Expresso

Farts de la incapacitat d’algunes institucions públiques, privades, concertades, semipúbliques, organismes oficials, oficiosos, sindicats, partits, col·legis, corporacions, associacions i d’altres, un grup de valents amb un gran sentit de la responsabilitat van accedir a reunir-se a porta tancada en una Masia de l’Alta Anoia per cercar una solució definitiva al problema del Tren d’Igualada a Barcelona. Eren homes savis, intel·ligents i perfeccionistes que van lluitar per trobar una resposta a la pregunta: 90 minuts, són massa? Els assistents a aquest fòrum campestre van pensar de valent i van desplegar tot un ventall d’idees absolutament genials que a la fi van conformar la solució definitiva que per unanimitat van batejar El Tren de la Bruixa. Aquests prohoms van partir d’una hipòtesi complexa i difícil d’establir: Aquest tren no té solució, sinó ho han pogut solucionar en cent anys, ho solucionarem ara? doncs no! Cinc minuts van trigar en adonar-se’n d’aquesta gran veritat. El desenvolupament natural i científic d’aquesta hipòtesi era convertir el nostre tren en El Tren de la Bruixa. Una idea fantàstica! Us resumeixo aquest pla intrèpid. Primer s’hauria de treure el sostre actual als vagons i deixar-los descapotables, després, res de tecnologia elèctrica, sinó una bona màquina de vapor. Més fusta!, més fusta! Cridaria el fogoner i el maquinista, saturat d’Aromes de Montserrat, tocaria el xiulet de tant en tant. Òbviament només arribaria a Martorell i a una velocitat ínfima d’uns 5 Km/h, sobretot molta tranquil·litat, tanta pressa no és bona. Els passatgers tindrien l’oportunitat de recol·lectar-hi flors i fruites al seu pas per aquests camps i boscos salvatges, oh! Quina estampa pastorívola! Aquest tren pararia a totes les estacions i per distreure al personal s’oferirien una sèrie d’activitats monotemàtiques relacionades amb la idiosincràsia del lloc. Piera ens podria oferir unes exposicions sobre edificis singulars de les seves urbanitzacions, Martorell uns banys relaxants i purificadors a les aigües cristal·lines del riu Anoia, Capellades unes visites guiades als seus mundialment famosos jaciments prehistòrics comentats per un bon contista, Vilanova del Camí unes conferències pedagògiques sobre la rotació dels càrrecs públics i Igualada, a l’estació pintada de blau demòcrata, un taller de grafologia de la signatura. A cada revolt, a cada estació, alguna bruixa colpejaria amb l’escombra a tort i a dret. El premi per agafar-li l’escombra, un contracte laboral a temps parcial i per tres escombres un contracte indefinit. Com a mínim i segons estudis molt seriosos tindríem 10.000 clients anoiencs potencials, clients que com jo estaríem molt orgullosos d’aquesta comarca per tenir el tren que es mereix. Ja em salten les llàgrimes d’emoció en veure partir aquest tren amb banderes, globus i confeti, amb una impressionant xaranga tocant cançons estridents però alegres, amb centenars de passatgers àvids de festa cap a Martorell. Una autèntica atracció turística enveja de comarques i futures vegueries. Ja veig al Kusturica, afegir-se a aquesta estampa bucòlica. Us demano seriosament que recolzeu aquesta proposta realista perquè, i això és el més important, tècnicament és viable. Quina sort la nostra!