Expresso

Al mar, assegut a la seva tovallola, acaba de deixar el llibre a la bossa i mira cap a l’est encara il·luminat pels últims raigs de sol. Al seu voltant moltes persones comencen a recollir els seus trastos i enfilen el camí cap als cotxes. Espera el seu fill i la companya que minuts abans han anat a passejar a la vora del mar. Quan vinguin trauran els entrepans, les cerveses i el meló de la nevera portàtil i soparan en companyia dels primers pescadors nocturns. Enguany no han pogut anar de vacances, el negoci familiar no va gairebé i no volen malgastar els diners. Es limiten a anar a la platja alguns dies i sempre amb entrepans preparats a casa. Només es reserven un dinar especial en un restaurant de Blanes per a la segona quinzena d’agost. Tanmateix, ara sent la vida a la seva cara com la brisa del mar. Li encanta aquesta platja de Vilanova perquè li ofereix records molt llunyans, com ara matinar els diumenges d’estiu per anar a la platja, els esforços del seu pare perquè cabessin tots els trastos al Simca 1200. Recorda amb simpatia el seu oncle amb un 600 blanc sempre darrera d’ells i com el saludava entre els revolts interminables, les parades a la font de Sant Quintí de Medina per a beure aigua i estirar les cames i després la gran recta de Vilafranca. I ja en el mar, en aquesta mateixa platja, amb els banyadors ajustats amb bandes blaves en els laterals, amb biquinis estampats es banyaven, berenaven i sopaven. Mes tard, va substituir el Simca 1200 per un Renault 12 del seu pare que desentonava amb el Ford XR3 del seu amic. Va substituir Vilanova per Salou, els entrepans pel pollastre a l’ast, els Colajets pel paquet de Fortuna i les pipes pels musclos a la marinera. Mai no oblidarà les primeres paelles amb els amics, les primeres copes de vi que quan xocaven amb el plat en alçar-les indicaven els primers signes de descontrol alcohòlic, preludi de les nits boges de Calafell. Al mar, sempre al mar com a testimoni de la seva vida..
Passades les primeres envestides hormonals, va venir la calma del festeig i també va aparèixer el mar. Sempre junts, abraçats a la platja o prenent un gelat a la barra del bar davant del mar.
Fa molt que estima el mar i el necessita, i com un enamorat el vol veure amb l’ànima nua, a la platja, assegut a la sorra. No necessita res més.
La seva companya i el nen arriben jugant i rient i li dóna temps de dissimular les llàgrimes d’insultant felicitat que últimament són de fàcil producció. Després, menjant l’entrepà de tonyina amb olives farcides d’anxoves i pebrots rostits vermells l’envaeix la sensació de que enguany són les millors vacances de la seva vida. Al xiringuito sona una cançó que diu: molt lluny d’aquí a l’altra banda del món hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons, tu i jo asseguts a la barra d’un bar, sona bona música i som davant del mar, al mar, al mar. No necessita res més.