Expresso

Quan era estudiant, a les acaballes dels vuitanta, sovint la veia entrar a la Hispano. Tímidament seia sempre als primers seients al costat de la finestra. Vestia amb robes amples, pantalons de pana, jersei de punt i bufanda violeta de cotó, hippy total. Potser van ser els seus ulls, o el seus aires revolucionaris els que van deixar una empremta a la meva memòria, però sempre ha estat als meus pensaments i sempre hi serà. Ella va morir molt jove. Sembla ser que va ser un accident de muntanya.

D’ell tampoc no recordo el seu nom. El vaig conèixer a la universitat i gairebé no vam parlar durant el curs. L’última vegada va ser minuts abans de presentar el meu projecte d’Enginyeria a la Facultat. Me’l vaig trobar per casualitat. En aquell moment jo estava molt preocupat. Tot just havia dormit unes hores pensant en la possibilitat de que un imprevist m’ enviés la presentació en orris. Li vaig explicar els meus temors i recordo que em va dir que tot té la importància que tu li vulguis donar. Aquell dia vaig triomfar. I aquí és, en un altre racó de la meva memòria. Mai no el vaig tornar a veure.

Ell acostumava a passar els estius dels setanta al meu barri. Procedia del sud i era afectuós, amanerat i dolçament agradable. Mai no vam parlar més de tres paraules seguides, però el coneixia de vista, era cosí del capitost de la banda dels pisos nous (això és un dir) amb la que el meu grup d’amics tenia una declarada enemistat. Ara és a la meva ment. Un estiu se’n va anar i ja no va tornar mai més. Es deia que va morir per sobredosi.

Altres estius, anava sovint a una discoteca de la costa i sempre em trobava una parella jove de rossos teutons que vestits de blanc ballaven imitant sengles robots. El seu amor s’expressava en la perfecta sincronització dels moviments robòtics. Ara sempre ballen enamorats als meus records. També els vaig perdre de vista.

Totes aquestes persones formen part del meu món i en algun sentit viuen en mi ja que en el meu món perfecte estan tots els que hi són però també aquells que hi haurien de ser. Totes tenen quelcom en comú: van ser estels fugaços sobre el meu cel existencial. Vides creuades que es van perdre a l’horitzó de la meva existència. La meva relació amb elles va ser pràcticament nul·la, ni les vaig conèixer i ja no puc conèixer-les. Sé que mai els tornaré a veure, perquè estan morts o perquè simplement no sé on paren i molts ni tant sol els reconeixeria. Tanmateix, sovint en moments melancòlics, quan torno de Barcelona conduint o al llit, asfixiat per la nit d’un dia laboral, penso en la noia de la Hispano o en els robots enamorats o en tantes vides, reals como la meva actual, que van passar fugaces però que em vam marcar per sempre i no sé ben bé perquè. Potser les vaig idealitzar, però cada vegada que les recordo, sento com si les seves pèrdues esdevingueren petites morts de la meva vida i llavors és quan sento quelcom semblant a la serenitat. Estic absolutament convençut de que eren persones meravelloses, perquè vaig tenir prou amb les seves mirades per deixar-los al racó de les persones que sempre recordaré.