estaven decidits. Se sentien responsables del seu futur. Van creuar el carrer aturant els pocs cotxes que pujaven cap a l’estació vella. No podien tolerar heretar un món de merda. Tal vegada, el pitjor dels mons, absolutament buit de valors. Perdó, fals, hi ha un valor, sempre ens quedarà el consumisme i les seves esglésies i el Xavier va pensar en els centres comercials en el Rec Stores, ui que bonic! Què has fet tu al món a part de consumir i treballar?, res, res, res. I la democràcia malalta i segrestada pels mercats financers. Un món de merda va pensar en Xavier. Però és que ni tan sols ja poden aspirar a ser un robot més. Sense casa, sense feina, sense pasta, quin futur ens espera? es preguntava en Xavier. Per primera vegada serem la primera generació que visqui pitjor que els pares. S’ha acabat l’estat del benestar, s’ha acabat l’educació i la sanitat pública, s’ha acabat la igualtat d’oportunitats. Moltes gràcies, senyors, esta és la vostra herència estimats adults, estimats polítics, estimats pares, podeu estar molt orgullosos.

Van parar just a la porta, solament faltaven uns passos. En Xavier va dubtar, sabia que no seria fàcil, que el criticarien, li dirien que és un demagog, un idealista, un lladre, un ingenu, un antisistema, Però, es que algú defensa aquest sistema?. No, no serà tan fàcil, no serà tan simple com havia pensat. Es va quedar enrere. Era l’últim, va pensar llavors en el nom que posarien al Casal, espai per als somnis, somiar, canviar el món, paraules per a molts buides de significat, grapejades, però per a ell paraules que signifiquen el què signifiquen, i els que no hi creguin, que callin, que no abarateixin el somni. Canviar el món, no és fàcil, ni bonic, és una responsabilitat i una necessitat. Punt. I en aquest moment el Xavier va pensar en el seu pare, què diria el seu pare? Havia mort  feia un any en ple malson de la crisis, va morir trist i Xavier va recordar que mesos abans de la seva mort, un dia mentre paraven taula, li va mirar al ulls i li va dir, Xavier solament vull que siguis una bona persona. Això és el que pensava fer, ser una bona persona, va donar una puntada de peu al món i va obrir una porta a l’esperança.

Criden de matinada

Criden de matinada. Són al replà de l’escala. Què volen aquesta gent que truquen de matinada? La dona quan surt a obrir, porta la bata posada.

Volen fer-la fora de casa. Vénen armats amb papers notarials i porres, vénen en nom dels banquers i polítics. I la seva família? Hi ha nens a casa? No, està sola. Els nens s’han anat, s’han anat fora a casa dels avis, molt lluny. Però que volen? Perquè truquen de matinada? es pregunta la dona que segueix en bata. Volen casa teva i la teva vida. No pagues i volen la teva casa. Anem a procedir al desallotjament, ens ha de donar les claus. Però no tenim on anar, implora la dona. Hi ha persones grans, algun malalt? pregunta el funcionari del poder. El seu marit, no hi és? Està treballant, Què volen d’ell? es pregunta la dona. Volem les seves esperances. Vesteixi’s, per favor, no tenim tot el dia i comencen a treure les porres, cal raonar amb els que no entenen.

Fa dies que el marit no parlava i per les nits es desvelava. No parlava i tenia la mirada perduda. Jove i sense esperances. Són molts anys, tantes promeses, i ara no tenia res, la mirada enfonsada, les mans tremoloses. Treballant dur molts anys, quatre paraules, il·lusions, un negoci, i al final mentides, mentides, dolor i algú ha de pagar-ho tot. Algú ha de pagar i mai pagaran ells, ho faràs tu, i tots nosaltres. Feia dies que l’home temia una trucada a trenc d’alba. Què volen de mi?.

Si us plau, uns dies més, no tenim on anar, repeteix la dona. Està bé, uns dies més, accepta el que sembla que mana. Uns dies, però no oblideu que no ens oblidarem de vosaltres, serem durs i mai més tindreu esperances. Ells manen, nosaltres obeïm. La dona tanca la porta i mentre sospira veu les claus del cotxe, el seu marit no se n’havia anat. Les cames li tremolen mentre corre cap al garatge. Troba el seu marit penjat al sostre, encara es balanceja. Un crit de dolor punyent alerta els representants del poder que tornen i entren al garatge. Tots queden muts, excepte el que mana que intenta despenjar el mort, la dona darrere plora agenollada amb les mans tapant-se la cara. L’home mort ha deixat una nota que algú de la comissió judicial llegeix amb ràbia. És una carta de comiat a la seva dona i fills, i algú plora amb la dona.

De matinada ha trucat la llei a una hora assenyalada. Ara, l’home és mort d’un truc a trenc d’alba.

Què volen aquesta gent que truquen de matinada?, es preguntava la dona amb la bata posada en un poble perdut de la mediterrània.

La cara del poble

A la televisió parlen de l’escrache. Mentre l’intel·lectual de la caverna mediàtica li retreu que molesti als seus amics polítics, l’Ada Colau el mira amb cara severa. En un altre món millor o en una altra vida, a l’intel·lectual l’haurien pres per boig. Molestar? Molestar a qui? Sembla que al polític de vestit de ratlles el molesta que li posin papers a la bústia. Què s’han cregut aquests mamarratxos? Que paguin els seus deutes! Però, que s’han cregut aquesta xusma? I l’Ada el mira amb la cara que posaria el poble, una cara ampla i seriosa, una cara dolguda i sorpresa. L’Ada pensa en la seva xusma, pensa en aquells milers de llàgrimes de persones desesperades i de nens que no comprenen per què ploren els seus pares i de gent gran que no entenen que han fet malament. l’Ada com el poble és ingenu i com un nen no entén per què li piquen sense motius.

Recordo llavors l’Ada quan va ser al congrés a presentar la ILP (Iniciativa Legislativa Popular). El congrés, on resideix la sobirania del poble, però on mai la trobem. Sorprenia veure una samarreta verda entre tant vestit negre. En comptes de presentar l’Ada, haurien d’haver presentat el poble. Sí senyories, aquesta persona amb la samarreta verda amb el pentinat una mica descuidat i cara ampla és algú del poble, sí, mireu-la bé, perquè poques vegades veiem el poble per aquí. I els escarabats negres murmurarien, has vist quina pinta té? Jo me l’ esperava d’una altra manera, no sé, més elegant, no?

Perquè els polítics no són poble, ells no saben que els envasos de lleixiu són de color groc, que els dilluns són tristos i que els divendres alegres. Ells no van al bar de la cantonada, ni a la biblioteca del barri, ni al centre cívic, ni a la colla castellera, ni tan sols saben que els carros del supermercat van amb un euro. Ells no ploren en sales d’urgència, ni parlen amb el company de l’habitació de l’hospital, ni mai es queden sense la targeta del metro, ni saben que al microones no es pot posar paper d’alumini. Ells no mengen entrepans a la platja, ni després es canvien el banyador al cotxe, ni els diuen als seus fills que el regal serà per l’aniversari. Ells no saben que el contenidor de color blau és per al cartró, ni els fa mal l’esquena del seient de l’avió. Ells no passen la ITV dels seus cotxes, ni saben que existeixen hotels sense mini bar. És més, jo juraria que molts no saben que existeix el poble, perquè ells no són el poble, són polítics. Apago la televisió.

Andrés Calvo

Eren els anys vuitanta, vivíem una recent estrenada democràcia i la llibertat se’ns escapava per la boca. Estudiàvem francès, llatí i grec i les lletres guanyaven per golejada a les ciències. Allò més modern era anar amb xiruques, pantalons de pana, texans estrets, camises ajustades amb colls amples i descordades fins al pit i grans jerseis de punt. Anàvem a l’institut amb motxilles verds militars o amb els llibres a la mà o al pit. Llegíem poemes de Neruda, Puedo escribir los versos mas tristes esta noche o novel·les com Cien años de soledad o els contes de Pere Calders i Quim Monzó. Vèiem pel·lícules com els Sants Innocents i escoltàvem cançons de Serrat, Aute, Lluís Llach, Manzanita o Eurythmics. Fumàvem a la classes i els més atrevits, porros al pati. Es respirava tolerància per tots els racons de l’Institut Pere Vives Vich.

Alguns estudiants érem de barri, fills d’emigrants, altres no, però en qualsevol cas, els nostres pares havien volgut que estudiéssim. Havien intuït que la cultura era un bé que obria moltes portes. Els professors amb les seves barbes i les seves gruixudes ulleres de pasta i les professores amb les seves llargues faldilles, sabien que la cultura fa lliures les persones. I Andrés ho tenia clar. Professor de llatí, grec i teatre, tractava aquestes disciplines amb un respecte infinit i ens les oferia com qui dóna un tresor íntim, amb la serietat de qui t’ofereix alguna cosa molt valuosa. Ens ensenyava la subtil perfecció de la gramàtica llatina, tan coherent com els números. Per a l’Andrés, la gramàtica era com l’àlgebra de la vida i les lletres, perfectes àtoms de la cultura. Andreu era un professor seriós, i alhora absolutament obert i tolerant que volia que els seus alumnes no només aprenguessin sinó que estimessin i gaudissin de la cultura. I va ser a través del teatre que alguns vam començar a identificar-nos amb la literatura i a viure-la com una cosa divertida, amable i vital. Recordo que després de les classes, ens quedàvem a assajar llargues hores i descobríem que el teatre no només era la pròpia funció, sinó també els assajos, els decorats, els vestits, tot el procés de construcció de l’obra. No fèiem teatre, el vivíem.

Jo era un tímid noi de barri, un de tants que vivia perillosament entre els amics de barri i l’institut, entre el carrer i la carpeta classificada i entre les escapades amb moto i el assajos de teatre. Era un estudiant mediocre de batxillerat. Recordo un matí de primavera, en una de les classes del passadís de la planta principal que donava a un pati interior i des d’on es veia la sala de professors. Com sempre, la classe estava en silenci mentre l’Andrés ens ensenyava llatí. Jo escoltava atentament, potser per intentar per enèsima vegada no despenjar-me del que intuïa alguna cosa important. Andrés va llançar una pregunta a la classe. “Quin és l’origen de la paraula pecuniari?” La classe va romandre en silenci. Ningú no sabia la resposta. Jo sí. Ell mateix la havia explicat moltes classes abans i jo era l’únic que la recordava, però no m’atrevia a respondre, no estava acostumat a fer-ho. Em va envair el dubte. Tot i que estava segur de la resposta, la por de fer el ridícul em paralitzava. No obstant això, vaig superar les pors i vaig alçar la mà. Vaig romandre així uns segons, davant la mirada una mica estranyada dels meus companys i vaig contestar: “Ve de pecus que significa bestiar en llatí i en algunes èpoques feia de moneda a la cultura romana”. La mirada d’Andrés es va il·luminar tant com el seu somriure. Recordo cadascuna de les seves paraules dites amb contundència: “Molt bé Rafa, sempre he sabut que ets molt llest, però has de treballar més”. Eren paraules de l’Andrés Calvo i ja en tenia prou. Paraules que des d’aquell dia m’acompanyen i que m’han ajudat a ser més lliure. Gràcies Andrés.

 

Igualada, Detroit

En moltes ocasions, la societat americana ha estat pionera en molts aspectes importants de la humanitat. Si observem retalls de la societat de qualsevol època en els Estats Units veiem, sens dubte, un avançament del futur per a la resta del món. Un bon exemple és la tecnologia imperant en els anys cinquanta als Estats Units: la televisió, el comandament a distància, el telèfon, els ordinadors i els electrodomèstics. Era un viu retrat del que seria Europa vint anys després. I no només pel que fa a la tecnologia sinó també a aspectes bàsics de la societat com l’educació, la cultura o l’economia. Per il·lustrar aquesta idea em remeto a dos exemples. El primer, és el llibre Revolutionary Road de Richard Yates, del qual Sam Mendes va fer una molt bona adaptació cinematogràfica amb Kate Winslet i Leonardo di Caprio. Tracta d’un matrimoni perfecte, jove amb dos fills, que viuen en una casa perfecta en un país perfecte (USA). El marit té una feina mediocre d’oficinista que detesta, però que li permet tenir un bon cotxe i una bona casa, en un bon barri, ella té cura de la llar i dels seus fills, però amb la gran frustració de fracassar en la seves il·lusions de ser actriu. S’adonen que estan immersos en una societat buida, falsa, consumista, hipòcrita fins a la medul·la · la, on les il·lusions i la llibertat personal són trepitjades a canvi d’un fals benestar representat per possessions i relacions superficials. Tots són iguals, tots consumidors, tot perfecte. I tot això passa en els anys cinquanta! en plena ebullició de l’American way. Us sona? La societat dels anys cinquanta americana és idèntica a l’actual, com a mínim a la de fa cinc anys, abans de la crisi.
En un segon exemple haurem d’esperar uns anys per comprovar si el retrat premonitori es compleix. Es tracta del documental Rèquiem per Detroit del cineasta Julian Temple que fa uns dies va emetre TV3. Als anys quaranta, Detroit era la quarta ciutat més gran i prospera dels Estats Units i bressol de les tres grans marques automobilístiques: Ford, General Motors, i Chrysler. Li deien Motor City. Doncs bé, actualment degut a la crisi, Detroit té l’aspecte d’un cementiri apocalíptic. Actualment el 48% dels nens de Detroit viuen per sota del llindar de la pobresa, gairebé la meitat dels adults són analfabets i l’atur afecta al 33% de la població. El centre de la ciutat amb les seves botigues, cinemes, restaurants i centres comercials ha desaparegut, no hi ha res. Les autopistes estan buides i abandonades, no hi ha il·luminació als carrers. I la natura s’ha apoderat de la ciutat; cases i edificis abandonats han estat envaïts per la vegetació, arbres que s’obren pas entre les runes de la que va ser la ciutat pionera de la industrialització i la civilització occidental.
Però, el més sorprenent és que també, entre les runes d’aquest cementiri sorgeixen nous sistemes econòmics basats en l’agricultura urbana de subsistència, en l’intercanvi i en la col·laboració ciutadana.
Veient el documental hom te la sensació d’assistir a una premonició del que podrien ser les nostres ciutats d’aquí a vint o trenta anys. Igual que la hipòcrita societat actual és similar a la dels anys cinquanta que ja ens mostrava Revolutionary Road.
A Europa hi ha moltes ciutats o zones postindustrials com Detroit que han abandonat l’activitat principal que les van fer riques, com ara el tèxtil o la construcció. Ciutats en les quals comencem a veure indicis negatius semblants als de Detroit: Abandonament del centre de la ciutat, naus industrials abandonades, emigració dels joves, augment de l’atur, augment de la inseguretat ciutadana i fins i tot els horts urbans no com a oci sinó com a subsistència. Òbviament ni Barcelona, ​​i menys Igualada són Detroit, però podem entreveure el nostre futur postindustrial, no solament negatiu sino també esperançador respecte a la recuperació de la il·lusió, la llibertat personal i el cooperativisme davant l’alienació consumista d’una societat capitalista com la de Revolutionary Road.

Un cap d’any molt trist

Començo a sentir-me incòmode quan giro des del carrer Santa Anna cap a les Rambles de Barcelona. Hi seran com cada dimecres? El cor se m’encongeix. Creuo el carrer corrent amb el semàfor de vianants en vermell i amb l’amenaça d’un taxi que puja a excessiva velocitat. Ja enmig de les Rambles, esquiu desenes de turistes, que després de sopar busquen noves sensacions al melic de la ciutat. Passen de les nou de la nit del dos de gener de 2013 i desitjo que el Nadal amb la seva màgia hagi fet desaparèixer el que he vist durant tota la tardor. Però no és així, com sempre la màgia del Nadal es limita a l’estupidesa d’alguns anuncis de televisió. Joves, dones, homes fan una llarga cua que gairebé comença al principi de la rambla i acaba en un banc a prop de la cruïlla amb el carrer Sana Anna En aquest banc, un grup de persones traginen amb unes bosses i envasos de plàstic. Puc veure una dona de cabells blancs, barrejant un gran olla amb un cullerot i de tant en tant omplint pots de plàstic. Una altra dona, més jove, agafa els pots, un tros de pa, una fruita i ho fica tot en una bossa per donar-la al primer de la fila, un home de mitjana edat amb una samarreta del Barça descolorida. La cua es mou lentament. Alguns vagabunds parlen entre ells, altres van sols amb el cap cot. Els que ja han aconseguit la bossa seuen als bancs i al terra i escuren àvids amb la cullera el pot amb la sopa fumejant. Sembla una escena d’una pel·lícula americana, només hi falta el bidó amb foc i les guants foradats amb els dits a l’aire d’algun vagabund. Però això no és ficció. Aquesta escena succeeix cada dia just davant de la font de Canaletes i cada dimecres quan més a prop estic de la cua es quan mes se’m comprimeix el pit. Tinc molta ràbia. Com hem pogut permetre això? Aquestes persones no demanen diners, demanen menjar, millor dit, demanen prendre alguna cosa calenta. Segurament ni tan sols tenen on viure i no poden emportar-se el menjar. Potser no volen anar a menjadors on hi ha una mica més de disciplina sinó que prefereixen la llibertat que els dóna el carrer.

Miro a les persones que com jo observen l’escena i caminen ràpid i em pregunto què pensaran. I em pregunto com podem seguir vivint, com no m’aturo i es para el món per arreglar això, com puc anar tranquil · lament a casa i sopar i dormir i tornar-me a aixecar. Sé que és una de les mil cares de la crisi, però potser és la més impactant, la més vergonyosa per a tots.

Recordo quan anava a la Universitat i tenia certa enveja d’aquells joves francesos del maig del 68, de les persones que van lluitar contra el franquisme, de les antigues manifestacions, en fi, de la joventut que tenia ideals pels quals lluitar. Quan jo era jove no teníem un clar enemic a qui derrotar. Teníem democràcia, estat del benestar, justícia social, drets civils i a Barcelona no hi havia cues al carrer per aconseguir un plat calent. Però tot això no va caure del cel sinó que van lluitar i van morir centenars de persones per aconseguir-lo. Però ara, quan ja deixo darrera meu els miserables que escuren els seus plats, penso que no tenim democràcia, ni estat del benestar, ni justícia social, que vivim en un dels pitjors mons possibles. Que ho estem perdent tot per culpa dels que han tingut poder i no han fet res, entre ells, els polítics, que han manat i manen. Aquí teniu el vostre resultat, veniu i mireu el que heu fet. Però el pitjor és pensar que jo també estic immers fins al coll en tota aquesta merda i que puc ser responsable d’aquest món com de fet ho som tots. I paradoxalment ara que tinc ideals pels que lluitar, em costa saber qui és l’enemic i a més no sé com lluitar i alhora em nego a ser indiferent a tot això. Miro enrere per última vegada, abans de creuar el pas de zebra davant del Zurich a la plaça Catalunya i encara puc veure a l’últim de la cua, que em mira i em sosté la mirada amb ràbia.

Minuts després entro al vagó del tren que em porta a Castellbisbal, m’assec i aprofito per visitar el Facebook amb el mòbil i llegeixo per casualitat un comentari d’una amiga virtual que gairebé no conec: Un cap d’any molt trist. No sé exactament perquè ho diu però te raó, un cap d’any molt trist per a qualsevol que visqui en aquest món. Apago el mòbil, tanco el ulls i només vull arribar a casa, veure els meus i anar me’n al llit.

Et quedaràs

Aquest article s’ha de llegir mentre s’escola aquesta cançó

embedded by Embedded Video

YouTube Direkt

Ens ha tocat viure un temps en què ràpidament ens fem grans i només ens queda el cruel consol de no mirar-nos mai al mirall ni tampoc demanar comptes per tot allò que algun dia vam somniar. Cada dia ens costa més aixecar-nos i sempre caiem en la mateixa pujada, en els mateixos errors. Tornem a ser covards i ens rendim sense ni tan sols tornar a intentar-ho. Ens costa tant, perquè sempre perdem, perquè ens venem per una miserable seguretat.
Se’ns fa molt curt el temps, cada vegada que ho intentem i se’ns passa la vida sencera buscant aquella eterna mirada que algun dia vam perdre, buscant aquells somnis ingenus en els què ja no creiem. I el que vam ser, mai tornarà.
Fa molt de temps que ja no mirem amb la mateixa il·lusió de sempre i se’ns treuen totes les ganes de continuar amb tot això, i només esperem que arribi el demà. Només esperem que passi el temps i esperar que tot s’arregli, que tot torni a ser igual que abans i res ni ningú ens molesti mai més.
Creiem en les mentides que ens venen, en les falses il·lusions, en paradisos materials, i ens roben, i trepitgen els nostres anhels. Ja ni tan sols podem parlar, ni tan sols decidir el que volem, ens fan por i no ens atrevim. Només ens limitem a pensar que som bones persones, però no és suficient, hem de conèixer-nos més, buscar allò profund pel que hem estimat, rigut i plorat, perquè només quan ens mirem i ens reconeixem comencem a comprendre el que està passant i així poder mirar més lluny i mirar on mai havíem mirat, molt lluny, tan lluny fins reconèixer-nos.
I tot això ho estàs pensant mentre condueixes per Igualada, pel carrer Pau Muntades, pel teu antic barri, pel qual molta gent es va deixar la pell, però segueixes veient tristesa i potser nostàlgia i veus antics amics amb la mirada perduda i veus els nous immigrants pobres com les rates i segueixes sense trobar-lo i veus passar la teva vida com si ja no tinguessis temps. Sona Estopa al cotxe, puges el volum per intentar que et sentin, però ningú t’entén. La musica sona al pensaments i per extensió a les paraules d’aquest article. Només pots cridar que et quedaràs amb moltes ganes de veure’l i promets que l’esperaràs, sí, potser, buit i sense alè, però es que estaràs a punt de trobar-lo, encara que sigui quan s’acabi el temps.

Continue reading

« Older posts

© 2014 Expresso

Theme by Anders NorenUp ↑