Expresso

Sempre volteja per la zona de l’Hospital, el Canaletas i la gasolinera. La seva barba bruta amaga el rostre d’un home de mitjana edat i els seus parracs amaguen un cos aspre i vinagrós castigat per l’alcohol i el tabac. Gairebé sempre l’acompanya una Xibeca o un Don Simón. És el nostre vagabund. De moment, no monologa, ni tampoc crida, ni empipa. Diguem que és un rodamón discret. Òbviament en  el marc d’una ciutat com la nostra desentona o com a mínim sorprèn. Però, com és això? Què fa aquí? Mai no havia vist un vagabund a Igualada. Potser, és el primer vagabund local, un empresari arruïnat del tèxtil, o potser el mecenes d’alguna ONG immobiliària que no fa gaire es preocupava que tothom tingués un habitatge digne i assequible. O potser, un ciutadà de la classe mitjana que algun dia es va trencar la crisma, va perdre el coneixement i va deixar una dona i uns marrecs mancats d’amor patern i que ara no coneix una altra realitat que la igualadina. Inclús podria ser un polític corrupte que s’ha tornat boig a causa dels remordiments. Ara bé, Jo crec que era un vagabund de la capital i que fart de la competència caritativa va agafar el Carrilet a la Plaça Espanya i va fugir cap indrets mes pausats i per culpa de la durada del trajecte va creure que havia arribat a terres molt llunyanes i inhòspites. I es va quedar a Igualada, obnubilat per la tranquil·litat pròpia d’una ciutat comarcal. Segurament es va enamorar del fastig i la paciència dels carrers buits, del foc de l’asfalt del pàrquing del Carrefour i es va instal·lar aquí perquè sabia (de moment) que era l’únic vagabund d’una ciutat, que encara que comarcal, no deixa de ser el far de la Catalunya profunda. Males llengües diuen que és un actor mal pagat per les autoritats competents que amb la seva presència equipara aquesta ciutat amb les del seu nivell: Manresa, Vilafranca, Vic que amb tota seguretat ja tenen vagabunds desgraciats que proporcionen un estatus que Igualada no té. En qualsevol cas, és un dels primers, i no hem d’avergonyir-nos, ans al contrari, hem de cuidar-lo i tractar- lo bé. Precisament, l’altre vespre, al polígon, just quan el nostre vagabund creuava el carrer vers un restaurant infantil, va passar veloç el nostre Ferrari vermell que de poc no l’atropella. Si no és per mi, que vaig cridar secament, s’hagués produït un xoc frontal entre dos conceptes antagònics i inusuals però representatius del que s’està convertint aquesta ciutat. El nostre Ferrari vermell es va allunyar amb una elegància insultant cap a altres passarel·les més cèntriques mentre el rodamón es va parar i li va amenaçar cervesa en mà. Al fons, a les taules del McDonald’s una colla d’adolescents, indiferents a l’accident, devoraven hamburgueses i escopien paraules absolutament buides com la mirada del nostre vagabund.