Expresso

Cuando era estudiante tenía que coger el metro de la línea verde en la estación de Sants y para hacer el trasbordo debía recorrer un largo pasillo. Cientos de personas se cruzaban conmigo, sus miradas, sus caras y sus cuerpos tropezaban con mi mirada. No paseaban, sino que viajaban Para mí, ese pasillo era el mayor espectáculo del mundo. Asistir a esas riadas humanas era como nadar en la humanidad. A veces nadaba en la misma dirección, otras a contra corriente, pero nunca me ahogaba.
Cuando acabé la universidad y encontré un trabajo me alegró mucho saber que debía utilizar el largo pasillo de la plaza Catalunya. Así fue, como cada día me ponía el bañador de la mirada y me zambullía en las riadas de personas. Un día, tropecé con mi futura mujer, otro con mi amante, más tarde con viejos amigos y familiares, otro con novias olvidadas y suegras resentidas. Pasó mi vida entre pasillos del metro, transbordos y personas.
Hoy soy un jubilado feliz y vuelvo de vez en cuando a los largos pasillos del metro para volver a nadar y volver a vivir.

Las 8,45 y en la cama, otro día igual, ¡mierda!, siempre igual, no hay manera, siempre me duermo. Me ducho, me visto y salgo corriendo hacia el metro. Bajo las escaleras de la boca de la estación de Rocafort de dos en dos, pero con cuidado, sin atropellar.
Si llego antes que el jefe no se dará cuenta de mi impuntualidad, ni que sean 10 segundos. Por fin, en la andada, esperando, las 9 y el límite suele estar a las 9,10. ¡Cuanta gente!, todos llegan tarde, seguro. Llega el metro, chirría un poquito, la gente se amontona, y entramos todos al vagón. Cierran las puertas y venga al curro! ¿Baja en la próxima?, ¿me deja pasar?, faltan tres estaciones y el tiempo pasa. De repente, lo veo, de pie, mi jefe, cinco metros más allá, agarrado a la barra, entre dos obreros, un ejecutivo, y dos jóvenes de la tribu emos. Como me vea, estoy perdido, además llegaremos a la vez y no podré esquivarlo. El problema es que él está más cerca de la puerta del primer vagón que a su vez está más cerca de la salida que está más cerca del trabajo. Tengo que adelantarlo y no sé como. Llegamos a la estación de Uquinaona, la nuestra, me estoy jugando el puesto, salimos, camina dos metros por delante, si se gira me pilla, sube por las escaleras mecánicas. Es mi oportunidad, subo por las escaleras convencionales, de dos en dos, y lo adelanto, es casi imposible que me vea, hay muchísima gente y me escondo bien. Por fin llego al trabajo corriendo como un loco, enciendo el ordenador y justo cuando aparece el escritorio de Windows, mi jefe aparece por la puerta.
-Buenos días, Manel. Me dice con su media sonrisa habitual.
-Buenos días, papa. Le digo casi sin fuerzas por la carrera.

Como cada noche no te has olvidado, siento tus manos suaves en mi espalda, me acaricies, me tomas y me acoges en tu mente. A veces, me recuestas sobre tu almohada, otras, me sostienes en tus manos y en todas noto tu mirada. Como cada noche estamos solos y sé que sueñas y piensas conmigo. Como no amar esos ojos ilusionados, como no anhelar tu presencia. Quiero que nunca llegues al final. Deseo que me leas profundamente y nunca me abandones. Sabes que cada noche te espero, mis palabras te abrazan y con ellas viajamos juntos en tu soledad. Recuerda que mis razones son solo palabras. Sé que finalmente me abandonarás, tal vez esta noche, lo presiento, pero me consuela saber que mis palabras quedarán en tu vida para siempre.

Donde nos llevó la imaginación
donde con los ojos cerrados
se divisan infinitos campos

Donde se creó Ia primera luz
germinó la semilla del cielo azul
volveré a ese lugar donde nací

De sol, espiga y deseo
son sus manos en mi pelo
De nieve, huracán y abismos
el sitio de mi recreo

Viento que en su murmullo parece hablar
mueve el mundo y con gracia le ves bailar
y con él el escenario de mi hogar.

Mar bandeja de plata, mar infernal
es un temperamento natural
poco o nada cuesta ser uno más.

De sol, espiga y deseo
son sus manos en mi pelo
De nieve huracán y abismos
el sitio de mi recreo,

Silencio, brisa y cordura
dan aliento a mi locura
Hay nieve, hay fuego, hay deseos
allí donde me recreo

(Antonio Vega)

Un nen entranyable diu als seus pares amb una veu exageradament tendra que tindrà un fill. En aquest moment s’intueix també una música dolça i comença l’espectacle. És un espot d’una empresa energètica que ens parla del món, i ens vol convèncer que és temps de reflexió i no sé que diuen de reinventar-ho tot. Després, una marca de refrescs ens mostra un home gran eufòric amb un nadó i ens aconsella que siguem feliços, que tots som aquí per a ser feliços. Més tard, tot és la paraula, tot és tot i una companyia d’assegurances s’amaga en aquest tot altisonant i pretensiós. Després ve una petrolera que vol inventar el futur, que original! I d’aquesta manera, un rere l’altre. Anuncis que són un torrent d’imatges positives i originals que ens parlen de somnis, passions, il·lusions, on apareixen i actuen moltes persones, grans i petits, on sempre hi ha una melodia normalment clàssica que creix inicialment suau i es desenvolupa tenaçment fins que finalment esclata emotivament a la cara inofensiva del consumidor. Espots que intenten i gairebé sempre ho aconsegueixen activar els ressorts emotius més bàsics de l’ésser humà. Són anuncis perfectes en el sentit que el consumidor relaciona aquestes marques amb una realitat positiva i ideal reforçada per aquestes emocions vitals. En definitiva, és la prostitució dels sentiments al servei de les empreses que volen vendre més, un objectiu absolutament legítim. A ells, els és indiferent que siguem feliços, que l’energia sigui sostenible o que ens tractin com a persones. Si veritablement fan seus aquests objectius tan nobles que es deixin de formalismes, de promeses de cartró pedra i que omplin de continguts aquestes intencions emotives amb fets i no amb paraules pretensioses i buides.

Les nostres emocions i sentiments són molt més que això i mereixen un respecte ja que pertanyen a l’àmbit més íntim de l’ésser humà i no haurien d’ésser meres eines al servei d’un objectiu tan frívol com vendre més.

Va arribar a aquell petit país fa cinquanta anys, i com la majoria d’emigrants fugia de la misèria per viatjar cap a l’esperança. Sol, brut, amb una maleta i molta por, va pujar a un tren ple de gom a gom. Nens plorant, mares molt joves i grans buscant un jaç de mort més digne. Ell, amb vint anys, volia menjar-se el món. Més endavant, tot un futur incert li esperava. Va arribar a una terra molt acollidora i dolça. La timidesa de l’hoste es va instal·lar a la seva vida i ja gairebé mai no el va deixar. Va treballar molt dur, en silenci i es va deixar les mans i la joventut. Va prometre respectar aquesta nova terra i va decidir aprendre la seva llengua. També va participar en grups esportius, gastronòmics i festius. Va aprendre els seus balls, els seus costums i va ser un fidel defensor del patrimoni cultural. Es va enamorar d’una nadiua, de les de tota la vida, es van casar, va tenir fills amb noms com els dels avis materns. Va ser tan gran la seva integració que els nadius pensaven que era un d’ells, malgrat un accent que de vegades el delatava i que alguns criticaven. De tota manera, era l’exemple a seguir, l’immigrant perfecte, i va obtenir com a recompensa el reconeixement desinteressat i la pertinença al grup. No com d’altres immigrants, distants, aferrats als seus orígens, reticents a la total integració, conservadors dels seus propis costums i que continuaven parlant en la seva llengua que també van portar. Ell no, ell mai no es reunia amb els seus paisans i mai no es va penedir de la seva actitud vers la seva llunyana terra fins el punt que mai no hi va tornar. Ara, era dels altres.

Tanmateix, avui, a les portes de la seva jubilació ja no ho té tan clar. Moltes nits pensa en aquell tren, en aquella gent. Recorda aquell viatge, recorda clarament com treia el cap per la finestra del tren i veia com el seu poble i la seva cultura quedava enrere, abandonada. Moltes nits, també recorda la seva mare parlant-li, agonitzant. I sempre, sent la melodia d’una cançó molt estimada de la seva terra que pocs ja recorden. Una cançó que parla sobre un avi que es diu Siset i diu alguna cosa així com Si estirem tots, ella caurà i molt de temps no pot durar. Segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja… I no pot evitar les llàgrimes.

Passejant per La Mostra d’Igualada cap al vespre, quan ve de gust caminar, vaig assistir a algunes actuacions de diferents grups de teatre, que es realitzaven al propi carrer. Recordo especialment un, que es feia al carrer, al costat de la terrassa d’un bar. Hi havia molta gent a les taules, drets, asseguts a la vorera, apilotats, passant-s’ho bé, nens i grans. Els actors eren uns quants joves tardans, de trenta, i algú de quaranta anys, que actuaven amb molta passió. Semblava un bon espectacle i a la gent li va agradar. Era un públic relaxat, que després d’un dia assolellat i segurament una bona dutxa i un posar-se guapo, es va lliurar plenament a l’actuació. Només vaig poder veure la part final i els emotius aplaudiments que van esclatar fortament diverses vegades. Vaig veure, aleshores, l’emoció als ulls d’una actriu amb la cara pintada de blau, la mirada vidriosa del que va fer somriure als nens minuts abans, la cara il·lusionada del pallasso bo que no deixava de comptar el públic. Tot un èxit. La veritat és que em vaig emocionar com ells. No eren professionals, només buscaven el reconeixement i el van tenir. Sabien que no era un espectacle perfecte però, estaven segurs que els aplaudiments eren molts sincers.

Gairebé no recordo l’ultima vegada que em van aplaudir per alguna cosa que vaig fer, potser fa molts anys en alguna obra de teatre a l’institut, o quan era professor i em van aplaudir en un claustre per alguna cosa que vaig fer. D’això fa molt de temps, però. Avui ningú no m’aplaudeix. Per més que treballem, ningú no aplaudeix ningú. Crec que hauríem d’aplaudir la gent. Dir-los com de bé fan les coses, dir-los que n’estem orgullosos, aplaudir-los cridant-los, victorejant-los, aclamant-los. No és necessari un escenari, un teatre, tant sols, el treball ben fet és més que suficient per aplaudir. Fixeu-vos que vaig somniar en ser actor i no ho sóc, fixeu-vos que vaig somniar ser aplaudit i no ho sóc. Penseu que volem ser reconeguts i no ho som, ni tan sols per nosaltres mateixos. Fixeu-vos que treballem molt i fort per diners i les nostres obres no són aplaudides ni reconegudes. Canviaria un aplaudiment per milers d’hores de feina. Canviaria una llàgrima d’emoció, per milions d’hores de feina, i canviaria la meva vida laboral per plorar d’emoció. Però no puc i ho necessito. Tots necessitem sentir la por, l’alegria, la suor, les llàgrimes i els aplaudiments a la feina on resideixen moltes de les nostres obligacions i responsabilitats. Tots somniem que ens aplaudeixen, mentre ens inclinem i seguidament incorporats alcem els braços cap als aplaudidors gaudint de l’immens plaer de saber-se reconeguts i estimats.

Avui t’han dit que no vals, que agafis els teus trastos, les teves idees i les teves virtuts i et retiris. Avui t’han acomiadat, t’han dit que agafis la teva bata, les teves eines, el teu bolígraf i les teves mans i toquis el dos. Són les 10 del matí d’un dia qualsevol, camines a poc a poc una mica espantat i vols arribar ràpid a no sé on per amagar-te del món. Creus que és el final i tens raó, ja no podràs somniar amb una vida millor i estàs trist i no te n’adones de la tragèdia. La teva casa, el teu cotxe, les teves vacances i els teus mil objectes que posseeixes se’n van en orris com la teva feina. Entres a casa, t’ajeus al llit i plores, no hi ha ningú i no t’importa. Com pagarem la hipoteca?, com viurem? Sabies que podia passar-te però no t’ho creies. Estàs mort, fora del món, expulsat i desterrat de la roda social. Ets un improductiu i un fracassat. Tanmateix, hi ha quelcom estrany, no et sents desesperat, si espantat però no aterrat. Hi ha quelcom que et fa sentir bé. T’has adormit i comences a somniar en totes aquelles coses que saps amb absoluta certesa que mai perdràs: l’aigua de pluja a l’estiu, les carícies del sol a la primavera, els colors de la tardor, caminar pels carrers de la teva ciutat i mirar, un somriure i una història, potser un llibre, una sèrie o una pel·lícula, una cadira a la porta, o potser millor un llit per dormir, somnis absurds, veure jugar al teu equip, demà barbacoa, l’altre, un nou repte, pintar un quadre, anar a buscar-la i prendre un cafè, dir al nen que es calli, un sopar, un vi negre i amb la calor, la platja, una música llunyana i fer l’amor al terra, el correu del teu amic, dels meus amics, una paraula al mur i la seva resposta, una altra paraula i una abraçada, deixar de parlar i escoltar, ajaure’s a l’herba i oblidar-se, un record, un aperitiu a la fresca, unes escopinyes i unes gambes i el reconeixement dels teus pinxos a la planxa, una abraçada del fill, una conversa amb el pare, i sobretot el sabor de les cireres.

Farts de la incapacitat d’algunes institucions públiques, privades, concertades, semipúbliques, organismes oficials, oficiosos, sindicats, partits, col·legis, corporacions, associacions i d’altres, un grup de valents amb un gran sentit de la responsabilitat van accedir a reunir-se a porta tancada en una Masia de l’Alta Anoia per cercar una solució definitiva al problema del Tren d’Igualada a Barcelona. Eren homes savis, intel·ligents i perfeccionistes que van lluitar per trobar una resposta a la pregunta: 90 minuts, són massa? Els assistents a aquest fòrum campestre van pensar de valent i van desplegar tot un ventall d’idees absolutament genials que a la fi van conformar la solució definitiva que per unanimitat van batejar El Tren de la Bruixa. Aquests prohoms van partir d’una hipòtesi complexa i difícil d’establir: Aquest tren no té solució, sinó ho han pogut solucionar en cent anys, ho solucionarem ara? doncs no! Cinc minuts van trigar en adonar-se’n d’aquesta gran veritat. El desenvolupament natural i científic d’aquesta hipòtesi era convertir el nostre tren en El Tren de la Bruixa. Una idea fantàstica! Us resumeixo aquest pla intrèpid. Primer s’hauria de treure el sostre actual als vagons i deixar-los descapotables, després, res de tecnologia elèctrica, sinó una bona màquina de vapor. Més fusta!, més fusta! Cridaria el fogoner i el maquinista, saturat d’Aromes de Montserrat, tocaria el xiulet de tant en tant. Òbviament només arribaria a Martorell i a una velocitat ínfima d’uns 5 Km/h, sobretot molta tranquil·litat, tanta pressa no és bona. Els passatgers tindrien l’oportunitat de recol·lectar-hi flors i fruites al seu pas per aquests camps i boscos salvatges, oh! Quina estampa pastorívola! Aquest tren pararia a totes les estacions i per distreure al personal s’oferirien una sèrie d’activitats monotemàtiques relacionades amb la idiosincràsia del lloc. Piera ens podria oferir unes exposicions sobre edificis singulars de les seves urbanitzacions, Martorell uns banys relaxants i purificadors a les aigües cristal·lines del riu Anoia, Capellades unes visites guiades als seus mundialment famosos jaciments prehistòrics comentats per un bon contista, Vilanova del Camí unes conferències pedagògiques sobre la rotació dels càrrecs públics i Igualada, a l’estació pintada de blau demòcrata, un taller de grafologia de la signatura. A cada revolt, a cada estació, alguna bruixa colpejaria amb l’escombra a tort i a dret. El premi per agafar-li l’escombra, un contracte laboral a temps parcial i per tres escombres un contracte indefinit. Com a mínim i segons estudis molt seriosos tindríem 10.000 clients anoiencs potencials, clients que com jo estaríem molt orgullosos d’aquesta comarca per tenir el tren que es mereix. Ja em salten les llàgrimes d’emoció en veure partir aquest tren amb banderes, globus i confeti, amb una impressionant xaranga tocant cançons estridents però alegres, amb centenars de passatgers àvids de festa cap a Martorell. Una autèntica atracció turística enveja de comarques i futures vegueries. Ja veig al Kusturica, afegir-se a aquesta estampa bucòlica. Us demano seriosament que recolzeu aquesta proposta realista perquè, i això és el més important, tècnicament és viable. Quina sort la nostra!

La democràcia no és perfecte, té carències greus que poden diluir l’essència pròpia d’aquest sistema que consisteix en que el poder resideix a la totalitat dels seus membres, és a dir, el poble. El principal error és la separació efectiva entre els governants i el poble que els ha donat la legitimitat. Amb una certa regularitat assistim a exemples d’aquesta separació: l’entrada a l’OTAN, la guerra d’Iraq, reformes de tipus laboral o legislatives, i com no, a nivell local, el capítol de les zones blaves a Igualada. Tots tenen en comú la sospita fundada que un pronunciament del poble impugnaria la decisió presa unilateral però legítimament pel govern. Certament el govern actua amb legitimitat i òbviament exerceix l’autoritat que se li va donar en el seu moment, el dia de les eleccions.
Val a dir que el govern exerceix moltes vegades al context d’un projecte a llarg termini i les seves decisions, moltes vegades impopulars, no es poden considerar de forma independent i per tant no poden ser criticades sense veure el projecte on estan emmarcades. El problema és que aquest projecte, moltes vegades, no existeix i aleshores aquestes decisions sí que són viscerals o busquen objectius aliens als interessos del poble. Altres vegades, el projecte no ha estat suficientment explicat a les campanyes electorals o el poble vota gairebé mecànicament sense atendre a cap programa electoral.
Només una decisió resta al poble, escollir qui els governarà els següents quatre anys i durant aquests, totes les decisions són preses per aquells que van elegir sense tenir ni la més mínima oportunitat de participar de forma vinculant i no tant sols consultiva. I és aquí on comença la bretxa cada dia més gran entre poble i govern provocant que aquesta suposada Democràcia esdevingui subtilment, o no, formes de govern com l’oligarquia o l’autocràcia sense que a primera vista ningú s’escandalitzi perquè precisament això forma part del sistema democràtic. Actualment existeixen mecanismes de participació en la vida pública com les organitzacions socials: sindicats, associacions empresarials, associacions culturals que conformen allò que anomenem societat civil i que tenen un àmbit d’acció limitat. Altres mecanismes són els referèndums vinculants molt utilitzats en democràcies avançades com la nord-americana. En qualsevol cas i per damunt de tot, és necessària una participació més activa del poble en els àmbits de govern. El poble ha de ser el subjecte i objecte de les decisions polítiques. I així ho van entendre un grup de somniadors i pioners el 1787 a Filadèlfia quan van redactar les primeres paraules de la Constitució més antiga de món: We, the people of the United States…do ordain and establish this Constitution nosaltres, el poble… promulguem i establim aquesta Constitució. Nosaltres, el poble, hem de governar, no ho oblidem, si us plau.