Expresso

Encara recordo quan vas arribar per primera vegada al meu cor, jo era un nen molt tímid, tu eres jove i acabaves de sortir d’una època fosca en la que tot just no et deixaven parlar i menys dir el que pensaves. Suficient fou la teva presència per enamorar-me, els teus moviments per apassionar-me i tot el que representaves per ser-te fidel. Van ser els meus amics i el meu pare els instigadors d’un amor creixent i una passió visceral que mai no vaig abandonar. En els primers anys del nostre idil·li, et vas obsessionar a aprendre holandès i et vas envoltar d’alguns artistes que mai més et van abandonar. Després va venir una època estranya de desamors, fracassos i desil·lusions esquitxada amb alguna petita alegria. Et va ofuscar massa aquest argentí baixet que va traspassar la ratlla de la perdició. I que em dius d’aquest alemany de caràcter llatí. Tot va ser inútil i varem tornar a caure a les tortuositats de la tristor. Recordo aquella nit sevillana, ens van humiliar, se’n van riure, quin dolor el nostre! I des d’aleshores es va instal·lar en nosaltres la fatalitat, la por al fracàs. Patir, patir, aquest era el nostre destí.

Tanmateix, als noranta vas canviar de look i vas ser l’enveja de tots. Va ser una dècada meravellosa, plena de nits apassionades, desenfrenades diria jo. Com no recordar Londres. Va ser la primera vegada. Va ser brusc, si, però molt bonic. Recordo encara aquell crit incontrolable, aquell alarit d’alegria.

I molt després París Oh! París, plegats i acaronats abraçant la nit de París. Varem repetir, amb la serenitat dels experimentats però amb la passió dels novells.

Però mai no vaig pensar que fossis tan generós. Enguany, aquest maig, a Roma, ha estat indescriptible, un somni viu. He plorat d’alegria, he cridat d’emoció, he abraçat en el teu nom, he saltat amb desconeguts i m’has fet tan feliç que no m’importa ni el passat ni el futur. Mai no podré agrair el que has fet per mi. I encara que solament sigui un petit amant dels milions que tens pertot arreu, penso que fa molt que t’estimo, amb la mateixa intensitat que el primer dia, amb la mateixa il·lusió d’aquell nen solitari i mentre escric això no deixo de repetir silenciosament el teu nom: Barça, Barça, Barça…