Expresso

Marc camina nerviós per la sala de la Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona. És un divendres calorós de juliol de 2013 i la seva figura es confon amb alguns turistes privilegiats. Vesteix una samarreta vella i uns texans comprats al Carrefour. Se sent brut i estrany, la seva pell no suporta el tacte d’una tela innoble i sintètica. Pensa que amb aquesta roba s”acosta massa al populatxo. Ell sempre havia portat vestits italians d’Armani o fins i tot de Brioni i per suposat camises i corbates de seda que ha hagut de deixar abandonades en un solitari armari. Ja ningú vesteix amb vestit ni corbata, s’han convertit en símbols del delinqüent, del lladre, del qual cal desconfiar. Actualment, passejar amb vestit és una provocació com abans era anar amb rastas, piercings i pantalons amples de cotó a ratlles, per exemple. Són prejudicis estètics i injustos, però és així, anar per un aeroport amb corbata és sobresortir massa i un focus d’atenció per a tots i en especial per a la policia i Marc no vol arriscar-se. A part de la seva pobra vestimenta s’ha deixat barba, s’ha afaitat el cap i s’ha maquillat, i ja no se sembla al jove directiu bancari que va triomfar en les altes finances de la borsa
La seva dona l’espera a Mònaco,  per sort, ella va poder dur-se’n uns quants milers d’euros i entre els comptes de Suïssa i els diners que porta al doble fons de la maleta podran començar una nova vida. Ara bé, ha de passar el control de l’aeroport, només queda aquest obstacle per a ser lliure.
Mentre espera a la cua per passar el control a la zona d’embarcament no pot evitar fixar-se en un gran cartell penjat a la paret. La seva foto apareix juntament amb altres nou. En total vuit homes i dues dones amb els seus noms i cognoms al peu de foto. Els homes amb vestit i corbata, les dones amb americanes de muscleres. A dalt de tot hi posa: ES BUSQUEN i a baix de tot, amb grans lletres també: ESPECULADORS MOLT PERILLOSOS.
Com aquest cartell hi ha milers per tot el món amb diferents persones, executius banquers, polítics, brokers, directius, empresaris, treballadors de la City de Londres, de Nova York, de Chicago, de Paris, de Barcelona, de tot el mon. Persones que havien jugat amb foc, havien especulat i utilitzat mecanismes d’alt risc capaços d’enfonsar no només empreses privades sinó fins i tot estats sobirans. Persones que s’havien enriquit a costa de provocar una crisi de conseqüències incalculables. A més hi havien polítics que gràcies a la seva indiferència havien deixat fer als primers. Tots van provocar un empobriment general de la població així com l’obligació de retallades en educació, sanitat cultura, etc …, pilars bàsics de la societat del benestar. Òbviament tot això va provocar infinitat de morts de forma tan directa com indirectament. Al principi, semblava que la culpabilitat es diluïa en la complexitat del món financer, però ràpidament països com els Estats Units, França, Holanda van començar a identificar culpables, persones que actuaven de forma conscient i sabien clarament els riscos de les seves operacions.
Marc no compartia aquesta culpabilitat. Recorda quan li van fer aquesta foto del cartell, ara fa uns 8 anys, era per a un diari econòmic arran del seu ascens a gerent d’una Direcció d’inversions del seu banc. Aquell dia va ser el millor de la seva vida.
Ell pensa que aquesta crisi és una conseqüència intrínseca d’un sistema no regulat. Si el van deixar fer el que va fer no és culpa seva. No comprèn encara que tot hagi acabat així. No és just. Ell no se sent culpable, simplement havia estat més llest que tota aquesta gent que no arrisca, superior a aquesta xusma que només pensava i pensa en divertir-se. Per això, haver d’anar amb aquests draps esparracats és una humiliació. Una caiguda als inferns de la mediocritat.
Ha arribat el seu torn, sua i les seves mans tremolen lleugerament, segurament és la manca de cocaïna o potser la por, ensenya el seu DNI , deixa la maleta a la cinta i passa el control sense problemes.
Se sent alliberat, però de cop i volta apareixen dos mossos d’esquadra i li demanen que els acompanyi, ell,  paralitzat sap que tot s’ha acabat, i curiosament se sent encara més lliure. Emmanillat l’arrosseguen cap a una freda habitació. He vist la culpabilitat a la seva mirada, això no es pot dissimular, diu amb convicció un mosso.