Certament tots els humans són mortals fins que no es demostri el contrari. És una hipòtesi certa amb la qual tothom hi està d’acord. Les persones per interactuar i conèixer el món necessiten principis, conceptes verdaders on aferrar-se i poder moure’s pel mon. Ara bé, demostrar que una hipòtesi és certa és complex i gens trivial tant al camp de les ciències formals, naturals o socials. I si pensem en el camp de les ciències humanes com la psicologia o la sociologia, trobar hipòtesis absolutament certes com la del títol és molt complex ja que la conducta humana a nivell individual o social no s’ajusta a models matemàtics de la mateixa manera que, per exemple, la Física. Per tant afirmacions del tipus, tots els gitanos són uns embolicadors, o tots els emigrants són bruts, rapinyadors i uns aprofitats o tots els que parlen castellà a Catalunya són de dretes o tots els llatinoamericans són uns brètols, o tots els catalans són uns garrepes són falses. Les generalitzacions sorgeixen de la necessitat de poder comptar amb una veritat per poder moure’s pel món. Si el que defensa aquestes pressuposades veritats viatja al carrilet i es troba un parell de llatinoamericans pensarà que són uns brètols i estarà segur que es comportaran com a tals, si camina pel passeig i veu quatre magrebins, pensarà que l’atracaran. En tots aquests casos i en base al seu conjunt de principis es comportarà en conseqüència, per exemple, canviant de seient al tren o de vorera per evitar un comportament humà intrínsec a la condició de llatinoamericà o magrebí.
Alguns defensen aquestes generalitzacions apel·lant a l’estadística, juguen a sociòlegs i veuen una correlació claríssima entre raça, religió o sexe i maldat. Evidentment per a ells, els magrebins són lladres i/o traficants perquè són magrebins, i són incapaços de raonar més enllà, no poden pensar que potser és la situació econòmica i social, l’educació, el desarrelament i desenes de variables que poden provocar que l’índex de delinqüència sigui més alt en aquests col·lectius.
Es generalitza per mandra intel·lectual, perquè és més fàcil tenir unes quantes generalitzacions per actuar en base a les mateixes que pensar que cada persona és diferent. Les generalitzacions i els tòpics (generalitzacions solidificades) són productes de l’estupidesa humana, de la ignorància més casposa, de no voler conèixer cada una de les individualitats. L’ ignorant (o psicòpata sí és conscient del seu error però no l’importa moralment), es crea un món a la seva mesura, un món simple saturat de tòpics i generalitzacions estúpides que creen límits i fronteres, un univers conceptual que l’ajuda a relacionar-se fàcilment amb els altres, sense necessitat d’empatia, de conèixer, de comprendre els altres. Sobra dir que aquest univers conceptual és altament perillós perquè pot esdevenir en pensaments totalitaris i en l’imposició dels mateixos, per exemple, es pot arribar a pensar que si tots els immigrants són uns aprofitats del nostre sistema del benestar, la millor solució es limitar o eliminar l’accés a alguns serveis socials com la sanitat. Patètic.
Poques són les generalitzacions certes en l’àmbit humà, de moment jo tinc dues ben clares: tots els humans són mortals i no tots són uns ximples, o no?
3 respuestas hasta ahora ↓
1 a smart chimp // ene 8, 2010 a las 20:42
En realidad, no generalizamos por “mandra intel.lectual”, como comentas, sino por una cuestión de economía de recursos, concretamente de recursos perceptivos: si cada manzana, cada mesa o cada cualquier otra cosa de las que nos llegan por los sentidos cada segundo de nuestras vidas tuviéramos que tratarlas como algo absolutamente único, nos volveríamos (más) locos. El problema es que estas categorías terminan, con el tiempo, “reificándose” (tomando la cualidad de reales, sin entrar ahora en mucho detalle sobre qué es real y qué no, porque faltaría espacio en el comentario) y se da un proceso inverso, o quizás complementario, de “percepción selectiva”: tendemos a fijarnos en aquellos rasgos que nos facilitan clasificar a cada “individuo” dentro de una categoría. Por ejemplo, cuándo decimos que un fruto redondeado es una manzana, o cuándo decimos que una manzana es una reineta.
Podemos imaginar la importancia de decidir qué rasgos nos permiten clasificar un “individuo” dentro de un “colectivo”, especialmente cuando hablamos de personas, y la importancia que tienen en dicha construcción, por ejemplo, los medios de comunicación: si sólo se relatan agresiones de negros, robos de gitanos o nacionalismo de catalanes. Son fenómenos bastante estudiados desde la psicología social (por ejemplo, Tajfel, las categorías sociales y el sentido de identidad, los experimentos de Duncan con agresiones de blancos y de negros, etc.). Además, clasificado el individuo en una categoría, tendemos a fijarnos únicamente en aquello que confirma nuestra clasificación: peligroso, ¿no?
En cuanto a generalizaciones en el ámbito humano, Einstein proponía otra: “Hay dos cosas que son infinitas: el universo y la estupidez humana; de la primera no estoy muy seguro”.
Saludos!
2 Rafa // ene 10, 2010 a las 13:17
Querido smart chimp quiero resaltar aquello que calificas como peligroso: limitarnos a fijarnos únicamente en lo que confirma nuestra clasificación y no en lo que la refuta. Efectivamente si pensamos por ejemplo, que todos los contables de una empresa han de ser cabezas cuadradas inmersos en un mundo cerrado numérico y que no tiene ninguna sensibilidad artística y nos topamos con una persona que rompe la regla intentamos olvidar el hecho para no romper nuestros esquemas. Por otro lado, no es lo mimo calificar objetos que personas. Es decir, sabemos un montón de características que podemos aplicar a los seres humanos: son mortales, racionales, envejezcan etc… Y cada vez que me encuentro con uno, aplico estas características y punto, sin embargo he de tratar a cada uno como absolutamente único e irrepetible, porque lo es. Aunque, al final deduzcamos que la estupidez humana es el molde de la mayoría.
3 a smart chimp // ene 10, 2010 a las 20:21
Por supuesto que todos somos únicos e irrepetibles (en algunos casos, muy afortunadamente), pero tomar este punto de partida en un sentido fuerte nos lleva a poner más énfasis en las diferencias que en las similitudes, que es la base de los estereotipos. Únicos e irrepetibles, sí, pero el corolario quizás sería “pero humanos al fin y al cabo”, y esa sería la categoría de referencia a tener en cuenta: humanos.
Y siempre procurando que no nos pase como al Funes de Borges, a quien
“No sólo le costaba comprender que el símbolo genérico perro abarcara tantos individuos dispares de diversos tamaños y diversa forma; le molestaba que el perro de las tres y catorce (visto de perfil) tuviera el mismo nombre que el perro de las tres y cuarto (visto de frente). Su propia cara en el espejo, sus propias manos, lo sorprendían cada vez.” (http://homepage.mac.com/eeskenazi/borges4.html)
Un abrazo.
Deja un Comentario