Expresso

Hola, el tres i una baguet, vaig dir distretament mentre deixava la meva visa al taulell. El tres i una baguet, va repetir la noia, mentre m’acariciava amb el seu somriure i em mimava amb la seva mirada. Va passar la targeta, sense deixar de mirar el meu DNI i va afirmar dolçament: molt bé, i això de regal. No sé si es referia al seu somriure o a una ampolleta d’aigua que em va donar. Feia poc que la noia treballava en aquesta gasolinera i sempre era amable i en aquest cas a la seva amabilitat residia la seva professionalitat. Potser era una feina temporal i mal pagada però no era raó per mostrar aquesta cara de pomes agres que en innombrables ocasions t’ofereixen persones que treballen cara al públic.
Si a aquestes feines de cara al públic afegim un cert poder immediat i real, ens podem trobar amb una esquerperia proporcional a aquest grau de poder. Estic pensant en moltes professions en què la persona que treballa de cara al públic ens mira de dalt a baix, ens jutja i finalment ens maltracta perquè simplement té una parcel•la de poder, l’única, potser, de la seva vida, però suficient per poder exercir-la i alimentar la seva vanitat. Que m’has de portar aquest carnet per comprovar les teves dades que ara mateix estic veient pel terminal, però no em dóna la gana de saltar-me aquesta norma inútil. No vull somriure’t, ets de fora i t’ho posaré difícil perquè avui m’he aixecat amb mal peu i punt, i d’aquesta manera, milers d’exemples de poder fer-nos perdre el temps, poder d’influir, encara que mínimament, a les nostres vides, poders petits, però en definitiva poders que es poden exercir des de certes feines. En aquests cas, m’imagino que passaria si aquestes persones tinguessin un gran poder i desgraciadament penso que actuarien de la mateixa manera però a una altra escala.
Al capdavall, el que atreu l’ésser humà és el poder encara que només pugui exercir-se durant escassos minuts, potser segons, els necessaris per no somriure al client que et cau malament i negar-li la informació que necessita. La persona se sent orgullosa d’haver exercit el seu poder i té la valentia per enviar a fer punyetes a qualsevol perquè simplement ho pot fer i això és poder.
En aquestes situacions moltes vegades preferim no discutir i passar aquest tràmit. Tanmateix, estem fent un flac favor a totes aquelles persones que com la dependenta de la gasolinera ho intenten de fer-ho tan bé com poden. I això no significa que totes aquestes persones no estiguin fartes de la seva feina i vulguin canviar. Moltes es queixaran profundament de la seva situació laboral, però en el moment d’exercir la seva professió, la dignificaran tant com la seva pròpia dignitat personal.
Per això, cada vegada que vaig a la gasolinera i em serveix aquesta noia rebo una dosi d’esperança i certament m’agradaria que els més poderosos tinguessin com a mínim una centèsima part de la humilitat d’aquesta persona, la humilitat de tots els professionals que dignifiquen la seva feina, que no necessàriament a l’inrevés.