Expresso

Són molts els que pensen que el capitalisme s’està convertint en un cadàver. Diuen que no som en una crisi qualsevol, sinó en una crisi sistemàtica. Molt lentament arribem al final d’un cicle. Les raons són variades, però les més importants resideixen a  la pròpia essència del model capitalista, a l’obligació del continu creixement econòmic que representa un ràpid esgotament dels recursos naturals i en el poder de l’especulació vers l’economia productiva. No podem oblidar que una simple decisió especulativa pot enfonsar qualsevol empresa que ha estat construïda al llarg de molts anys amb l’esforç de treballadors i empresaris. Paral·lelament existeixen altres raons més psicològiques o socials. El model consumista s’està esgotant. Cada vegada són més les persones que estan fartes d’ésser tractats com a mers éssers consumidors. És possible pensar en una gradual crisis dels valors actuals com ara el poder, els diners i la individualitat.

I amb aquest panorama quina és la sortida, el camí? No valen només les bones intencions, les idees abstractes sinó que es necessiten solucions, accions o  fets. Les persones han d’intuir un futur millor, diferent però millor. En aquest sentit voldria afegir dues idees o conceptes que podrien ajudar a albirar un futur diferent. En primer lloc està la reflexió sobre l’objectiu de cada una de les nostres vides. És necessari que les persones pensin seriosament sobre que estan fent. Què vull fer amb la meva vida? i aconsello que la resposta sigui sincera sense cap mena de prejudici i això només s’aconsegueix si ens despullem de tots els prejudicis socials i capitalistes. Estic segur que pocs contestarien: jo vull treballar tot el dia en alguna cosa que no m’agrada per pagar una hipoteca i una colla d’objectes dels quals no puc gaudir i a més estic destruint la terra. Més aviat, contestaríem que volem treballar en alguna cosa que en agradi veritablement o si més no en el que més s’aproxima (és difícil de vegades saber el què a un li agrada) i treballar per guanyar-se la vida sense renunciar a allò més valuós: el temps. Aquest és el segon concepte, el temps per a un, el temps lliure, el temps de vida, el temps per estar i ser. El temps no és un valor de la nostra societat. Sincerament, no es valora que algú tingui molt de temps lliure. Es valoren els diners i el poder i no el temps lliure. Simplificant una mica, podem dir que admirem més algú que ha guanyat molts diners encara que treballi 12 hores diàries que a un altre que simplement treballa el mínim, té moltes hores lliures i és més aviat pobre. El primer és un sacrificat, el segon és un gandul i no importa que el primer no vulgui estar amb la seva família i sigui un egoista i un tirà a la seva feina i que el segon sigui una persona humil que ha renunciat a guanyar més diners per tenir més temps per viure i compartir.

En un futur no molt llunyà, considerarem com a persones d’èxit, aquelles  que tinguin més temps lliure i les més pobres les que gairebé no tinguin temps, independentment dels diners que tinguin. Al capdavall, el més important de l’ésser humà és la seva vida i la vida és temps, si el perdem, o pitjor, si ens el roben, perdem la vida.