Avui és el primer dia de la resta de la seva vida, el primer dia d’abstinència. Avui, ni una gota d’alcohol ha navegat per les seves venes. És de nit, ha sortit al balcó de casa seva i mira el passeig mullat amb el ulls ullerosos que comencen a tenir una brillantor que havien perdut. Darrere, a l’habitació, l’espera la seva dona que des del llit l’observa amb esperança. Està cansat i vol anar-se’n a dormir, però abans, mira fixament el cel buscant la raó de tots aquests anys perduts.
Ahir, assegut a la barra d’un bar de la rambla, just després de la segona cervesa i d’haver deambulat per diversos bars de la ciutat, es va sentir immers en la misèria. Feia temps que aquesta sensació trucava a la seva ment però fou amb un cop de lucidesa que va poder veure la seva vida arruïnada i esclava de l’alcohol. Va veure que la raó de la seva existència es reduïa a beure. Se’n va adonar que ja res no l’ importava. S’havia enamorat mortalment de l’alcohol.
Malgrat tenir molta responsabilitat a la seva feina i ser una persona coneguda, ningú no sospitava de la seva esclavitud a la beguda. La seva vida es limitava a amagar-se, a dissimular, a deixar passar les hores i a beure sempre.
Assegut a la barra, observava el terra brut ple de burilles. Un embolcall de caramel li va recordar la seva infància i va comprendre que alguna vegada va ser feliç sense la beguda i va voler tornar a néixer. Per fi, se’n va adonar que estava malalt, que havia deixat de ser ell.
Va deixar un bitllet a la barra per pagar l’última dosis de droga daurada i se’n va tornar a casa. Amb veu tremolosa i amb llàgrimes als ulls va explicar a la seva dona que ja no podia més, que volia morir o tornar a néixer, que el perdonés i que estava molt malalt. Va plorar i plorar fins que les seves llàgrimes van aigualir l’alcohol. La seva dona el va reconèixer i amb la determinació que dóna l’amor va plorar amb ell.
Ara, al balcó, continua mirant el cel buscant raons que mai trobarà, solament té una certesa, que sota els estels el seu fill dorm, la seva dona espera, la seva vida torna i comença a fer fred.
4 respuestas hasta ahora ↓
1 Sara // jul 17, 2009 a las 12:11
Preciós, Rafa.
2 Rafa // jul 17, 2009 a las 13:42
Moltes gràcies
3 Estanis // jul 24, 2009 a las 14:14
Tothom sap que el primer pas de la recuperació és admetre la enfermetat. La conciència és bàsica per superar qualsevol escull, pero no només es això, no serà tan fàcil. Segur que serà dur i potser llarg. Potser hi haurà una recaiguda. Potser. Però segur que necessitarà molt de coratge i molt més encara suport dels que l’envolten.
4 Rafa // jul 24, 2009 a las 15:11
Si senyor, el reconeixement de que està malalt és importantíssim
Deja un Comentario