Expresso

Va baixar molt a poc a poc les brutes escales de l’edifici marró on algun dia va viure. Ja al carrer, es va girar i va veure els edificis que formen encara el fons de benvinguda d’una de les entrades de la ciutat, una vergonya que cal evitar, diuen. Mentre enfilava el carrer principal del Barri Montserrat cap al centre de la seva ciutat, es va fixar en els mocadors que portaven algunes dones que solitàries tornaven cap a casa, però no es va adonar del color oliós de la pell dels nous veïns. Estava apagat i no podia expressar el que sentia. Va arribar a les botigues tancades del carrer Pau Muntades i no va poder evitar veure el seu reflex en alguns aparadors sense reconèixer el seu propi rostre. Va deixar enrere el bar on alguna vegada va parlar amb amics i on els paletes que sempre tapaven esquerdes dels edificis, acostumaven a esmorzar. Arrossegant els seus peus va passar per la farmàcia tancada i sense deixar d’escoltar crits de nens que no hi eren. Era una tarda freda de diumenge. Va arribar a l’estació del carrilet amb la que no va somniar mai i va encetar el passeig Verdaguer sentint els batecs que no volien continuar. Va veure el banc del seu primer petó, els arbres que sempre contava quan anava a comprar droga, i els dibuixos al terra amb els que algun dia va jugar. Caminava sense mirar mentre corria la sang enverinada per les seves venes i pensava en aquests carrers que algun dia va trepitjar sense veus al seu cap. Sabia que ningú no l’esperava. Va passar pel vell mercat tancat com el seu destí i va veure alguns nens jugar que de sobte es van parar per mirar-lo amb respecte. Va creuar per la vella mútua abandonada i va arribar a la Rambla on mai abans havia passejat i que ara apareixia molt apagada per la llum del vespre. Després, es va retirar per carrers més estrets i sense forces es preguntava si ja l’abandonarien. Es va apropar al miserable riu que sempre va recordar pudent. Era la seva platja privada que anys enrere contemplava mentre s’injectava heroïna i prenia el sol recolzant-se sobre les adobaries. Se sentia maltractat i abandonat. Va travessar les mateixes naus, testimonis dels seus companys que algun dia van fer el mateix recorregut, des del barri fins al rec, des de l’esperança fins l’oblit. D’una nau va aparèixer un home que no semblava un vell adober, potser algun antic amic que ràpid va oblidar. De sobte, va caure la nit i lentament el seu cos al terra Amb el cap inclinat va veure com la seva sang feia un riu que acabava al rec i per última vegada va pensar en els carrers d’Igualada.