Dimecres passat varem quedar en un bar de la Rambla per prendre un cafè a les cinc de la tarda, hora laboral per a molts, hora d’aturat per a ell. Era un dia fred i assolellat. Feia dues setmanes que el meu amic havia perdut la feina i era la primera vegada que era a l’atur. M’explicava que a la seva empresa les coses anaven malament i havien acomiadat a 10 persones. Estimava el seu treball i la veritat és que es un gran professional. Estava enfonsat, no només perquè ingressaria menys diners a casa, sinó també per la possible depressió que podria patir. A curt termini, els diners no són importants tinc la paga de l’atur i la meva dona treballa, tanmateix l’any que ve no sé que passarà. Tot això m’ho contava trist, no ho tenia clar, no veia cap sortida. M’ho explicava també emprenyat: aquesta és la merda de societat on vivim, que culpa tinc jo d’aquest capitalisme agressiu, i que cony fan els polítics, que cony fan els que manen, em deia, però de seguida es callava, sabia que no existeixen clars culpables amb nom i cognoms. Si jo només arreglo cotxes, bé els canvio les peces. Jo l’escoltava, assentia i no sabia que dir-li.
Bé, potser li hagués dit que no es preocupés que si té problemes de diners, aquí em té. Que no importa, que les nostres famílies ja no sortiran a sopar fora, que ens quedarem a casa, que enyoro la seva escalivada i les seves patates al forn, que el que vull és discutir amb ell sobre tot i res. Que ja no anirem plegats a Finlàndia de vacances, que ens quedarem també a casa. Que no m’importa que tingui un cotxe vell que fa pena, que no m’importa, que no m’importa si és un penós improductiu. El que m’interessa és la seva producció humana. Potser li hagués dit que el treball és una gran mentida, que treballem per consumir i consumim per treballar, que som dins d’un cercle consumista del que mai no en sortirem. Li hagués dit que és la seva gran oportunitat per trobar altres sortides, altres treballs. O millor li hagués dit que visqués la vida amb els seus fills, o molt millor que visqués cada un dels minuts que té, que matini i cuini per a tothom, que faci totes aquelles coses que no havia pogut fer mai per culpa de la seva feina. Tanmateix, no li vaig dir res de tot això, m’ho vaig reservar per a altres cafès, així que simplement el vaig mirar, vaig somriure i li vaig dir:
-Mira nen, amb tu mil cafès.
-Gràcies, però aquest el pagues tu, que jo me’n vaig a recollir a la Paula que avui té piscina.
Va ser aleshores quan vaig veure l’esperança a la seva mirada i no sé perquè vaig recordar quan érem joves i volíem canviar el món.
10 respuestas hasta ahora ↓
1 ita // feb 13, 2009 a las 0:46
La manera més poètica de veure la realitat anoienca des que ha començat el 2009. Una abraçada a totes i tots els que han perdut la feina o l’esperança. La vostra força, la dels amics i familiars suposaran l’impuls necessari per sobreposar-se a aquesta etapa grisa.
2 Rafa // feb 13, 2009 a las 9:23
A vegades, un simple cafè i una bona conversa amb un bon amic por ajudar molt.
3 Silvia M // feb 13, 2009 a las 20:33
Es un canto a la amistad difícil de encontrar i de mantener, al amigo ese animal en peligro de extinción al que no sabemos cuidar , por timidez, por dejadez, por las prisas o por el estres ,por razones mil, lo perdido es lo que tiene más valor añadido, no por más hablar o animar vamos ajudar a veces basta con saber escuchar .
4 Rafa // feb 13, 2009 a las 21:41
Si el artículo también habla de saber escuchar
5 Silvia M // feb 13, 2009 a las 22:08
hola Rafa, si lo que he querido decir es que tu ya le brindas tu amistad escuchandole, no te piques que ya lo he entendido.
Chao.
6 Rafa // feb 14, 2009 a las 16:11
Al contrario, lo que quería decir que si, que si, que tenías razón. Como me voy a pìcar con alguien que se lee lo que escribo y lo comenta y encima eres tu Silvia. Al contrario, me enorgullece muchísismo que me comentan los post y me hace mucha ilusión.
7 Silvia M // feb 14, 2009 a las 19:24
te cachondeas ? … sino te parece mal quiero compartir tu blog con el face del hospital Igualada donde hay mucha gente que puede leer tus artículos
8 Rafa // feb 14, 2009 a las 20:26
Como me voy a cachondear ? . Si, si por supuesto que puedes compartir el blog.
Saludos
9 Eva // feb 17, 2009 a las 20:17
Segurament això serà el millor que treurem d´aquesta maleïda crisi: retrobarem els valors de l´amistat, la companyia, la solidaritat i tindrem les butxaques més buides però serem més rics.
10 Rafa // feb 18, 2009 a las 23:38
A mi m’agraden les paraules i els sentiments i també els diners clar, però no podria viure sense les primeres i si sense les segones
Deja un Comentario