Expresso



Aquests dies, aprofitant que tinc mes temps lliure, he llegit un parell d’articles sobre la peresa, en concret, un del Javier Cercas i un altre del Luisgé Martín i tots dos coincideixen en la mateixa idea que ja apuntava Paul Lafargue en el seu llibre, El dret de la peresa, la peresa com a únic camí per acabar amb l’economia especulativa, potenciar una divisió racional del treball, disminuir l’atur i dignificar l’ésser humà.

Des del principi dels temps, nombrosos savis i filòsofs han defensat que el treball és el mal i l’oci, el bé. Aristòtil, Plató, Plutarc i Bertrand Russel, antre altres, han argumentat el dret a la peresa i han criticat el treball. Òbviament parlem del treball com una activitat obligatòria i desagradable que cal realitzar per guanyar-se la vida i actualment per a reduir-nos a essers consumidors i res més. EL treball és esclavitud, monotomia i pobresa cultural. Fins i tot a la Bíblia, quan Déu condemna Adán a guanyar-se el pa amb la suor del seu front, relega el treball a la pitjor de les condemnes. No oblidem mai que des de petits ens diuen que hem de treballar força per guanyar-nos la vida, que la vida es dura, que hem de patir i si algú es planteja que el que vol és solament viure i fer el que vulgui, sense haver de treballar, com el protagonista de la pel·lícula Hacia rutes salvajes de Sean Penn, pensarem que és un vividor, un gandul i un mal exemple per als nostres fills.
Va haver-hi un temps, a principis dels noranta, en què es va pensar que gràcies a la tecnologia i el progrés, deixaríem de treballar i podríem dedicar-nos per fi a la família, als plaers, a l’oci, a la creativitat, a la innovació. Es va començar a parlar de la cultura de l’oci. No és ciència-ficció pensar en un món on les màquines ho fan tot i així les persones puguin dedicar-se a allò que vulguin. Aquesta idea ja la va recollir en termes similars, als anys vuitanta, Luis Racionero al seu llibre, Del paro al ocio
Sembla que hem retrocedit, avui dia es demana treballar més hores i jubilar-se més tard i no posar-se malalt i treballar molt. Estem immersos en la cultura del treball, de l’esforç, de la penitència. Treballar el màxim nombre d’hores per ser productius, cobrar i amb prou feines tenir temps per a res. Pitjor, molt pitjor que fa uns anys. Paradoxalment hi ha hagut un gran avanç tecnològic però en canvi cada vegada hem de treballar més i amb això empobrim la vida humana i som més infeliços. Però, ¿per què es considera el treball com un bé? Entre altres coses, per aquest substrat cultural i ideològic organitzat i sustentat per les classes riques i poderoses. Cal convèncer els pobres que el treball dignifica l’home i que l’oci és un vici, una maldat, una imperfecció. Ja ho deia Pepe Rubianes en el seu espectacle teatral, el treball dignifica l’home; el treball t’honra; el treball…bé, el treball és l’hòstia! El treball fins i tot et posa catxondo. Cal veure com de divertida que va la gent a treballar a la sis, set i vuit del matí. Tothom cantant i ballant pel carrer.
També la cultura cristiana considera que estem en aquest món per sofrir i no a passar-ho bé i com diu Javier Cercas no hi ha deure que subestimem tant com el deure de ser feliços.

Algú pensarà que com es pot defensar aquest discurs havent-hi mig milió d’aturats a l’estat. La gent el que vol és treballar. No obstant això, tots sabem que és gairebé impossible que tots treballin, que tot torni a ser com abans. Ara bé, l’única solució a l’atur no hauria de ser que tots treballem més, sinó que tots treballem menys. L’oci no és el mateix que l’atur, com diu Javier Cercas, és el seu contrari, potser la seva solució, perquè la solució de l’atur no hauria de ser que tots treballem més, sinó que tots treballem menys, que hi hagi una “reducció organitzada del treball”, com va escriure Bertrand Russell en el seu Elogi de l’oci, de tal manera que els que tenen treball no siguin uns esclaus i els que son a l’atur puguin treballar.
Una altra consideració és l’establiment d’una renda mínima universal solament pel fet de ser ciutadans. Els suïssos, que no són molt comunistes, ho estan considerant. En qualsevol cas, això suposaria un descens de la renda i el consum. Un lleu decreixement durant dècades fins a arribar a un estat de creixement controlat. Qui volgués treballar més, guanyaria més diners i podria comprar mes béns, però aquest no seria el desig de la majoria sinó d’una minoria. La majoria preferiria ser lliure ja que la veritable humanització de les nostres societats està en l’oci, en la disposició lliure del nostre temps per ocupar-ho en el que desitgem, sigui llegint un llibre, pintant, cuinant, dissenyant sistemes operatius a un garatge a Palo Alto, o simplement no fer res. És a dir, la majoria triaria la llibertat, condició necessària per a la feclicitat.
Per aconseguir aquest objectiu cal recuperar la cohesió social, perquè no és que no hi hagi diners per pagar el benestar, com se’ns diu cada dia, sinó que aquests diners estan mal repartits. Segons Tony Judt als anys seixanta el director executiu d’una gran companyia guanyava seixanta-sis vegades més que un treballador mitjà d’aquesta empresa, mentre que en els nostres dies el director executiu d’una signatura semblant gana nou-centes vegades més. Amb aquestes xifres mai se superarà la crisi.
I d’altra banda ha d’haver-hi un canvi radical de valors. Hem d’aprendre a consumir menys i és necessari que la societat pensi d’una vegada que el treball esclavitza i empobreix la persona. Sembla complicat, però hauria de ser suficient el record de que els nazis posaven en les entrades dels seus camps de concentració el lema del seu partit: Arbeit macht frei, el treball fa lliure.