Expresso

Va arribar a aquell petit país fa cinquanta anys, i com la majoria d’emigrants fugia de la misèria per viatjar cap a l’esperança. Sol, brut, amb una maleta i molta por, va pujar a un tren ple de gom a gom. Nens plorant, mares molt joves i grans buscant un jaç de mort més digne. Ell, amb vint anys, volia menjar-se el món. Més endavant, tot un futur incert li esperava. Va arribar a una terra molt acollidora i dolça. La timidesa de l’hoste es va instal·lar a la seva vida i ja gairebé mai no el va deixar. Va treballar molt dur, en silenci i es va deixar les mans i la joventut. Va prometre respectar aquesta nova terra i va decidir aprendre la seva llengua. També va participar en grups esportius, gastronòmics i festius. Va aprendre els seus balls, els seus costums i va ser un fidel defensor del patrimoni cultural. Es va enamorar d’una nadiua, de les de tota la vida, es van casar, va tenir fills amb noms com els dels avis materns. Va ser tan gran la seva integració que els nadius pensaven que era un d’ells, malgrat un accent que de vegades el delatava i que alguns criticaven. De tota manera, era l’exemple a seguir, l’immigrant perfecte, i va obtenir com a recompensa el reconeixement desinteressat i la pertinença al grup. No com d’altres immigrants, distants, aferrats als seus orígens, reticents a la total integració, conservadors dels seus propis costums i que continuaven parlant en la seva llengua que també van portar. Ell no, ell mai no es reunia amb els seus paisans i mai no es va penedir de la seva actitud vers la seva llunyana terra fins el punt que mai no hi va tornar. Ara, era dels altres.

Tanmateix, avui, a les portes de la seva jubilació ja no ho té tan clar. Moltes nits pensa en aquell tren, en aquella gent. Recorda aquell viatge, recorda clarament com treia el cap per la finestra del tren i veia com el seu poble i la seva cultura quedava enrere, abandonada. Moltes nits, també recorda la seva mare parlant-li, agonitzant. I sempre, sent la melodia d’una cançó molt estimada de la seva terra que pocs ja recorden. Una cançó que parla sobre un avi que es diu Siset i diu alguna cosa així com Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja… I no pot evitar les llàgrimes.