Expresso

Segons l’Andrew Lang, un escriptor anglès del segle passat i admirat per Jorge Luís Borges, tots els nens són genials fins els vuit anys, després tots volem semblar-nos als altres buscant la mediocritat i gairebé sempre ho aconseguim. Tothom a certa edat assoleix el primer premi de la mediocritat. Diem, fem i pensem com es suposa que hem de dir, fer i pensar, com ho fa tothom, sense voler ser genials. Els nens petits, per contra, viuen a l’enginy de la innocència, en un món sense prejudicis de cap tipus, i per això fan, diuen i pensen lliurement sense el pes del judici social constant al qual tots estem sotmesos. Les accions d’un nen són moltes vegades enginyoses i per a molts és l’etapa vital del nen més divertida i espectacular en el sentit literal de la paraula. Gairebé des de l’adolescència, comencem a carregar-nos de prejudicis, pors i inseguretats i volem ser com els altres, primer com els pares, després com els amics, com els ídols i finalment volem ser com es suposa que hem de ser i ens fa por sortir-nos de guions implícits, perquè si ho fem ens caurà no només el pes del judici col·lectiu sinó també els nostres propis prejudicis.

Al capdavall, ser mediocre està de moda, un exemple clar n’és allò políticament correcte, que no és més que  fer i dir el que queda bé de cara a la galeria. De fet, tots tenim un rol social amb un paper establert i que no ens el podem saltar no sigui que trenquem els tòpics que tant bé conservem.

Ser mediocre és ser pobre en objectius, conformista, pessimista i molt egoista ja que no oferim res de nou als altres. Hauríem d’ésser enginyosos com per exemple ser humils, sincerament amables o radicalment crítics. Són milers d’actituds que hauríem d’oferir al món i que aquest no espera, és més ni tan sols espera la nostra existència.

No vulguem ser mediocres si podem ser genials. No alimentem més la miserable idiotesa que provoca la mediocritat. Hem de començar a ser genials i oferir quelcom més que res: crear, perdonar, transigir, estimar, pensar, plorar, fer, despullar-nos i ballar. Es més,  proposo ser valent i començar a ser un mateix i per tant fer aquella bogeria que mai ens hem atrevit perquè en els fons som uns covards i no gosem desplegar tota la genialitat que te cadascú per ser irrepetible. De tant en tant hauríem de volar fins a plorar d’alegria com aquell nen que vam ser i que sempre pintava el gos verd i l’arbre blau i somniava en un mon ple d’ alegres monstres, pallassos tristes i fades voladores, un mon genial que vam perdre i que tant sols en la genialitat de l’adult podem recuperar.