Expresso

Primer, els de casa. Aquesta és una idea, un lema d’un partit polític que pretén governar a molts ajuntaments de Catalunya, inclòs Igualada, Santa Margarida de Montbui i algun més de l’Anoia. Ara bé, jo tinc alguns dubtes sobre aquest lema.. Per exemple,  jo sóc de casa ? Ho dic perquè sóc fill d’emigrants, un murcià i una valenciana. Bé, potser si soc fill d’una valenciana es pot considerar que sóc d’aquí. I els meus fills?, es consideren que són de casa ja ? Home, una segona generació nascuda aquí ben valdria aquest privilegi. Espera, potser m’equivoco. Tal vegada, analitzant la ideologia d’aquest partit, els de casa es refereixen als de l’estat espanyol. Ara bé, tinc un amic africà, Saul, que parla espanyol i català i duu més de cinc anys aquí treballant molt dur. Ell és de casa? Ara bé, és negre i clar això no ho pot dissimular. També conec a Mohamed. Uf, amb aquest nom, ho té difícil no?. Ell és miserablement pobre i no té treball, això si, rep una ajuda mínima que li arriba per subsistir ell i la seva família. Aquest ho té cru, no?. Per cert, els sud-americans sent germans de llengua (des del punt de vista espanyol), ho tenen mes fàcil ? I els fills de totes aquestes persones, es consideren de casa? Ja veieu que tinc molts dubtes sobre qui  és de casa. Que metodologia s’utilitzarà per a clarificar tot això. Existiran punts que acreditin tal condició?. Per exemple, per haver nascut aquí 8 punts, per parlar castellà perfectament (o català, aquest tema no ho tinc clar) 5 punts, per ser del Barça (o de la Selecció espanyola) 1 punt i així. Fins i tot es podrien restar punts, per exemple, si hom es casa amb un o una de fora  se li treuen 3 punts. En qualsevol cas, si algú té zero punts se li expulsaria de casa. Faltaria!
Seria interessant habilitar un telèfon de consulta, o un qüestionari en Internet que posant quatre dades et digui si ets de casa o no. Per cert, Es donaran carnets que acreditin aquesta condició?. El problema dels carnets és que no es veu a simple vista si una persona és de casa o no, per exemple, hi ha molts romanesos que podrien passar per pagesos de Lleida i molts d’aquí, de tota la vida que semblen descendents directes d’Abderraman. A més, suposo que aquesta idea no solament s’aplicarà a l’àmbit públic pel que fa a les contractacions, subvencions, ajudes, etc…sinó també a l’àmbit privat. Suposo que es premiarà a les empreses que més contractin als d’aquí o mostrin certs gestos de favoritismes cap als nostres. Per exemple, deixar-se que els nostres es colin a les botigues, o als de fora donar-los el pitjor gènere a la venda. Hi ha molts gestos que poden contribuir a la idea de que primer són els d’aquí. En aquest sentit, insisteixo, com distingir un de casa amb un de fora ràpidament? Tal vegada,els senyors d’aquest partit estan pensant en alguna marca externa. Potser obligar als forasters que es cusin una estrella groga ben visible a la solapa, en aquest cas seria mes adient una mitja lluna. Això em recorda a alguna cosa però ara no caic. I així els defensor d’aquesta idea podran discriminar als indesitjables de forma segura, sense tenir por a equivocar-se. Així ningú tindrà dubtes de qui és d’aquí o de fora. No sé, em falten detalls de la proposta, ho dic perquè ningú no es confongui sobre les intencions d’aquests partits.

Recordo quan vaig anar a buscar la meva filla a la sortida del primer dia de col•legi ara fa 6 anys. Era una tarda freda i grisa com la façana de la pròpia escola del Garcia Fossas. Hi Havien pocs alumnes, pocs pares i l’ambient era trist. Després de viure un temps a Barcelona, vam tornar a Igualada i vam buscar col•legis per els nostres fills. Com a primera opció havíem triat un altre escola pública, però ens va tocar el Garcia Fossas, una escola que no tenia molt prestigi, ben al contrari ningú el volia. Aquesta primera tarda vaig tornar a casa amb la sensació que la meva dona i jo ens havíem equivocat en l’elecció de l’escola. Creiem i crèiem en l’escola pública i aquella nit ens van assaltar molts dubtes sobre la nostra decisió. Just abans d’anar-me’n a dormir vaig veure la portada del Periódico d’aquell mateix dia on apareixia una foto d’uns nens abraçats de diferents orígens: negres, blancs, asiàtics, àrabs, i un gran titular que deia: “La Catalunya del Futur”. Aquesta portada sobre el primer dia de classe a Catalunya em va animar una mica. Van passar unes setmanes i l’ AMPA del Garcia Fossas va organitzar una sortida al camp per a les famílies, recordo que van anar prop de la Llacuna i érem molt pocs, però conscients que era una sortida important. Sens dubte era un primer pas per a lluitar per la nostra escola. Uns mesos després les activitats de l’AMPA van augmentar: Festes de primavera, sortides, portes obertes, reunions, xerrades i així a poc a poc van crear una comunitat educativa molt robusta al voltant del Garcia Fossas. Van passar els cursos i no van defallir, als primers membres del AMPA els van succeir d’altres pares i mares que encara amb més força van potenciar les activitats i així van néixer les primeres participacions al Carnaval d’Igualada, amb primers premis inclosos, colònies escolars, projectes de reutilització de llibres, festes, activitats extraescolars i sobre tot van fer créixer l’orgull de pertànyer al Garcia Fossas. I a uns pares altruistes i preocupats per l’educació dels seus fills se’ls van sumar els mestres que sempre havien lluitat pel seu col•legi. Uns mestres joves en tots els sentits i que amb renovades ganes van demostrar una gran professionalitat i en alguns casos amanida d’amor i passió per la seva feina. En definitiva, una comunitat educativa, exemple d’altruisme desinteressat similar al d’altres escoles de la comarca. I com si el propi edifici no volgués desentonar, va patir una gran reforma i es va posar guapo. I amb questa nova cara, l’altre dia, es va presentar a la ciutat obrint les seves portes. I allà era la comunitat educativa, mestres, pares i alumnes, que com uns nens amb sabates noves eren els més feliços del món. Sens dubte, l’altre dia fou una petita celebració del final d’un procés llarg i costós amb el resultat d’un col•legi modern, actiu i jove. Enguany és l’últim curs de la meva filla. Al juny finalitzarà una etapa molt important de la seva vida i tinc la sensació que ha anat a la millor escola del món. Gràcies.

No solament patim una crisi econòmica sinó també política i social. Comencem a dubtar de molts valors que semblaven immutables. I la política no està a resguard d’aquells que aprofitant aquest escenari procliu a qüestionar-ho tot aprofiten per introduir elements reaccionaris que s’apropen al feixisme. No parlo d’aquests nous partits polítics d’ultradreta sinó de persones que fins i tot des de l’esquerra defensen que solament un grup de persones ben preparades en els àmbits econòmics i polítics poden governar aquest món. És a dir, de la massa inculta i capritxosa no pot sorgir cap decisió vàlida sinó que hem de deixar les decisions a aquest grup de privilegiats experts que no necessiten de cap legitimació democràtica. Això és diu tecnocràcia que pot derivar-se en una oligarquia. Solament un grup de persones expertes poden governar el món. No sembla que digui res de nou, però el que no puc tolerar és que argumentin que som un poble inculte i mal preparat i en conseqüència invàlid per prendre decisions polítiques. D’un poble inculte i encara que sigui per designació democràtica, poca cosa bona pot sortir. Ningú dubta de la importància de l’educació i la cultura , però és neci prendre com a pretext la falta d’ella per justificar la incapacitat de les persones per participar en les decisions polítiques. El més graciós , o patètic, és que els defensors d’aquesta idea creuen que són al grup dels superiors, dels experts en qualsevol camp: política, economia, educació… i que saben el que convé al poble, que pobret ens ha sortit una miqueta ximplet. Governar és molt més que aplicar una tècnica o uns coneixements, és aplicar una manera d’entendre la vida. Tot bon govern se sustenta en una ideologia, en uns valors transparents que justifiquen totes les accions siguin tècniques o no. Afortunadament, moltes persones creuen en la Democràcia, perquè l’únic criteri vàlid per governar és l’elecció democràtica, perquè el vot d’una persona inculta val el mateix que el d’un privilegiat amb estudis. Ja tenim bastant amb el control que exerceixen els poders econòmics sobre les decisions polítiques perquè ara vinguin quatre llestos (i normalment poderosos) per dir-nos el que hem de fer i creure’s els salvadors. Així que els llestos, els classistes i els vanitosos, si voleu governar, presenteu-vos davant el poble i us aconsello que no ho feu solament amb el bagatge cultural o tècnic sinó també amb credencials ètics ben clars com la bona voluntat, l’amor, la il•lusió i l’honestedat, que, quina casualitat, no s’obtenen estudiant sinó estimant. Per llicenciar-se en honestedat no cal anar a Harvard sinó més a prop, en les teves pròpies intencions, a prop del teu cor i si no ho tens clar, no emprenyis.

T’imagines un món sense fronteres, ni estats, ni països, ni nacions, ni partits ni grups nacionalistes, on qualsevol persona sigui del qualsevol part i qualsevol part sigui de qualsevol persona. Un món sense fronteres ni exercits, sense enemics ni terrenys per a conquerir. Un món on es respectés les cultures minoritàries, perquè totes serien de tots i totes les llengües serien de tots i per tant dignes de parlar i d’escoltar. A que és bonic? i ingenu? Doncs seguim dins de la ximpleria, diria algú, o de la bona intenció o tal vegada de l’embafador discurs ingenu. T’imagines un món sense propietats. Com? Doncs això, sense apilar objectes o propietats, o com a mínim, no donar-li tant valor a la propietat privada, no acumular objectes sense sentit, no consumir per consumir. T’imagines un món on tothom treballa per un mon millor i no per comprar objectes, un món sense hipoteques, ni bancs perquè no serien necessaris. Ni bancs? Ara si que l’hem dit bona, vagi una burrada, això és absurd, és un extracte d’una redacció d’un nen? Espera, no cal arribar a conclusions precipitadament, paciència que encara queda suc. T’imagines un món sense religions, ni paradisos ni inferns, ni màrtirs, ni culpables. Un món sense ideologies totalitàries de qualsevol tipus, un món simplement en pau. amb l’únic sentit de viure en harmonia. Algú pensa que existeix algun partit polític, o alguna agrupació civil que defensi com a objectiu final i no com un mitjà, abolir les fronteres, les propietats, la religió, qualsevol ideologia i que defensi la llibertat personal en qualsevol ámbit. Jo diria que no. No obstant això, existeix una cançó molt famosa que parla i defensa aquestes idees. És una cançó que s’ensenya a l’escola, que ha estat i és himne de moltes causes, banda sonora de partits polítics i d’associacions civils i suport per a moltes campanyes publicitàries. Imagine de John Lennon és una cançó emotiva que molts han cantat però que ningú es creu. Som tan hipòcrites, tan formals, tan buits que l’apel·lem al seu contingut constantment, però mai ens la creiem. Ens pot agradar la cançó independentment del missatge de la lletra, però tots sabem que es més que una simple cançó .
Així doncs, per que no la deixem en pau ? Per què la maltractem amb la nostra hipocresia ? Per què no la hi deixem als qui de debò la senten i l’estimen? als simplistes, als ingenus, als bojos, als nens, als confiats, als febles, en fi, a tots als somiadors i com a mínim serem un mica més coherents amb la nostra estupidesa.

No era costum, però aquella nit va insistir molt. Assegut a la vora del llit on s’allitava el nen, el pare va començar a explicar-li aquest conte:

Fa molt de temps a una ciutat petita al bell mig d’un petit país, un terrible mal va provocar que la gent s’empobrís ja que perdien la feina i algunes famílies no podien comprar tot el que volien. Tothom semblava trist.

Molts deien que la culpa d’aquesta pobresa era d’unes persones que es deien especuladors. L’alcalde de la ciutat també estava trist perquè encara que havia lluitat molt no havia pogut aturar aquesta epidèmia. Un dia, un conseller una mica boig, que no suportava veure l’ alcalde trist, li va dir perquè no preguntava als nens de la ciutat.

Als nens ! Bé, ho podem provar. I així va ser. Van anar escola per escola i van demanar als nens que pensessin què podien fer per a retornar l’alegria a tota la comarca. Cadascuna de les classes des dels més petits fins als més grans van parlar i finalment cinc nens en representació de tots van anar amb les seves conclusions a una gran reunió on estava l’alcalde, els seus consellers, els seus enemics que volien el poder i tots els emprenedors de la ciutat. Que parlin els nens va dir el conseller boig. Una nena de dotze anys va parlar: “tenim moltes idees. Sabem que l’alcalde i els seus consellers han lluitat molt per aquesta ciutat però volem que continuïn la feina. Volem estar orgullosos de la nostra comarca i volem que la gent s’hi quedi a viure. Hem fet una llista del què podem oferir, del què sabem fer i del què podem aprendre. Per exemple, els d’educació infantil volen que en la zona més antiga de la ciutat, on hi ha moltes cases abandonades, es facin molts tallers de dibuix per a dissenyar moda, que vinguin persones de tot el país per aprendre. Els de primària volen que s’organitzin mes activitats  per a conèixer els nostres boscos. Els de secundària demanen un gran edifici amb molts ordinadors per a que vinguin els millors programadors de videojocs. Tenim moltes idees i segurament ja les havíeu pensat però el més important és que tots formin una gran família, que cadascun pensi en els altres, que els consellers parlin entre ells i amb els seus enemics, que s’uneixin tots i treballin junts i no parlin sense dir res. Si el vostre objectiu és que siguem feliços per què no treballeu junts? no som una gran família?.

La nena va continuar parlant i finalment va dir que, malgrat tot, som molt rics, tenim hospitals, guarderies, escoles, cuidem les nostres persones grans i no passem gana ni fred. Som uns privilegiats. Ara, Sr. Alcalde, toca continuar amb la lluita per un món millor perquè vosaltres sou i sereu els responsables i aviat us demanarem comptes, no ens defraudeu”.

A la nit l’Alcalde va reunir tots els seus consellers i els seus enemics que volien el poder i els va demanar ajuda sense concessions. I així va ser durant molts anys. No importava qui era l’Alcalde ja que les decisions es prenien conjuntament, de vegades era molt difícil arribar a acords, en aquests casos preguntaven al poble. Mica en mica, el poble va participar més en la decisions publiques i els governants feien un gran esforç per sacrificar algunes idees per el bé comú. En pocs anys, aquesta petita comarca amb la seva petita ciutat al capdavant va començar a crear riquesa i progrés. Es van realitzar nous projectes i molta feina. La gent estava molt orgullosa de la seva comarca i sobretot d’un gran projecte que va néixer arran d’aquesta famosa reunió, un gran projecte d’ajuda al tercer món, un projecte que va liderar aquella nena del discurs i va generar molts llocs de treball per a ajudar altres ciutats del tercer món. Aquesta ciutat petita va ser l’orgull no solament d’aquest país petit sinó de tot el món.

Amb aquestes últimes paraules el seu fill es va dormir. Li va donar un petó, el va abrigar i va mirar per la finestra, era Nadal i estava nevant al Passeig Verdaguer, un passeig brut i obscur. Entre el baf del vidre va poder distingir un home que buscava als contenidors d’escombraries, molt lluny se sentien sirenes de policia.

SUERTE

Yo, el que escribe, aposté 50 pesetas al montón de cartas mas pequeño, Juan, que murió de sobredosis, 25 al montón mas grande y Raúl que se arrastra esquelético por las calles otros 50 al montón que quedaba. No habíamos cumplido los veinte y jugábamos a las cartas en una furgoneta abandonada. Mi montón tenía un as y gané, Después nos fuimos al bar a emborracharnos.

RUTINA

Me levanto, me lavo, tiró sus calcetines y calzoncillos a la basura, desayuno y lo dejo durmiendo no sin antes quitarle 20 euros de su cartera. Vuelvo al mediodía, mientras está en el bar bebiendo, pongo en el fuego el caldo de tetrabrik y la pasta amarillenta. Como es puntual, le pongo la sopa en la mesa, no sin un escupitajo y su dosis de raticida. Se sienta, come, eructa y se echa la siesta. Por la noche, cena, escupitajo y raticida, me insulta, se acuesta y me duermo.

HUEVO FRITO

Dejo de oír el rugido acelerado de la calle y me centro en el sonido del huevo al caer en la sartén impregnando el ambiente de un aire hogareño, En un plato de cristal verde, unas patatas esperan bañarse en crema de oro. Mi hijo cuarentón observa y saliva.

—Mama, ¡que no lo quiero crudo!

El Pep va néixer i créixer a lgualada, va estudiar a la Universitat, va viatjar, es va casar i ara viu en un pis del Poble Sec. Té una hipoteca, una dona i fills que van a l’escola privada. Es blanc, de cara mes aviat rosada i de moment treballa per compte d’altri. Els dijous dina al Forn Alemany, els dissabtes passeja per Cal Font, compra al Caprabo i els diumenges sempre fa la migdiada. El Pep és una persona normal.

Ja hi som, una persona normal. Perfecte. Quantes vegades sentim i diem això,una persona normal. Amb aquestes paraules, pressuposem que existeixen persones que no son normals. Quan hom diu, ja m’entens, gent normal i l’ interlocutor assenteix, significa que s’estableix un marc, un conjunt de característiques compartides que fan que algú sigui normal. Una vegada tenim aquest marc, ja tenim el patrimoni del que és normal i a partir d’aquí podem etiquetar sense objeccions. N’estic segur que en aquest marc no hi caben els Immigrants, moros, negres, sud-americans, musulmans, gitanos, alts, baixos, nans, cecs, lletjos, frikies, xarnegos, independentistes, suïcides, albins,retardats mentals, literats, dislèctics, minusvàlids, discapacitats, joves rastas,punkies, heavies, ossets homosexuals, apolítics, Indiferents i una infinitat depersones de dubtosa reputació Potser, no he dit res de nou fins ara, tanmateix és preocupant que alguns partits polítics utilitzin el concepte normal per expressar les seves idees. Parlen de gent normal, de polítics normals. Segurament amb l’afany d’apropar-se a la ciutadania confonen normalitat amb humilitat. Els polítics volen aparèixer com a gent normal que es dirigeixen a gent normal i s’entossudeixen a utilitzar aquest concepte per vendre’s. Doncs be, primer, els polítics han de tenir unes característiques que els defineixen com a tals. Trets específics que no tothom té i per tant, no tothom pot ni vol ser polític. I segon, ningú no és normal, perdó, vull dir, ningú és Igual, tots tenim algun tret que ens fa especials, una conducta, un detall físic, una característica que ens fa irrepetibles. Precisament de l’expressió de la singularitat de les persones neix la cultura. I ningú té el patrimoni d’allò que és vàlid o normal. Que un conjunt de característiques personals i socials predomini en algun escenari geogràfic o temporal és circumstancial, però que prenguem aquests trets com a referents per etiquetar de normals a les persones pot ser causa d’exclusió social i racisme. I això és independent de la voluntat de perseverar aquests trets socials que constitueixen les tradicions i la cultura.

Per cert, el Pep és bisexual, ex alcohòlic, sempre va de negre, es desplaça en una cadira de rodes, te el cabell llarg, és heavy, l’encanta la musica clàssica i a més, l’importa un rave el futbol, els castellers i mai no ha fet una donació a la Marató de TV3. Ai! Pep, Pep, semblaves una persona normal però ja ho deia ta mare que acabaries mal amb aquelles companyies tan rares!

Este relato mío ha quedado finalista del  I Concurso de relatos Megustaescribir-La Calle de los Libros de la editorial Random House Mondadori, S.A y patrocinado por FNAC

El día de tu entierro lo pasaste trabajando en la oficina. A la puesta de sol saliste de la ciudad en coche hacia el apartamento de la costa dónde te esperaba Marta, tu novia. En los arrabales de la ciudad ya se encendió el testigo de la gasolina pero no quisiste parar a repostar hasta llegar a aquel pueblo donde siempre comprabas un buen vino. Demasiado tarde, el coche se quedó sin carburante en una carretera comarcal. Después de insultarte, decidiste ir a buscar gasolina con una lata vacía. Caminaste por la carretera, paralela a la autopista, varias horas. Casi exhausto, llegaste a lo que parecían unas obras para la construcción de una nueva salida de la autopista. Estaban iluminadas por unos potentes focos que facilitaban los trabajos nocturnos. A tu llegada, los focos se apagaron. Era la pausa de los obreros para cenar. Te arriesgaste caminando entre clavos, martillos, palas, maderas y chapas de metal. Tropezaste torpemente con una varilla de hierro y caíste con lata incluida en un encofrado vertical para uno de los pilares de un puente. Perdiste el sentido, pero pasados unos minutos comprendiste la situación al ver la canaleta de la hormigonera apuntando a tu cabeza. Horrorizado, intentabas moverte pero no podías, seguramente te rompiste alguna pierna o costilla. Bueno, cuando vengan los obreros gritaré, pensaste.
Una hora más tarde, focos, máquinas y obreros arrancaron y un sonido ensordecedor inundó la obra. A pesar de los focos, el fondo del encofrado quedaba oscuro y no se distinguía tu cuerpo. Los obreros no podían verte ni oírte. Aterrorizado, te quedaste inmóvil. Estabas asistiendo a tu entierro y eras el único que lo sabía. Lentamente, el cemento rellenó todo el encofrado que sostendría un maldito puente sobre tu tumba.

http://certamenliterario.megustaescribir.com/los-ganadores/

Viu a Òdena, al Plà de les Gavarres, en una casa adossada típica de la nova classe mitjana alta. Cada dia a les 7,45 del matí surt de casa amb el seu impecable cotxe 4×4 en direcció a la feina, al polígon industrial d’Igualada. Treballa en una d’aquestes empreses locals i centenàries que mai no progressen més enllà de l’àmbit provincial. I com cada dia es dirigeix a omplir vuit hores d’apatia i fàstic. Encamina la recta de la carretera d’Òdena i passat el fantàstic camí de carro que dóna al futur Aeroport Corporatiu gira cap a l’esquerra per agafar l’autovia direcció  Lleida. Escassament recorre una mica més d’ un quilòmetre i just abans de moure la palanca de l’intermitent dret per abandonar l’ autovia per la sortida 555 es pregunta perquè ha de girar. I si segueixo cap a Lleida? Podria anar cap al nord, passar el dia en algun poble del Pirineu, o potser anar cap a Barcelona i fer un tomb pel Port Olímpic o millor anar-se’n a la Costa Brava, dinar a Cadaqués i després apropar-se als penya-segats del Cap de Creus o banyar-se en alguna cala abandonada. O potser, simplement tornar a casa i prendre un cafè al bar que no hi anat mai. O tornar al llit i adormir-se com un diumenge al matí, abrigat i arrupit en si mateix. Això es podria solucionar amb una trucada o un email. Estic malalt, em fa mal l’esquena, una gastroenteritis, una febrada, qualsevol cosa. Ningú no sospitaria res, ell mai falta a la feina. Tanmateix, això serveix  per sols un dia, al següent, la mateixa autovia i el mateix gir cap a la dreta.

Aquestes idees o somnis s’han convertit en una rutina diària, somnis que s’apaguen automàticament quan sona el tic-tic-tic de l’intermitent que marca un gir cap allò que odia, una feina que fa anys que no suporta. Sempre gira, potser perquè diuen que és un privilegiat perquè en temps de crisi i en aquesta miserable comarca té una feina estable.
Avui, sembla que serà un dia més, però segons abans d’activar l’intermitent, un camió  ple de porcs gardenyant frena bruscament i li ve d’un pèl d’estavellar-se contra el cul d’aquest mastodont. Amb les cames encara tremolant i les palpitacions del cor colpejant l’ànima decideix amb fermesa seguir cap endavant. Deixa anar la palanca de l’intermitent i darrera seu la sortida 555 s’estranya d’aquest comportament. A Jorba decideix donar la volta i dirigir-se cap a casa on l’abraçarà la serenor d’una llar que esperava romandre buida durant unes quantes hores.

Anys més tard encara es pregunta  com va poder reconèixer tan fàcilment la mort quan va estar a punt d’estavellar-se i s’ho pregunta mentre sent el so de l’intermitent dret que marca l’ inici de la rutina diària.

Estava decidit. Va clicar sobre l’opció acceptar i seguidament no va deixar anar el botó del ratolí sinó que  es va aturar per assaborir aquests instants propers a Déu, sabent que una acció simple pot tenir grans conseqüències. Va Mirar per la finestra i va veure el vaixell de les escombraries navegant pel Tàmesi,  sota l’edifici, un munt de persones, la majoria homes amb vestits foscos es movien amb rapidesa a la recerca de menjar per les parades i restaurants de la City. Semblaven escarabats. Finalment va deixar anar el dit i en la pantalla va aparèixer  operation successful. A partir d’ara es desencadenaria una acumulació d’apostes a la baixa sobre unes accions prestades d’una empresa francesa. Estava jugant amb accions que no eren seves i sabia que si l’operació sortia bé aquesta empresa s’enfonsaria amb totes les conseqüències. Ara bé ell i la seva empresa  guanyarien molts cales en una gran operació d’enginyeria borsària. Aquesta empresa francesa era un conglomerat de petites empreses majoritàriament del sector automobilístic i també de transports algunes d’elles situades a la província de Barcelona.
Al migdia, les accions havien baixat més del previst i ja era hora de comprar-les. En poques hores l’operació havia estat completada i l’empresa havia quedat molt tocada. Era impossible que pogués remuntar aquella situació i el final lògic era el tancament o la venda.
Aquella mateixa nit, el director general de l’empresa enfonsada passejava per les Champs Elysees  després de haver sortit del Consell d’Administració. Estava pensant en la gran indemnització que cobraria pel seu acomiadament i que a la seva edat potser li havia tocat la grossa.

Mentre a Igualada, aliè a les notícies borsàries, un polític dormia tranquil·lament després que al matí tanqués un acord amb  al Director d’una de les empreses del grup enfonsat per  a instal·lar una filial a  l’Anoia. Havia estat anys darrere d’aquesta inversió i per fi avui havien signat la proposta que podia representar centenars de llocs de treball nous per a la comarca. No sabia que demà aquest paper no serviria per a res, tret que volgués una empresa cadàver a la comarca.
Dos carrers més a baix, en un bar de tapes de moda, Joan , la seva dona i els seus fills celebraven la compra del seu nou pis i la firma de la hipoteca amb un brindis amb vi  blanc i  Fanta per als nens . Tot un luxe que s’havien permès. Fa uns mesos no ho tenien clar, però el seu cap li va assegurar que la matriu francesa era una empresa molt solvent i que la seva feina estava assegurada per molt de temps. Setmanes més tard el van acomiadar com a desenes de companys de la seva empresa. Va lamentar per sempre haver signat aquella hipoteca.
I un parell de quilòmetres més enllà del bar, en una urbanització, un petit empresari  llegia una vegada més el contracte com a nou proveïdor de l’empresa maleïda. Per aconseguir-ho, va haver d’invertir molts diners. Més d’una vegada havia pensat tancar el seu petit negoci, però ara veia el futur amb esperança. Un parell de dies després va rebre  la petita indemnització del trencament del contracte i uns mesos més tard la seva empresa va tancar.
A Londres sota la mateixa nit i sota el mateix món un grup de joves celebraven l’èxit d’aquesta operació borsària . Per a això van demanar el vi més car del restaurant, aquesta vegada un Priorat de gairebé 1000 euros. Eren joves europeus amb un gran futur, tots tenien MBA i havien après molt bé les regles del mercat. El món estava rendit als seus clics.