Expresso

Ho vull tot i ho vull ara. No es valora per res l’esforç d’aconseguir un objecte. Tot és comprar i llençar ja ni tan sols usar. Avui podem comprar objectes que fa temps valien molts diners i ara no valen res. Vas a una botiga de tot a cent, i per dos euros tens un exèrcit de cotxes de joguina. Els objectes no valen res. Un bolígraf, un estoig, un llapis, una goma, folis, res!, una pinta, unes pinces, res!. No donem importància als objectes. El nostre objectiu és el consum pel consum. Vam ser intel•ligents per utilitzar eines per a arribar a objectius; caçar, recol•lectar, lluitar etc.. Érem nosaltres i el nostre instrument. L’objecte tenia llavors un estatus gairebé religiós i/o màgic. Per al caçador la seva llança construïda era sagrada, però no solament la seva llança, sinó tots i cadascun dels objectes que componien la seva vida que possiblement eren molt pocs. Abans a les nostres cases es podien enumerar tots els objectes. Perdre un era perdre part nostra. Tots guardem objectes familiars que han perdurat al llarg dels temps. Avui això no passa. Contar cadascun dels objectes que han passat i romanen en les nostres cases durant alguns mesos és una tasca impossible. L’objecte ha caigut en desús. Ha perdut el seu valor perquè podem aconseguir-lo sense cap esforç o això ens fan creure. Un objecte és objecte perquè es compra i l’essència del mateix és que es ven. Pocs són el que construïxen objectes. ¿Quant de temps fa que no heu construït o realitzat alguna cosa manualment?. Aquests temps de crisis són idonis per a començar a valorar més cadascun dels objectes que tenim. Cal cuidar-los, acaronar-los, re-utilitzar-los i eliminar la immediatesa del desig de posseir-los doncs és la que destruïx la dignitat de l’objecte i per tant del posseïdor.