Expresso

Avui t’han dit que no vals, que agafis els teus trastos, les teves idees i les teves virtuts i et retiris. Avui t’han acomiadat, t’han dit que agafis la teva bata, les teves eines, el teu bolígraf i les teves mans i toquis el dos. Són les 10 del matí d’un dia qualsevol, camines a poc a poc una mica espantat i vols arribar ràpid a no sé on per amagar-te del món. Creus que és el final i tens raó, ja no podràs somniar amb una vida millor i estàs trist i no te n’adones de la tragèdia. La teva casa, el teu cotxe, les teves vacances i els teus mil objectes que posseeixes se’n van en orris com la teva feina. Entres a casa, t’ajeus al llit i plores, no hi ha ningú i no t’importa. Com pagarem la hipoteca?, com viurem? Sabies que podia passar-te però no t’ho creies. Estàs mort, fora del món, expulsat i desterrat de la roda social. Ets un improductiu i un fracassat. Tanmateix, hi ha quelcom estrany, no et sents desesperat, si espantat però no aterrat. Hi ha quelcom que et fa sentir bé. T’has adormit i comences a somniar en totes aquelles coses que saps amb absoluta certesa que mai perdràs: l’aigua de pluja a l’estiu, les carícies del sol a la primavera, els colors de la tardor, caminar pels carrers de la teva ciutat i mirar, un somriure i una història, potser un llibre, una sèrie o una pel·lícula, una cadira a la porta, o potser millor un llit per dormir, somnis absurds, veure jugar al teu equip, demà barbacoa, l’altre, un nou repte, pintar un quadre, anar a buscar-la i prendre un cafè, dir al nen que es calli, un sopar, un vi negre i amb la calor, la platja, una música llunyana i fer l’amor al terra, el correu del teu amic, dels meus amics, una paraula al mur i la seva resposta, una altra paraula i una abraçada, deixar de parlar i escoltar, ajaure’s a l’herba i oblidar-se, un record, un aperitiu a la fresca, unes escopinyes i unes gambes i el reconeixement dels teus pinxos a la planxa, una abraçada del fill, una conversa amb el pare, i sobretot el sabor de les cireres.