Expresso

Molts caps de setmana des de la comoditat del seu sofà visitava el seu canal de notícies del Facebook. Li agradava mirar les nombroses fotografies dels seus amics virtuals que apareixien en activitats festives o esportives i que molts penjaven en els seus murs a l’instant mitjançant el mòbil o després amb l’ordinador. Mai no faltava l’amic ciclista que amb aire satisfet s’exhibia al cim d’alguna muntanya comarcal i en ocasions amb els molins de vent com a fons. Sempre hi eren les fotografies de barbacoes amb els amics o amb la família al xalet o potser al terrat del dúplex. Sempre apareixen immenses botifarres o costelles de xai que semblaven acabades de tallar. I què dir de les estampes de platja, els paisatges al vespre, les migdiades del company de feina sota el pi d’un càmping familiar o els àgapes en restaurants de prestigi amb fotografies de àpats hidrogenats.

Eren fotografies lluminoses on els seus amics sempre somreien, orgullosos del seu temps lliure, de la seva felicitat que apuntalaven amb comentaris enginyosos i que eren alhora comentats per altres amics. Semblava una bacanal, una espiral de felicitat diumengera retroalimentada.

Els envejava. Envejava les seves fotografies i les seves vides. Les vides d’aquestes fotografies. No podia suportar el buit d’un diumenge sense poder omplir-lo d’estampes públiques que expressessin la seva felicitat. No suportava no poder dir que ell també era feliç com a mínim els caps de setmana.

Tanmateix, un dissabte, va decidir d’enterrar per sempre la seva infelicitat. Va carregar al maleter del seu cotxe la bicicleta acabada de comprar i vestit de ciclista de muntanya,  pantalons, guants, samarreta, casc i motxilla, va conduir cap el cim més alt de la comarca per camins de muntanya. Aquell dia va aparèixer en el seu mur del Facebook la seva primera fotografia diumengera. Brut, ple de fang que prèviament es va empastifar i amb la bicicleta a la mà apareixia orgullós rodejat de pins que semblaven aplaudir la seva gesta i al fons la comarca als seus peus. Quina passada! van escriure els seus amics virtuals. Aquesta va ser la primera d’una gran sèrie. Amb l’ajuda del Photoshop i de l’enginy, tots els diumenges publicava una fotografia o dos on apareixia entre les onades del mar, en passeigs marítims, en paelles col·lectives, al centre de moltes capitals europees, a restaurants famosos, arribant a la meta d’alguna marató alçant l’índex i mirant cap al cel. Sempre en primer pla, sempre somrient i sempre tot fals.

Va aprendre a dominar el retoc fotogràfic i mai no va tenir un error excepte en una fotografia on es recreava una falsa calçotada amb el corresponent pitet i el somriure habitual que contrastava amb els ulls vidriosos i una mirada apagada. Cap amic virtual se’n va adonar d’aquest contrast impossible, potser perquè tots estaven ocupats en fotografiar i comentar les seves gestes per publicar-les en el fast-food de les emocions.