Expresso

És el temps que triga el tren d’Igualada a Barcelona. Són els minuts que ens separen de la capital. 93 llargs minuts que conformen una barrera, un inconvenient, un abisme les conseqüències del qual són àmplies i variades. 93 minuts són la raó esgrimida per molts treballadors qualificats per no venir a Igualada. Són massa minuts per venir des de Barcelona, no val la pena. Els mateixos minuts que moltes empreses posen en l’apartat de contres als projectes de viabilitat d’inversió a la Conca d’ Odena. Són també els minuts que tomben moltes inversions públiques com per exemple instituts de recerca, universitats, empreses. M’imagino un polític dir que posaran una universitat a Igualada, i tot seguit dir: ah! un detall! de Barcelona a Igualada són només 93 minuts, ja, ja, ja. Sembla una broma de mal gust. També són els minuts que desbaraten qualsevol pla de viatge turístic a la Conca d’Odena. Minuts que descarten suportar desenes d’igualadins que treballen o estudien a Barcelona i prefereixen utilitzar el transport privat com el autobús o el cotxe tan ecològic. Interminables i indignants 93 minuts que ens recorden que som una comunitat, la Conca, insignificant als ulls del que manen, ulls que tan sols veuen als que protesten i no als conformistes que s’amaguen sota l’etiqueta de realistes. Cada minut és una llosa que ens enterra a l’oblit del progrés. I així estem des de fa més de trenta anys i com si no res, Ningú no es queixa, ningú no diu que el rei està nu. Aquests 93 minuts són la nostra creu,que hem suportat sempre sense queixar-nos. Per això, també són 93 minuts de conformisme i insolidaritat igualadina. És l’hora de dir prou, i minut a minut reduir aquests 93 al mínim possible, potser 60, potser 50, un temps raonable. Un temps que es pot assolir ja sigui mitjançant un pla perquè el nostre tren sigui directe, o semidirecte a Martorell amb enllaç a Renfe o potser amb l’ETF (Eix Transversal Ferroviari). Ah! m’oblidava, ha de ser una solució ara no d’aquí a 25 anys. Com a mínim ho hem d’intentar.

T’aixeques i comences un ritual d’ornament personal, et dutxes, t’afaites, et maquilles, et rentes les dents, et talles els pèls del nas i les patilles. Et vesteixes, una camisa, avui serà  blanca , uns pantalons. Et posaràs una corbata celest o aniràs amb texans. Finalment et mires al mirall, has acabat la teva obra i necessites verificar el resultat. Bé, podries millorar, però et sents vendible, ja sigui per al teu cap, per als teus clients, per al teu amant, per als teus companys de treball, per als teus votants, per a qui sigui. Aquí estàs, niquelat, polit, disposat a sortir al carrer i vendre’t. Has d’entrar per la vista, la resta no importa. Ets un producte més que surt al mercat i com tots sabem el més importants és l’embolcall del producte, la forma, i la marca. Tots en venem. Som mercaderies.

Surts al carrer o navegues per Internet, prens un  cafè a un bar, o escrius al mur del Facebook. Et mostres a la teva possible clientela. Potser siguis jove, pantalons amples de cotó de coloraines, rastas, una arracada a la cella, o potser portis corbata. Amb aquesta primera impressió selecciones una potencial clientela. Després perquè el procés de venda tingui èxit, necessites mostrar les teves credencials, els coneixements, les experiències.

Et vendràs molt bé, si ets algú especial, diferent, per exemple si has viatjat a l’Índia aquestes últimes vacances, si tens relació amb les Tecnologies de la Informació, si ets empresari, ric, guapo, famós, arquitecte, dissenyador, professor universitari, cantant, alcalde o escriptor. Et vendràs molt malament si solament ets una bona persona, solidària, humil, emigrant,  pobre, honest, lleial. Tot això no interessa gens.

Ara bé, això no acaba aquí. Fa anys, als inicis de la societat de consum, els béns ens duraven molt, els tractàvem bé, els manteníem, ens els fèiem nostres. Actualment,  els béns de consum no valen res, els utilitzem i llancem. Aquesta cultura s’està establint a les relacions humanes. Coneixem algú interessant, per exemple, un dissenyador famós,  o un senyor amb corbata, i consumim el seu coneixement i experiència i quan ens cansem , com si fos un objecte que hem comprat  en qualsevol  botiga de tot a cent, ens oblidem i finalment prescindim d’ ell. Consumim a la gent. Ens relacionem amb algú, obtenim tot el que ens interessa i quan veiem que ja no podem sucar-hi més,  l’abandonem en dies, o setmanes. Us sona? Anem al mercat de les relacions humanes  per buscar allò més in, per estar amb ells, consumir-los, i deixar-los i després un altre, un altre, un altre i cada vegada en temps més curts. Això és amor líquid, concepte inventat per Zygmunt Bauman i ho expressa com l’anhel de consumir, d’absorbir, devorar, ingerir i digerir, definitivament d’anihilar. La cultura del consum s’ha establert  a les relacions humanes. Tots ens volem vendre i tots volem comprar, venem fum i el comprem sabent-ho.

Demà, quan t’aixequis, posa’t guapo, surt al carrer amb el cor tan blanc com el que t’agradaria trobar i si el trobes, cuida’l bé.

Crema la platja al sol de ponent, centenars de cossos grassos es torren al sol, pales i pilotes ballen sense solta ni volta. La sorra està calenta i rep les onades que s’escapen i esborren les petjades dels banyistes que passegen i parlen. Una parella discuteix de paelles i de dissabtes a casa dels pares. Una gran panxa peluda aombra a un nen que dorm. Un grup de marrecs greixosos i somrients no deixen de molestar amb els seus crits. Marques de calçotets surten pels llargs pantalons de molts joves que libidinosos mengen gelats o potser beuen cerveses. Algun intel·lectual llegeix llibres de suecs sota una ombrel·la de coloraines. Una dona intenta d’obrir-se pas amb el seu cotxet que porta un nadó tan blanc com les veles dels vaixells que s’exhibeixen en la llunyania del mar. Una jove amb uns pits enormes i arregladets no deixa de empastifar-se amb crema nivell 5. Al capdavall, tot és un mar de cossos, enormes, simètrics, suosos, pudorosos, fastigosos, prims, cossos que busquen alguna cosa més que sol. Tot és una orquestra de cossos que intenten trobar una pausa i l’oblit d’una vida monòtona i freda. Però, hi ha sempre un instant on apareix la solitud de la melodia d’un solo. Uns ulls obscurs i espantats apareixen a l’aigua. Un negre escopit per una pastera sorgeix del mar com la caca que no se’n va del lavabo quan tirem de la cadena del primer món. Cansat, esquelètic i brut el negre dirigeix la seva mirada a la sorra, fa algunes passes, cau i els seus llavis tallats i sagnants donen un petó a la terra de la riquesa. En aquest moment, no molt lluny, un altre negre ofereix rellotges de marca, una asiàtica massatges i un sud-americà canta pèssimament per als cossos proteics i vermells que continuen tombats al sol.

L’orquestra es calla momentàniament i se sent el solo d’un violí, una música aguda que lluita per penetrar on sigui, potser en el cervell d’aquests cossos formosos, tanmateix ningú no s’adona del negre, només la policia que se l’enduu ràpid amb una manta, com amagant les escombraries i així l’orquestra torna amb la seva música impecable que dona vida als cossos que es cremen sota el mateix sol de ponent.

M’agraden els espots televisius, són com petites pel·lícules atapeïdes de històries apassionants i que passen en petits segons. La majoria són autèntiques joies de la genialitat. Són missatges que impacten en els sentiments i incideixen en els ressorts de les emocions. També m’agrada la publicitat gràfica. L’altre dia em va sobtar un cartell publicitari. Conduïa, al Passeig, absort i preocupat pels meus problemes, quan vaig veure un cartell publicitari amb un forn elèctric molt modern i una frase en lletres blaves intenses, que de cop i volta va esborrar tots els meus problemes: Tot sortirà bé. Una llum va il·luminar la meva ment. Era el que buscava, una empenta, unes paraules que m’animaran. Així que, tot em sortirà bé, que oportú!, que bé! perfecte. Amb aquest forn, tot el que cuinis sortirà bé. el pollastre sortirà riquíssim, és impossible que es cremi. Si arribo a estar a prop d’una botiga d’electrodomèstics segurament m’hagués comprat un forn igual, tanmateix, no ho vaig fer i em vaig conformar amb aquells segons de tranquil·litat que em va proporcionar aquella frase premonitòria. Finalment el so d’un clàxon impacient per engegar amb el semàfor en verd va diluir la meva reflexió.

Dies més tard continuo pensant en el missatge del cartell. Desitjar que alguna cosa surti bé, significa que ha d’haver-hi un esdeveniment que te un final incert. Tots vivim esdeveniments amb resultats incerts, Per a mi, que tot surti bé, en aquests moments, significa que els meus projectes a la feina sortiran bé, o que el viatge a Londres serà perfecte o que el cotxe  passarà  la ITV.  Però,  per a altres, serà superar una horrible malaltia, sortir de la misèria, recuperar un ésser estimat o no morir de fam. Per a mi, avui són processos senzills, assequibles i no em jugo res, per a altres són molt importants, vitals i de vegades amb la certesa d’un final tràgic. Per a les coses importants vull que tothom se’n surti bé, per a les frivolitats, m’és absolutament igual. En qualsevol cas, el criteri resideix en el grau d’egoisme i d’empatia del desig. M’irrita veure com molts es preocupen (o em preocupo) per desigs absolutament materials i insubstancials i després es queixen que no els ha sortit bé perquè aquestes actituds són un insult als qui desitgen només viure i estimar. Sí, voler viure com l’únic egoisme bàsic i que ve de sèrie en el ser humà i estimar com un acte d’empatia incondicional. Intenteu solament viure i estimar i tot sortirà bé.

Avui és el primer dia de la resta de la seva vida, el primer dia d’abstinència. Avui, ni una gota d’alcohol ha navegat per les seves venes. És de nit, ha sortit al balcó de casa seva i mira el passeig mullat amb el ulls ullerosos que comencen a tenir una brillantor que havien perdut. Darrere, a l’habitació, l’espera la seva dona que des del llit  l’observa amb esperança. Està cansat i vol anar-se’n a dormir, però abans, mira fixament el cel buscant la raó de tots aquests anys perduts.

Ahir, assegut a la barra d’un bar de la rambla, just després de la segona cervesa i d’haver deambulat per diversos bars de la ciutat, es va sentir immers en la misèria. Feia temps que aquesta sensació trucava a la seva ment però fou amb un cop de lucidesa que va poder veure la seva vida arruïnada i esclava de l’alcohol. Va veure que la raó de la seva existència es reduïa a beure. Se’n va adonar que ja res no l’ importava. S’havia enamorat mortalment de l’alcohol.

Malgrat tenir molta responsabilitat a la seva feina i ser una persona coneguda, ningú no sospitava de la seva esclavitud a la beguda. La seva vida es limitava a amagar-se, a dissimular, a deixar passar les hores i a beure sempre.

Assegut a la barra, observava el terra brut ple de burilles. Un embolcall de caramel li va recordar la seva infància i va comprendre que alguna vegada va ser feliç sense la beguda i va voler tornar a néixer. Per fi, se’n va adonar que estava malalt, que havia deixat de ser ell.

Va deixar un bitllet a la barra per pagar l’última dosis de droga daurada i se’n va tornar a casa. Amb veu tremolosa i amb llàgrimes als ulls va explicar a la seva dona que ja no podia més, que volia morir o tornar a néixer, que el perdonés i que estava molt malalt. Va plorar i plorar fins que les seves llàgrimes van aigualir l’alcohol. La seva dona el va reconèixer i amb la determinació que dóna l’amor va plorar amb ell.

Ara, al balcó, continua mirant el cel buscant raons que mai trobarà, solament té una certesa, que sota els estels el seu fill dorm, la seva dona espera, la seva vida torna i comença a fer fred.

Democràcia 2.0

En la Democràcia teòrica el poder resideix al poble i és aquest qui hauria de decidir sobre totes les qüestions col·lectives. Ara bé, en una Democràcia Representativa com la nostra, les decisions les adopten els nostres representants anteriorment elegits per la majoria. I fan el que els dóna la gana, fan el que volen sense debatre ni consultar res amb la població perquè tenen legitimitat per fer-ho. Els governants prenen decisions en molts casos viscerals o amb objectius merament electorals i el poble calla i assenteix i no passa res i . I no només això, sinó que s’estableix una estructura, un conjunt de persones que a l’ombra del partit (o partits governants) se solidifiquen al poder de forma legítima i governen amb la possibilitat de no consultar ni comptar mai amb el poble. Bé és cert, que existeixen excepcions, però la veritat és que hi ha centenars de persones que decideixen sobre assumptes nostres, sobre el treball, la industria, la nostra educació i la nostra salut, en definitiva sobre la nostra vida, que decideixen en nom nostre, però amb criteris que responen a indicacions de partit, a ànsies de poder, de diners, a opinions de la sogra o a necessitats escatològiques, no se sap mai. I aquests criteris, per art de la nostra democràcia representativa, es converteixen en els criteris, novament legítims, del poble. És el que tenim.

Tanmateix, imagina’t una ciutat, on totes les decisions governamentals són debatudes, tractades i vinculades a l’opinió de tota la comunitat. Imagina’t la gent, comentar, opinar i finalment votar decisions que els afectin. I no és un somni llunyà, països com els EUA, Canadà o Suïssa, ja tenen experiències d’aquesta mena. Així de simple, una democràcia directa, radical, perfecta per a molts, una democràcia total. Hem de reinventar la Democràcia, hem de fer una nova versió de la Democràcia, la 2.0. Sabem que actualment tenim la tecnologia apropiada, Internet, web 2.0, que ens proporciona les eines que possibiliten aquesta Democràcia Deliberativa i Directa, debatre i votar de forma vinculant, en altres paraules, la Democràcia 2.0.

Poden ser vàries les articulacions d’aquesta participació, res d’opinions i debats només per desgastar el poder, sinó veritables debats que acaben en un resultat final i vinculant. Sé que no és fàcil, sé que tenim l’oposició dels que tenen el poder polític i es creuen amb la veritat absoluta, dels que desconfien del poble, dels que pensen que el poble és ignorant, inculte i imbècil, apreciacions que podrien ser certes, però que és el nostre poble i per tant és el que decideix. Tenim, en definitiva, l’oposició dels dictadors que s’amaguen sota la democràcia representativa. Un altre obstacle, molt important, és la indiferència de les persones vers els temes polítics. Tanmateix, hem de facilitar les coses als ciutadans i convidar-los a participar en decisions que poden afectar-los més del que es pensen. Convèncer-los que no és el mateix votar partits, que discutir i votar, per exemple, si és convenient donar el 0,7 dels pressuposts de la ciutat al tercer món o si s’inverteix en educació i quant. I tot això d’una forma clara i àgil. És possible que el camí sigui llarg i molts pensaran que la Democràcia 2.0 és una quimera, però som molts els somniadors que hem començat a caminar.

Hi ha un grup al facebook:

http://www.facebook.com/home.php#/group.php?gid=110837223265

Sempre volteja per la zona de l’Hospital, el Canaletas i la gasolinera. La seva barba bruta amaga el rostre d’un home de mitjana edat i els seus parracs amaguen un cos aspre i vinagrós castigat per l’alcohol i el tabac. Gairebé sempre l’acompanya una Xibeca o un Don Simón. És el nostre vagabund. De moment, no monologa, ni tampoc crida, ni empipa. Diguem que és un rodamón discret. Òbviament en  el marc d’una ciutat com la nostra desentona o com a mínim sorprèn. Però, com és això? Què fa aquí? Mai no havia vist un vagabund a Igualada. Potser, és el primer vagabund local, un empresari arruïnat del tèxtil, o potser el mecenes d’alguna ONG immobiliària que no fa gaire es preocupava que tothom tingués un habitatge digne i assequible. O potser, un ciutadà de la classe mitjana que algun dia es va trencar la crisma, va perdre el coneixement i va deixar una dona i uns marrecs mancats d’amor patern i que ara no coneix una altra realitat que la igualadina. Inclús podria ser un polític corrupte que s’ha tornat boig a causa dels remordiments. Ara bé, Jo crec que era un vagabund de la capital i que fart de la competència caritativa va agafar el Carrilet a la Plaça Espanya i va fugir cap indrets mes pausats i per culpa de la durada del trajecte va creure que havia arribat a terres molt llunyanes i inhòspites. I es va quedar a Igualada, obnubilat per la tranquil·litat pròpia d’una ciutat comarcal. Segurament es va enamorar del fastig i la paciència dels carrers buits, del foc de l’asfalt del pàrquing del Carrefour i es va instal·lar aquí perquè sabia (de moment) que era l’únic vagabund d’una ciutat, que encara que comarcal, no deixa de ser el far de la Catalunya profunda. Males llengües diuen que és un actor mal pagat per les autoritats competents que amb la seva presència equipara aquesta ciutat amb les del seu nivell: Manresa, Vilafranca, Vic que amb tota seguretat ja tenen vagabunds desgraciats que proporcionen un estatus que Igualada no té. En qualsevol cas, és un dels primers, i no hem d’avergonyir-nos, ans al contrari, hem de cuidar-lo i tractar- lo bé. Precisament, l’altre vespre, al polígon, just quan el nostre vagabund creuava el carrer vers un restaurant infantil, va passar veloç el nostre Ferrari vermell que de poc no l’atropella. Si no és per mi, que vaig cridar secament, s’hagués produït un xoc frontal entre dos conceptes antagònics i inusuals però representatius del que s’està convertint aquesta ciutat. El nostre Ferrari vermell es va allunyar amb una elegància insultant cap a altres passarel·les més cèntriques mentre el rodamón es va parar i li va amenaçar cervesa en mà. Al fons, a les taules del McDonald’s una colla d’adolescents, indiferents a l’accident, devoraven hamburgueses i escopien paraules absolutament buides com la mirada del nostre vagabund.

Encara recordo quan vas arribar per primera vegada al meu cor, jo era un nen molt tímid, tu eres jove i acabaves de sortir d’una època fosca en la que tot just no et deixaven parlar i menys dir el que pensaves. Suficient fou la teva presència per enamorar-me, els teus moviments per apassionar-me i tot el que representaves per ser-te fidel. Van ser els meus amics i el meu pare els instigadors d’un amor creixent i una passió visceral que mai no vaig abandonar. En els primers anys del nostre idil·li, et vas obsessionar a aprendre holandès i et vas envoltar d’alguns artistes que mai més et van abandonar. Després va venir una època estranya de desamors, fracassos i desil·lusions esquitxada amb alguna petita alegria. Et va ofuscar massa aquest argentí baixet que va traspassar la ratlla de la perdició. I que em dius d’aquest alemany de caràcter llatí. Tot va ser inútil i varem tornar a caure a les tortuositats de la tristor. Recordo aquella nit sevillana, ens van humiliar, se’n van riure, quin dolor el nostre! I des d’aleshores es va instal·lar en nosaltres la fatalitat, la por al fracàs. Patir, patir, aquest era el nostre destí.

Tanmateix, als noranta vas canviar de look i vas ser l’enveja de tots. Va ser una dècada meravellosa, plena de nits apassionades, desenfrenades diria jo. Com no recordar Londres. Va ser la primera vegada. Va ser brusc, si, però molt bonic. Recordo encara aquell crit incontrolable, aquell alarit d’alegria.

I molt després París Oh! París, plegats i acaronats abraçant la nit de París. Varem repetir, amb la serenitat dels experimentats però amb la passió dels novells.

Però mai no vaig pensar que fossis tan generós. Enguany, aquest maig, a Roma, ha estat indescriptible, un somni viu. He plorat d’alegria, he cridat d’emoció, he abraçat en el teu nom, he saltat amb desconeguts i m’has fet tan feliç que no m’importa ni el passat ni el futur. Mai no podré agrair el que has fet per mi. I encara que solament sigui un petit amant dels milions que tens pertot arreu, penso que fa molt que t’estimo, amb la mateixa intensitat que el primer dia, amb la mateixa il·lusió d’aquell nen solitari i mentre escric això no deixo de repetir silenciosament el teu nom: Barça, Barça, Barça…

Ho has decidit. L’instint conservador de l’espècie humana ha trucat a la teva porta. Seràs pare o mare i ha estat una decisió costosa però ferma. La teva vida no canviarà sinó que quedarà anul·lada, eclipsada i aclaparada per aquest diabòlic animal anomenat nadó, nen o fill. Has begut oli i no ho saps, et creus feliç i estàs temorós, expectant i il·lusionat, però et caurà una… que ni t’ho imagines. A l’àmbit de la responsabilitat has de tenir en compte que ja no pots engegar el teu cap a passeig (si tens feina i cap). Els nens, per si no ho saps, mengen, vesteixen, dormen, caguen, beuen, juguen i fan la guitza. I això té un cost monetari, val pasta, molta pasta. Si et queda algun aparell per comprar, algun viatge, algun capritx, fes-lo ara o oblida-te’n per sempre. Si senyor, el teu fill naixerà aviat i necessita un brollador inacabable de riquesa que sadolli les seves necessitats i capritxos durant els pròxims 35 anys. Que sàpigues que els teus interessos queden anul·lats fins un pròxim avís. Que sàpigues que el món girarà al voltant del teu fill. Totes les teves accions tindran una finalitat i una raó: el teu fill. Els matins de ressaca del cap de setmana esdevindran matinals de passeigs, de redescobriments de parcs, matinals esportives… Les nits de passió, vici, luxúria i excessos passaran a ser nits intermitents de plors, caques i còlics. La televisió i el cinema s’omplirà de dibuixos animats. Al començament, viuràs en un estat de terror donada la inicial i errònia sensació de debilitat del teu nadó. Ai! que cau, Ai! que sembla que te una espiral de malalties inacabables. Ai! que tindrà còlics, Ai! que li està sortint les dents d’aquesta boca que et xuclarà fins l’última gota de sang.

D’altra banda, i que consti que no volia treure aquest tema, però la meva ètica m’impedeix amagar informació, està la cuixa de pollastre. Sí, aquesta cuixa de pollastre ja no és per a tu sinó per al teu fill. Aquí és quan me’n vaig adonar del malson de la paternitat (o maternitat). Aquesta cuixeta que els teus papes reservaven per al nen, “la cuixa per al nen”, ja no és per a tu. Ja mai no serà per a tu.

Malgrat tot, una única experiència va esborrar de cop tots aquests inconvenients. Un matí blavós quan portava la meva filla, de la mà, a la llar d’infants vaig tenir una sensació que mai havia sentit. Jo era pare d’aquesta meravellosa nena, i ella la meva filla, increïble. Va ser una sobredosi vital de felicitat, una explosió d’orgull, un salt a la vida, que repeteixo, mai havia sentit. I s’ho val. A més a més, el pit de pollastre no està tan malament, té el seu què.

Cuando era estudiante tenía que coger el metro de la línea verde en la estación de Sants y para hacer el trasbordo debía recorrer un largo pasillo. Cientos de personas se cruzaban conmigo, sus miradas, sus caras y sus cuerpos tropezaban con mi mirada. No paseaban, sino que viajaban Para mí, ese pasillo era el mayor espectáculo del mundo. Asistir a esas riadas humanas era como nadar en la humanidad. A veces nadaba en la misma dirección, otras a contra corriente, pero nunca me ahogaba.
Cuando acabé la universidad y encontré un trabajo me alegró mucho saber que debía utilizar el largo pasillo de la plaza Catalunya. Así fue, como cada día me ponía el bañador de la mirada y me zambullía en las riadas de personas. Un día, tropecé con mi futura mujer, otro con mi amante, más tarde con viejos amigos y familiares, otro con novias olvidadas y suegras resentidas. Pasó mi vida entre pasillos del metro, transbordos y personas.
Hoy soy un jubilado feliz y vuelvo de vez en cuando a los largos pasillos del metro para volver a nadar y volver a vivir.