Expresso

Passejant per La Mostra d’Igualada cap al vespre, quan ve de gust caminar, vaig assistir a algunes actuacions de diferents grups de teatre, que es realitzaven al propi carrer. Recordo especialment un, que es feia al carrer, al costat de la terrassa d’un bar. Hi havia molta gent a les taules, drets, asseguts a la vorera, apilotats, passant-s’ho bé, nens i grans. Els actors eren uns quants joves tardans, de trenta, i algú de quaranta anys, que actuaven amb molta passió. Semblava un bon espectacle i a la gent li va agradar. Era un públic relaxat, que després d’un dia assolellat i segurament una bona dutxa i un posar-se guapo, es va lliurar plenament a l’actuació. Només vaig poder veure la part final i els emotius aplaudiments que van esclatar fortament diverses vegades. Vaig veure, aleshores, l’emoció als ulls d’una actriu amb la cara pintada de blau, la mirada vidriosa del que va fer somriure als nens minuts abans, la cara il·lusionada del pallasso bo que no deixava de comptar el públic. Tot un èxit. La veritat és que em vaig emocionar com ells. No eren professionals, només buscaven el reconeixement i el van tenir. Sabien que no era un espectacle perfecte però, estaven segurs que els aplaudiments eren molts sincers.

Gairebé no recordo l’ultima vegada que em van aplaudir per alguna cosa que vaig fer, potser fa molts anys en alguna obra de teatre a l’institut, o quan era professor i em van aplaudir en un claustre per alguna cosa que vaig fer. D’això fa molt de temps, però. Avui ningú no m’aplaudeix. Per més que treballem, ningú no aplaudeix ningú. Crec que hauríem d’aplaudir la gent. Dir-los com de bé fan les coses, dir-los que n’estem orgullosos, aplaudir-los cridant-los, victorejant-los, aclamant-los. No és necessari un escenari, un teatre, tant sols, el treball ben fet és més que suficient per aplaudir. Fixeu-vos que vaig somniar en ser actor i no ho sóc, fixeu-vos que vaig somniar ser aplaudit i no ho sóc. Penseu que volem ser reconeguts i no ho som, ni tan sols per nosaltres mateixos. Fixeu-vos que treballem molt i fort per diners i les nostres obres no són aplaudides ni reconegudes. Canviaria un aplaudiment per milers d’hores de feina. Canviaria una llàgrima d’emoció, per milions d’hores de feina, i canviaria la meva vida laboral per plorar d’emoció. Però no puc i ho necessito. Tots necessitem sentir la por, l’alegria, la suor, les llàgrimes i els aplaudiments a la feina on resideixen moltes de les nostres obligacions i responsabilitats. Tots somniem que ens aplaudeixen, mentre ens inclinem i seguidament incorporats alcem els braços cap als aplaudidors gaudint de l’immens plaer de saber-se reconeguts i estimats.