Expresso

En Xavier es va casar amb una igualadina, la Marta i actualment viuen a Barcelona. De tant en tant visiten la família i amics de la Marta a Igualada i en Xavier no pot evitar observar certs comportaments singulars i recurrents dels igualadins que han anat erosionant la seva ferma creença que no existeixen els tòpics socials Tan bon punt passaven alguns dies des de la seva última visita a la capital de l’Anoia s’oblidava ràpidament de les seves reflexions sobre aquests comportaments i els reduïa a simples anècdotes sense importància. No obstant això, el dissabte passat a casa dels seus sogres, ficat al llit i sota la intimitat de la nit va començar a pensar que sí, que Igualada i els igualadins són especials.

Tot va començar aquell mateix dissabte molt d’hora. Havia quedat amb el Jordi per fer unes gestions a les 9h a Cal Font, doncs bé, eren les 9:30 tocades i el Jordi sense aparèixer. Per fi a tres quarts va aparèixer tranquil·lament i sense importància va dir que havia hagut d’aparcar en doble fila doncs no havia trobat aparcament fora de la zona blava. Però, Jordi, tres quarts d’hora tard! i a més si vius a cinc minuts caminant! Per començar, tres tòpics com tres bufetades. Som a Igualada i per si no ho saps aquí ningú arriba puntual, a més aquí aparquen com els dóna la gana i van amb cotxe a qualsevol lloc!

Mentre el Xavier intentava sortir del seu atordiment, en Jordi trucava per telèfon a un amic comú el qual havien de recollir. I on és el seu pis? preguntava en Jordi. Saps la Sagrada Família, sí, sí, que hi ha una perruqueria, sí just al costat d’un concessionari de cotxes, sí al carrer de Bellprat, sí al costat del sabater, sí home sí .. Jordi per què no li preguntes el número del carrer? Amb el carrer i el numero no hi ha pèrdua, collons!. D’acord, d’acord… A Igualada si preguntes per un lloc no en tenen prou amb dir-te el carrer i el numero, sinó que necessiten desplegar una llarga i no menys confusa descripció dels llocs propers no fos cas que et perdis, no passi que si et diuen el número 8 per alguna raó inexplicable t ’en vagis al 88. Vam agafar el cotxe aparcat en doble fila i com sempre Jordi, igualadí de tota la vida no es va posar el cinturó.

Aquell mateix matí de dissabte no podien faltar les compres, i efectivament dos tòpics més com dos míssils van esclatar a l’ incrèdul Xavier. Algú té alguna factura o el tiquet d’alguna botiga igualadina? Diuen les males llengües que l’última vegada van venir els de TV3 i que l’agraciat té emmarcada la factura al menjador. En Xavier va anar a tres botigues i només en l’última li van donar el tiquet sota l’amenaça d’armar un escàndol majúscul. A més va ser precisament en aquesta, una carnisseria de les antigues, de les que et donaven la torna (vet aquí un altre tòpic), on el Jordi va haver de suportar un diàleg etern entre la clienta que el precedia i la dependenta, que si els nens, que si el Pepito, que si la Pepita. En mitja hora, el Xavier coneixia tots els secrets de les relacions veïnals del Poble Sec i part del barri de les Flors. La clienta amb la intenció d’allargar la conversa i reduir les fruites residuals d’informació veïnal demanava sempre productes que requerien d’un servei addicional, per exemple, un pollastre en filets, i les ales desossades, i fes-me carn picada, i posa-me’n plàstic, i fes-me unes hamburgueses i pinta’m el gall dindi de blau. En Xavier esperava i alhora començava a comprendre l’existència de la violència gratuïta i per extensió els assassins en sèrie.

Cap al vespre, després d’un parell d’analgèsics en Xavier i la seva dona van decidir anar al teatre de l’Aurora. A la porta, un munt de gent s’apilava. I la cua? Quina cua? A Igualada cua? L’obra va començar amb un retard evident de més de 10 minuts sobre l’horari previst ja que esperaven que entressin tots els impuntuals que com podeu imaginar eren uns quants. Això que en una ciutat normal significaria com a mínim un escarni públic i tancament del local per no dir presó, aquí, a Igualada és del tot normal. Com ho és parlar durant l’obra, sense cap problema, si cal comentar l’obra en directe es comenta i aquí no passa res. Xavier va recordar com en un teatre de Barcelona van apallissar verbalment i tot seguit van fer fora a puntades de peu un parell de senyores que no paraven de parlar.

Encara sort que no passa com al Kursal que estàs veient la pel·lícula i saps que ja és al final perquè segons abans dels títols de crèdit, l’acomodador obre les cortines de la sortida amb gran estrèpit. I si estàs veient alguna bona pel·lícula, cosa altament improbable a Igualada, però que a vegades passa, entre el soroll de la cortina i la llum encegadora que entra a la sala pots tenir un coitus interruptus intel·lectual que pot provocar una idiotesa irreversible.

A la sortida del teatre i com a traca final es van trobar per casualitat una companya de feina de la Marta de Barcelona i que també per casualitat era d’Igualada. Doncs bé, i de quina família ets? de Cal no sé què o de Cal no sé quant, perquè clar, si ets d’Igualada has d’estar fitxat a l’arxiu familiar públic o almenys t’han de poder identificar a través de les xarxes familiars. Què on vivies, a quin col·legi anaves?. Finalment, després d’un exhaustiu interrogatori van trobar l’enllaç social entre les dues ja que la Marta era cosina d’una amiga comuna.

Aquesta nit, el Xavier no trobava cap explicació raonable a tots aquests tòpics que s’havien manifestat en carn viva, sense pietat, a pèl. Potser, pensava Xavier, no és només Igualada, potser també passa a Manresa, a Vic, a Vilafranca, potser en ciutats interiors, a la Catalunya central o millor dit a la nova Catalunya profunda que a poc a poc es va perfilant amb aquests trets característics.

Dies després ja a Barcelona va arribar 20 minuts tard a una cita sense justificació. Estranyat de la seva conducta va tenir por.