Expresso

Un sopar familiar qualsevol d’un dia qualsevol, plats fumejants, el got d’aigua que cau, tots parlem alhora, els meus fills juguen, protesten i de vegades mengen,  passa’m l’oli si us plau, acaba’t el pollastre, i aquesta verdura què? Ah!, doncs, jo de gran vull ser pediatra, afirma amb convicció la meva filla mentre continua ficant la màniga a l’amanida. Quantes vegades t’he dit que t’arromanguis a la taula? Per què pediatra? li pregunta la meva dona mentre li recull la màniga. Doncs perquè m’agraden els nens, i m’agrada curar a la gent. Llàstima, li dic, preferiria que fossis actriu, per allò del glamour, per viatjar,  para papa! Pesat! Que no, que és broma. Aleshores penso que allò que estimo més és que siguin feliços, que no pateixin que siguin bons, però no dic res, tampoc és qüestió de posar-se estupend. Papa, jo vull ser Alcalde, diu el petit, de cinc anys. Un llarg silenci s’apodera de la cuina només interromput pel soroll d’una cullera xocant amb el plat de verdura. La meva dona em mira amb cara de no saber res, i jo, no sé que pensar. Antany, potser als setanta o vuitanta, hagués pensat que el meu fill és un altruista, un sacrificat, que ha escollit una professió difícil i arriscada. Tanmateix, alguna cosa em diu que no és així, que ja fa molt que les coses ja no són així. Per fi, la meva filla li pregunta que perquè vol ser Alcalde. Expectació, les culleres s’aturen a l’aire, i el meu fill amb absoluta normalitat i contundència com quan sabem que no hi ha cap discussió, afirma que vol ser Alcalde perquè li facin massatges i li portin refrescs i tot seguit se’n riu de la seva pròpia ocurrència . Bon argument! Ni ajudar la gent, ni ximpleses, sinó que vol ser el rei, el qui té el poder, l’emperador, el lloat, estimat i mimat. Però d’on ha tret això! potser, de la televisió, de Phineas i Ferb, dels Gormiti, s’ha acabat la tele, penso, s’han acabat els dibuixos animats, però no serà que aquesta visió de la política ja forma part de la nostra cultura, inclús del sentit comú? Quina és la raó per la que una persona vulgui ser polític professional? Probablement aquesta persona contestarà que per ajudar la gent i  en la majoria de casos no ens ho creiem i tristament és així, ens estan dient mentides i simplement existeixen altres raons: la fama, la vanitat, els diners, el poder, no perquè li serveixin refrescs, però sí els millors vins, no perquè li facin massatges però sí que li passin la mà per l’esquena afalagant-lo. I ningú no s’escandalitza, però si és lògic, pensa tothom, perquè ho estem vivint cada dia, perquè sembla intrínsec a la feina política. És aquesta la distància insalvable entre el govern i el poble. Els polítics resten als núvols del poder, i a la llunyania, a la terra, estem nosaltres que cada quatre anys els renovem el lloguer del núvol. I això és el que anomenen desafecció política.

Ara bé, és molt injust parlar en aquests termes dels polítics, perquè és injust generalitzar, sobretot si coneixes polítics propers que intenten donar-ho tot per unes idees i es deixen la pell per els seus conciutadans. Em remeto a ells per creure en la política. Potser existeixin instruments com les llistes obertes, la rotació de càrrecs, l’austeritat i l’augment de la participació ciutadana que ens ajudin a superar la desafecció però només amb la coherència personal, la humilitat i la il·lusió, podem aconseguir que aquestes excepcions siguin la regla.

Un mes més tard li vaig tornar a preguntar al meu fill que és el que volia ser de gran i em va contestar que pintor com Joan Miró. Em dóna igual el que sigui però que sigui bona persona, tan senzill i tan difícil. I si és bona persona serà el millor Alcalde.