Algunes persones afirmen que per primera vegada a la història de la humanitat, la generació dels nostres fills serà la primera que viurà pitjor que la seva predecessora. I tal i com està el pati, pocs discuteixen aquesta afirmació. A nivell laboral, passarem de la plena ocupació a índexs de desocupació per damunt del 10%. La feina ja no serà per a tota la vida sinó que anirem canviant d’empresa sovint. Es perdran beneficis socials, la vida laboral s’allargarà i la sanitat deixarà de ser cada vegada menys universal. Hi ha economistes que afirmen que alguns dels nostres fills mai no treballaran. D’altra banda, passarem d’un consum exagerat a un consum limitat, de no fixar-nos en els preus a comprar amb la calculadora a la mà. Només comprarem allò estrictament necessari i haurem de restaurar i aprofitar-ho tot. Ja res no serà igual i seran els nostres fills els primers que patiran les primeres conseqüències de la crisi. Tanmateix, no ho tinc pas tant clar. És més, penso tot el contrari. Tinc l’esperança que gràcies a aquesta crisi les següents generacions viuran millor. En primer lloc podem començar a negar o com a mínim a posar en dubte el concepte de progrés. Vivim millor ara que fa cent anys? Qué significa viure millor? Viure més anys sense importar com? D’altra banda cal preguntar-se qui és el subjecte d’aquest progrés, tota la humanitat o solament una part? Per qué no preguntem als habitants dels països pobres si viuen millor que abans?. Si pensem en el nostre país, podríem afirmar que ara vivim millor, però si pensem en tota la humanitat, la resposta és la mateixa? Cada dia hi ha menys fam en el món? Hi ha menys desigualtats socials? Molts afirmen que el progrés no existeix. Fins i tot centrant-nos en el món occidental també es posa en dubte el concepte de progrés. Està comprovat que a països més desenvolupats com Suècia, on hi ha un alt grau de benestar social, l’índex de suïcidis és clarament superior que a altres països més pobres. Actualment tenim moltes comoditats però, som més feliços que els nostres pares o avis? . És una pregunta complicada. En segon lloc, aquesta crisi pot tenir conseqüències sobre l’organització i valors de la societat en un sentit positiu. Torna allò col•lectiu versus la individualitat. Ara més que mai necessitarem el suport de les persones i la força col•lectiva. Sols no podrem superar la crisi. Hi haurà un ressorgiment de les cooperatives, de les agrupacions, de les associacions, un renaixement, al capdavall, de la solidaritat. També, s’abandonarà el consum irresponsable, el malbaratament i la frivolitat de les compres. A mes dels diners es començarà a valorar d’altres coses, com ara el temps lliure. El treball serà molt especialitzat i només la gent vàlida tindrà una feina que li agradi. Per primera vegada, la generació dels nostres fills pot tenir l’oportunitat de canviar veritablement el món i per primera vegada potser hi ha esperança per a tots aquells que mai no han progressat. Però si finalment tot segueix igual, és a dir, d’aquí a un parell d’anys, tornem als vicis de l’economia especulativa, a l’egoisme individual, als diners com a valor de referència, llavors tornarem a caure a la mateixa estupidesa humana de sempre.
Fill, algun dia tot això serà teu
julio 23rd, 2010 · 10 Comentarios
Etiquetas: Articles de la Veu de l'Anoia
10 respuestas hasta ahora ↓
1 miguel angel // jul 26, 2010 a las 16:09
Hola …..Tones a tenir raó…els nostres fills tenen l´oportunitat de canvïar el mon;nosaltres no vàrem ser capaços al seu moment,i ara estem massa acomodats per tornar-ho a intentar.
2 Rafa // jul 26, 2010 a las 16:59
Si, però nosaltres som molt importants peque podem ser els últims del nostre remps i els primers dels nous temps.
Miguel, una abraçada molt gran, M’en recordo molt de tu.
3 a smart chimp // jul 26, 2010 a las 22:33
“es començarà a valorar d’altres coses, com ara el temps lliure”… je, je, je, no he pogut evitar relacionar-ho amb una cosa que estic llegint ara (“he vuelto a las andadas”):
“Decidí morir en mi propio campo de batalla. Me senté a la máquina de escribir y dije: ahora soy un escritor profesional. Como es natural, no era sencillamente tan fácil. Cuando un hombre trabaja durante años en lo mismo su tiempo pertenece a otro hombre. Me refiero a que incluso con una jornada de 8 horas, el día ya está hecho. Suma a eso el tiempo de ida y vuelta al trabajo, además del trabajo en sí, comer, dormir, bañarse, comprar ropa, automóviles, ruedas, pilas, pagar impuestos, copular, tener visitas, ponerse enfermo, tener accidentes, padecer insomnio, tener que preocuparse por la colada y los robos y el tiempo y todo aquello que no se puede mencionar, y a un hombre no le queda TIEMPO EN ABSOLUTO para sí mismo. Y, cuando se exigen horas extras a menudo algunas de estas necesidades deben descartarse, incluso el sueño, y, más a menudo, la cópula. ¿Qué hostias? Y hay incluso semanas de 5 días y medio, de 6 días, y se supone que el domingo uno tiene que ir a la iglesia o visitar a los parientes, o las dos cosas. El tipo que dijo: <>, dijo algo que era cierto en parte. Pero el trabajo también aplaca a los hombres, les da algo que hacer. Y a la mayoría les impide pensar. A los hombres -y a las mujeres- no les gusta pensar. Para ellos un empleo es el refugio perfecto. Les dicen qué hacer y cómo hacerlo y cuándo hacerlo. El 98 por ciento de los americanos de más de 21 años son muertos andantes que trabajan. Mi cuerpo y mi mente me dijeron que en 3 mese sería uno de ellos. Protesté.”
a “Fragmentos de un cuaderno manchado de vino”, Charles Bukowski
4 a smart chimp // jul 26, 2010 a las 22:35
el que falta:
el tipo que dijo: “El hombre normal lleva una vida de queda desesperación”
5 Rafa // jul 27, 2010 a las 12:47
Este Bukowski es un genio. Estoy totalmente de acuerdo con él. Es más el comentario eclipsa mi artículo.
6 a smart chimp // jul 27, 2010 a las 23:17
vaya, no era mi intención… pero no te creas, la alternativa que elige es chunga, como él mismo dice “Me moría de hambre y escribía. Bajé de 87 a 63 kilos. Se me aflojaron los dientes en la boca. Podía mover adelante y atrás los incisivos en la boca con los dedos. Estaban flojos en las encías. Una noche, haciendo el chorra, noté que cedía algo y me encontré con un diente en la mano: un superior derecho. Lo dejé encima de la mesa y me tomé un trago a su salud.
Y, naturalmente, cuando compras tiempo con el sueldo de un trabajador a media jornada hay cosas a las que renuncias además de la comida.”.
Después, cuenta algunas de esas cosas. La verdad, el precio de ser consecuente es muy alto.
7 Rafa // jul 28, 2010 a las 8:24
El precio de ser consecuente si se mide por dinero es insignificante al lado de la libertad y el orgullo de darle una patada a todos los prejuicios y gilipolladas. Valga mi admiración por Bukowski y por todos los valientes que algún dia dijeron basta y se tiraron a la piscina de la vida, los demás somo scadaveres que nos limitamos a mojarnos con las salpicaduras del chapuzón
8 Anna // ago 3, 2010 a las 12:54
Aquest article no m’ha agradat gaire…:(
Perque en genaral he entes 4 paraules.Be,me fet la idea de que YO i tots els fills estem “destinats a cambiar el mon”.Cosa qe no m’agrada gaire.
ES un article de politica,oi?Pues perqe a mi aqet tema no esqe mencanti.
ADeeeU!
9 Anna // ago 3, 2010 a las 12:57
Abans he dit qe tracta de politica,i ara qe mo penso millor es de economia,be tot es com un cercle:economia,politica,…
En resum qe a veure quan escriuras el proxim per fer-hi un comentari dels meus.XD
10 Rafa // ago 3, 2010 a las 13:52
Filla, has de canviar el món perquè ho dic jo…
jaujauajua…
Gràcies per comentar l’article
Deja un Comentario