Crema la platja al sol de ponent, centenars de cossos grassos es torren al sol, pales i pilotes ballen sense solta ni volta. La sorra està calenta i rep les onades que s’escapen i esborren les petjades dels banyistes que passegen i parlen. Una parella discuteix de paelles i de dissabtes a casa dels pares. Una gran panxa peluda aombra a un nen que dorm. Un grup de marrecs greixosos i somrients no deixen de molestar amb els seus crits. Marques de calçotets surten pels llargs pantalons de molts joves que libidinosos mengen gelats o potser beuen cerveses. Algun intel·lectual llegeix llibres de suecs sota una ombrel·la de coloraines. Una dona intenta d’obrir-se pas amb el seu cotxet que porta un nadó tan blanc com les veles dels vaixells que s’exhibeixen en la llunyania del mar. Una jove amb uns pits enormes i arregladets no deixa de empastifar-se amb crema nivell 5. Al capdavall, tot és un mar de cossos, enormes, simètrics, suosos, pudorosos, fastigosos, prims, cossos que busquen alguna cosa més que sol. Tot és una orquestra de cossos que intenten trobar una pausa i l’oblit d’una vida monòtona i freda. Però, hi ha sempre un instant on apareix la solitud de la melodia d’un solo. Uns ulls obscurs i espantats apareixen a l’aigua. Un negre escopit per una pastera sorgeix del mar com la caca que no se’n va del lavabo quan tirem de la cadena del primer món. Cansat, esquelètic i brut el negre dirigeix la seva mirada a la sorra, fa algunes passes, cau i els seus llavis tallats i sagnants donen un petó a la terra de la riquesa. En aquest moment, no molt lluny, un altre negre ofereix rellotges de marca, una asiàtica massatges i un sud-americà canta pèssimament per als cossos proteics i vermells que continuen tombats al sol.
L’orquestra es calla momentàniament i se sent el solo d’un violí, una música aguda que lluita per penetrar on sigui, potser en el cervell d’aquests cossos formosos, tanmateix ningú no s’adona del negre, només la policia que se l’enduu ràpid amb una manta, com amagant les escombraries i així l’orquestra torna amb la seva música impecable que dona vida als cossos que es cremen sota el mateix sol de ponent.













2 respuestas hasta ahora ↓
1 Deprisa // ago 29, 2009 a las 20:05
Les descripcions de molts personatges platjers són molt acertades… Però la història, l’has viscut amb els teus ulls? O a la teva imaginació després de llegir les notícies?
Un salut,
Deprisa
2 Rafa // ago 30, 2009 a las 13:08
No la he viscut. La història es basa en una notícia del any 2006 quan una pastera va arribar a una platja plena de gent. La foto del post es real. Simplement es com dius tu és imaginació.
Salutacions
Deja un Comentario