Yo era un niño probablemente feliz cuando a las 9,40 de la mañana del 2 de marzo de 1974, a unos 60 kilómetros del patio de mi colegio ejecutaron a Salvador y todo lo que no lloré aquel día, lo lloré en un cine 32 años después.
Salvador encontró su lugar en el mundo, en unas ideas y no tuvo miedo en luchar por ellas. Le respondieron con la muerte.
La película Salvador de Manuel Huerga es magnífica sobre todo en el último tramo dónde sentimos la muerte de Salvador como la de un amigo o familiar. Es la proximidad tanto física como emocional la que nos provoca un sentimiento angustioso . No es una película sentimentaloide, ya que nos presenta unos hechos tal como fueron. Si acaso hay que pedir cuentas a nuestra historia por unos acontecimientos que son los que fueron; El asesinato cometido por el estado de un joven por defender sus ideas. Y ocurrió en el mismo momento que muchos de nosotros estábamos jugando con la pelota o el taca-taca, justo en el declive histórico del franquismo.
Salí del cine de un centro comercial abarrotado de jóvenes que para nada se parecían a los de la época de Salvador y sentí cierta melancolía por un tiempo en el que muchas personas lucharon por unas ideas que ahora son incuestionables y que residen debajo de la PlayStation o justo al lado del Emule.
Y si canto triste es por ti, Salvador.
septiembre 19th, 2006 · 2 Comentarios
Etiquetas: General












2 respuestas hasta ahora ↓
1 Lluís // sep 19, 2006 a las 10:34
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada els somrís
d’un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d’il?lusions esclatant.
I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m’agrada el batec d’aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l’han condemnat.
I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d’ignorats companys.
Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m’estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.
L. Llach
2 pep. // ene 30, 2008 a las 12:09
Disculpeu que em sumi ara, desprès de tant temps, amb aquest comentari, però no he conegut aquest blog tan suggerent fins fa pocs dies… Sempre he sentit com a molt propera la mort de Salvador Puig-Antich tot i que tampoc vaig tenir-hi relació generacional directa. Sempre he pensat, però, que era el nostre darrer mort per condemna, però alhora el referent més viu de la lluita i, com tu també dius, de l’injustícia. Per a mi suposa el meu compromís amb les idees i el record que, per algunes coses que segurament compartim, un jove com en Salvador hi va deixar la vida. També voldria donar les gràcies a en Lluís Llach per cançons com “I si canto trist” i també “Sempre queda un fil” per mantenir viu el seu record amb enyor i melangia. Jo no vull oblidar-lo…
Deja un Comentario