Expresso

Ni planificació, ni poder central, ni estimacions, ni regles, ni líders que ens diguin què hem de fer. Així es comporten les formigues. A partir de modificacions de l’entorn, com senyals, rastres, es coordinen per aconseguir una meta. Un exemple el tenim en l’habilitat d’aquestes per trobar el camí més curt a una font de menjar i després tornar al cau. Ho fan mitjançant les feromones que són substàncies químiques que deixen les formigues i que d’altres reconeixen, o sigui senyals. Una formiga que surt cap al menjar es mou inicialment a l’atzar fins que troba un rastre de feromones que li indica el camí correcte i més curt. A més, aquesta formiga reforçarà aquest camí amb noves feromones. D’aquesta manera, sense cap poder central organitzen l’expedició més eficaç. I a què ve tot això?, pensareu. Doncs bé, L’estigmeriga és aquesta forma d’intel•ligència social i de col•laboració col•lectiva. Aquesta paraula significa sobre tot col•laboració de manera indirecta i a través del medi físic. I aquesta es una característica de la conducta de diversos grups socials que han aparegut recentment a l’Anoia. Són grups que tenen característiques similars, els seus orígens a la societat civil i en conseqüència desproveïts d’ideologia política o que es mouen per el món virtual de la web 2.0. Grups com el del Tren Directe IGD-BCN, Anoiaesfera, Amics del Rec, 28h, Iguland, IGDecidim i altres. El més interessant és que com les formigues, aquests grups van modificant el medi a través d’opinions, propostes, reunions i moltes accions de forma similar als feromones, senyals que moltes persones poden assimilar com a guia per a organitzar-se d’una forma més eficaç que la tradicional. És a dir, no és necessària una planificació global dels diferents grups, no és necessari un poder central que els coordini, sinó que aquests grups a l’igual que les formigues deixen rastres socials perquè els altres grups i persones en general responguin, es despertin, en fi, que participin i entre tots aconseguir el camí més curt i eficaç per arribar al menjar, que en aquest cas seria una major eficàcia a l’organització social subscrita a la nostra comarca. Una persona (o grup) que volgués impulsar el desenvolupament de la comarca podria observar a aquests grups pioners i descobrir quins senyals proposen i seguir-los reforçant-los o al contrari modificant-los i entre tots esbrinar el camí correcte. Insisteixo, sense planificació ni cap control central.
Al capdavall, és molt important i necessari que aquests grups actuïn positivament, han de deixar rastres per aconseguir el camí més curt. Ara bé, aquestes feromones han de ser especials, originals i diferents perquè ja estem farts dels mateixos camins de sempre que mai ens han portat enlloc.