Expresso

Mai he trobat el meu líder potser perquè mai he cregut en ells. Sovint em qüestiono la necessitat dels líders en qualsevol activitat humana. Potser estic influït per un cert individualisme i un pensament crític que em fa no donar per cert cap afirmació, cap raonament de ningú. Però, en general són necessaris els líders? D’una banda, des del punt de vista antropològic és pràcticament impossible que en qualsevol grup humà no sorgeixi de forma espontània un líder, hi ha múltiples experiments que així ho demostren. D’altra banda sembla ser que existeix una forta crisi de líders en totes les àrees socials i especialment en l’empresa i la política. A l’empresa cada vegada hi ha menys líders i sí caps que sota el pretext de la crisi utilitzen armes com l’acomiadament, augment de sou, horaris, en fi, eines laborals coercitives perquè els seus subordinats els obeeixin sense cap crítica. És cert, però, que hi ha qui creu que a l’empresa mai no han existit líders sinó caps, almenys al nostre país. Quant a la política, no cal dir que, és tal el grau de desafecció que el concepte de líder polític sembla una contradicció. Si la classe política està desprestigiada, si ningú creu en ella, un líder polític sería el lider del descredit.  A més són líders de cartró-pedra, són simples formes, productes que s’han de vendre i per tant estan al nivell de mercaderies mediàtiques i a més ni tan sols estan ja al servei dels votants sinó del mercat.

Paral·lelament i gràcies a les xarxes socials han sorgit petits líders, nodes que centralitzen petits grups socials amb interessos comuns. Per exemple, Twitter és una eina que propicia aquests nodes. Una persona amb molts seguidors al Twitter podria ser un node per a ells, una font d’influència, un líder, no obstant això no és l’únic sinó que els propis seguidors poden ser seguits per d’altres i així es converteixen en líders ells mateixos. Es crea doncs una xarxa de nodes entrellaçats on la informació circula de forma vertiginosa i qualsevol pot ser potencialment un líder en un àrea o per un cert temps. Això ens recorda l’estructura d’un cervell humà i com a tal també en el seu conjunt aquestes xarxes poden prendre decisions i activar iniciatives. I el gran exemple és el 15M, un moviment viu nascut a la xarxa al que ningú discuteix la seva importància i influència a la societat i que va néixer sense líders i viu sense líders, ben al contrari els seus líders són aquests centenars i centenars de persones que amb els tweets, els  facebook i els blogs activen i modulen les activitats del 15M. Aquesta estructura és democràtica,  respecta feroçment l’individualisme i alhora potencia el treball en equip defensant la comunitat i propiciant la solidaritat. No obstant això, no estem preparats, necessitem un major sentit crític i tenir la ferma convicció que som responsables de la societat i que tots podem i hem de decidir sobre assumptes públics. Però la veritat és que ara per ara la majoria de persones necessiten un o una líder, jove, maco, que parli be, que no sigui un ningú, que sigui un triomfador, que tingui molta pasta, que sigui famós i sobretot que decideixi per ell mateix i que no li toquin els collons. Però, no és el meu líder, jo el continuo buscant i tinc la sensació que mai no el trobaré.