Expresso

Fa 25 anys un amic i jo vam escriure aquest article a la revista ARGOT de l’ institut d’Igualada, volíem lluitar per un món millor i aquestes eren les nostres idees i sentiments:
En un món submergit en una crisi econòmica i ideològica, amb tensions quotidianes, falsos valors i ple d’egoisme, habitat per robots en potència, dirigits per una societat consumista, freda i hipòcrita, on la rivalitat imposa constantment l’odi i la mentida, viu també la joventut, la més afectada i que té el deure i la necessitat de canviar-lo, però covarda, la majoria, ni tan sols ho intenta sinó que recerca falses i fàcils sortides amb les quals intenta ignorar la realitat. Alguns joves intenten evadir-se mitjançant la droga o la violència, però l’únic que aconsegueixen és girar en un cercle viciós, busquen la llibertat i l’únic que guanyen és una eterna captivitat.
La majoria observa, dissimula i es sotmet. Altres, molt pocs, són capaços d’innovar, imaginar i generar esperances, però no tenen unitat i finalment són absorbits o marginats.
Abans com a mínim, van existir nombrosos i forts intents de revolució com els hippies que van intentar entre d’altres coses una tornada a la naturalesa o els Beatles que van marcar tota una època o la revolució del maig del 68, una mostra latent de crítica ideològica, però tots sobre manera van fracassar.
Avui la joventut sembla adormir-se i segueix somnàmbula el camí implantat, les modes creades amb un únic fi econòmic, la societat de consum que ens bombardeja i sense que ens n’adonem, manipula les nostres idees i la nostra llibertat. Potser ja no hi ha esperança? No hi ha noves ideologies per les que lluitar, les joves filosofies són pessimistes, la realitat també ho és. Tanmateix, creiem que ha d’haver-hi solució i que es troba als valors profunds i inviolables de la joventut, els seus sentiments, les seves ganes de llibertat, la seva sinceritat i el seu amor. Tot això cal treure-ho, mostrar-ho i fer-ho, perquè nostre és el present i el futur i cal intentar canviar-lo i si ens equivoquem (que no ho farem) no importa, perquè aquest és el gran dret de la joventut, equivocar-se.
És sorprenent comprovar que la descripció de la societat és molt semblant a l’actual: crisi econòmica, de valors, societat de consum, desafecció, tanmateix, i avui també, sempre hi ha esperances. Això sí, des de la distància de l’experiència envejo l’esperit d’aquest article, desitjo la ràbia i la ingenuïtat que ens va fer escriure aquestes paraules, potser caòtiques però amb una puresa i honestedat que admiro. Avui, voldria ser més a prop del jove rebel que de l’adult acomodat , perquè meu també és el present i el futur i nostra és la responsabilitat de millorar-lo i així és a la lluita diària, a la rutina i cada vegada sospito més, com ja intuïa fa 25 anys, que ho podem aconseguir si en cada una de les nostres accions hi posem la voluntat d’estimar, i no és gens fàcil, ni abans ni ara.

Recupero esta poesía de mi adolescencia publicada en la revista ARGOT número 4 de 1983 del Instituto Pere Vives Vich de Igualada . Por aquel entonces vivía saturado de emociones contradictorias y con la sensibilidad a flor de piel. Ahí va:

Verdad

Eras luz de mi mirada
verde plata y escarlata
blanca nieve, agua infinita,
suspiro de la noche,
joven azucena del alba

Armaste la tierra de flores
oh! libertad de amor
que me entregaste
y el cielo de colores
mi alma zumbaste
desnuda, limpia, cristalina
besó tus puros ojos

El todo vestía en tu silueta
y bailaban las estrellas
todo era música
y la música eras tu
yo te quería
y tu a veces me quisiste

La verdad brotó de tu boca
amarga, sincera y rota
oh! asesina verdad!
Se adelgazaron las palabras,
despertó la soledad,
voces y dolores se alzaron

La oscuridad sembró tu recuerdo
que roe y parte mi alma
y canta ebrio girando
devorando mis sueños
palabras y pensamientos

Hoy quiero morir
y perder tu reflejo
brillando en el espejo
de mi perdido tiempo

Hoy quiero llorar
y partir las olas
que saltan mordiendo
mostrando tus sueños

Hoy entre el silencio
quiero cantar
al mar y a la verdad
un canto triste y sincero

Olé !!!!

Recentment vaig rebre un correu electrònic d’un company de feina en que ens comunicava el seu aniversari i ens remetia a les corresponents galetes de sempre.  El que em va cridar l’atenció és que tractava el seu aniversari com una release. En informàtica una release és el llançament d’una nova versió d’un software. Per exemple, Mozilla Firefox versió 3, o Windows Vista. Una versió acostuma a contenir canvis significatius respecte la versió anterior. Per aquest company de feina complir anys significa una nova versió de la persona. Seria molt interessant que així fos. Cada any, trauríem públicament una nova versió de nosaltres mateixos amb tots els defectes detectats arreglats  i amb noves funcionalitats. A més a més a part de posar- li  un dígit més a la versió, podríem batejar-la amb algun nom característic a l’estil de Windows Vista, per exemple, Josep Valls v. 5.4 JOVIAL,  Anna  Pujol v. 3.2 FASHION.

A informàtica, abans de treure una nova versió del software es segueix un procés a fi de garantir la qualitat del producte final. Apliquem-ho, doncs, al canvi de versió de la personalitat. Aquestes són les fases:

Fase de presa de requisits i/o defectes: Des de l’endemà de l’aniversari ja hauríem de preguntar als usuaris (als qui tractem) per possibles millores o modificacions que creguin oportunes. Per fer-ho podem optar per la comunicació oral: Tu creus que jo sóc idiota? Potser em falta suspicàcia? Què tal el meu discurs polític? També engloba la recollida de defectes: Creia que havies canviat però continues tant ximple com sempre, o  es que mai canviaràs? que ja tens una edat! Aquesta fase hauria de durar tot l’any, tanmateix és important recopilar requisits i defectes durant els primers mesos.

Fase d’anàlisi i disseny. Una vegada tenim la llista de requisits funcionals, hem d’analitzar i dissenyar la nostra personalitat per al següent aniversari. Per exemple, si has detectat que ets un avorrit, analitzar perquè i dissenyar un nou perfil de personalitat més simpàtic i eixerit. En aquesta fase, és fonamental verificar la viabilitat dels canvis. Normalment s’és idiota tota la vida i no hi ha versió que canviï això.

Fase de desenvolupament. Es tracta de potenciar el que s’ha elaborat a la fase anterior. Per exemple, entrenant-se per no ser tan avorrit: aprendre acudits, no parlar tant…

Fase de proves. Fase molt important, ja que es tracta de fer petites proves de les nostres millores. En el cas de voler superar la timidesa innata de la persona es tractaria de deixar anar alguna pallassada de tant en tant i comprovar com respon el públic (proves unitàries). També cal verificar com les nostres millores s’acoblen a la nostra personalitat en general (proves d’integració). Si ets torracollons i ara et poses amable i simpàtic, doncs quin còctel no? potser explosiu. És a dir, veure la compatibilitat d’aquests nous elements amb la personalitat de sempre.

Posada en producció. Vet aquí l’aniversari. Des d’avui hem d’incorporar a la nostra personalitat aquestes noves millores i correccions que hem elaborat enguany. I a partir d’avui serem una nova persona versió n. És possible que si les proves no han estat exhaustives podem rebre una agressió justificada per part d’alguna persona farta de la nostra desraó. Això es diu una petada del Sistema. De vegades també, les contradiccions pròpies de la personalitat causades per la incorporació de nous elements contradictoris, com quan un hipòcrita vol ser honrat, o quan un idiota vol ser intel·ligent, o un vanitós, humil, produeixen una fallida del sistema i es penja. En aquest cas, la única solució es reiniciar, o sigui anar-se’n a casa, allitar-se i reflexionar. Si passat un temps continuen els problemes, el més prudent és tornar ràpidament a la versió anterior i deixar-se d’experiments. Sempre és preferible una versió antiga però estable.

I tu a quina versió t’has quedat? Compte! que pots quedar-te obsolet  i ser incompatible amb els altres.

Segons l’Andrew Lang, un escriptor anglès del segle passat i admirat per Jorge Luís Borges, tots els nens són genials fins els vuit anys, després tots volem semblar-nos als altres buscant la mediocritat i gairebé sempre ho aconseguim. Tothom a certa edat assoleix el primer premi de la mediocritat. Diem, fem i pensem com es suposa que hem de dir, fer i pensar, com ho fa tothom, sense voler ser genials. Els nens petits, per contra, viuen a l’enginy de la innocència, en un món sense prejudicis de cap tipus, i per això fan, diuen i pensen lliurement sense el pes del judici social constant al qual tots estem sotmesos. Les accions d’un nen són moltes vegades enginyoses i per a molts és l’etapa vital del nen més divertida i espectacular en el sentit literal de la paraula. Gairebé des de l’adolescència, comencem a carregar-nos de prejudicis, pors i inseguretats i volem ser com els altres, primer com els pares, després com els amics, com els ídols i finalment volem ser com es suposa que hem de ser i ens fa por sortir-nos de guions implícits, perquè si ho fem ens caurà no només el pes del judici col·lectiu sinó també els nostres propis prejudicis.

Al capdavall, ser mediocre està de moda, un exemple clar n’és allò políticament correcte, que no és més que  fer i dir el que queda bé de cara a la galeria. De fet, tots tenim un rol social amb un paper establert i que no ens el podem saltar no sigui que trenquem els tòpics que tant bé conservem.

Ser mediocre és ser pobre en objectius, conformista, pessimista i molt egoista ja que no oferim res de nou als altres. Hauríem d’ésser enginyosos com per exemple ser humils, sincerament amables o radicalment crítics. Són milers d’actituds que hauríem d’oferir al món i que aquest no espera, és més ni tan sols espera la nostra existència.

No vulguem ser mediocres si podem ser genials. No alimentem més la miserable idiotesa que provoca la mediocritat. Hem de començar a ser genials i oferir quelcom més que res: crear, perdonar, transigir, estimar, pensar, plorar, fer, despullar-nos i ballar. Es més,  proposo ser valent i començar a ser un mateix i per tant fer aquella bogeria que mai ens hem atrevit perquè en els fons som uns covards i no gosem desplegar tota la genialitat que te cadascú per ser irrepetible. De tant en tant hauríem de volar fins a plorar d’alegria com aquell nen que vam ser i que sempre pintava el gos verd i l’arbre blau i somniava en un mon ple d’ alegres monstres, pallassos tristes i fades voladores, un mon genial que vam perdre i que tant sols en la genialitat de l’adult podem recuperar.

Només des de la ingenuïtat es pot canviar el món. Cal estar convençut que les coses poden ser d’una altra manera i  sempre esperar el millor de les persones, pensar que tothom donarà el millor com tu ho fas. Solament des d’una actitud ingènua es pot assolir la bondat personal tal i com podem trobar-la a la mirada innocent d’un nen. I així és, com des de la ingenuïtat les persones busquen la seva felicitat i la dels altres. Hem de creure que tots ens posem en la pell de tots. Podem pensar, per exemple,  que l’empresari vol respectar el medi ambient, que el mestre busca que tots els nens aprenguin, que els pares estimen els seus fills i no volen hipotecar el món, que els polítics volen el bé comú  i no el seu. Només des de la mirada neta d’un nen es pot veure que tots som iguals i tenim els mateixos drets. Si ens situem més enllà de la ingenuïtat i ens comportem com adults responsables i despullats de tota innocència estarem comportant-nos com el que som, una societat desconfiada i absolutament insolidària. Només des de la ingenuïtat pots aixecar-te una vegada i una altra i començar de nou i per més decepcions que tinguis no has de situar-te en el realisme pràctic i desconfiat del pessimista, sinó que has d’entendre els fracassos i intentar comprendre’ls i situar-te més enllà de la desconfiança intentant que aquestes posiciones còmodes no t’esquitxin. És molt difícil, però si et deixes portar seràs un actor insuls més d’una obra dolenta i repetitiva, una marioneta més on  responsabilitat social es dilueix en la solidesa de les estructures socials continuistes d’un món injust. Proves irrefutables del pessimisme realista són les següents afirmacions: cal ésser realista, això no serveix per a res, no es pot fer res, ningú no ens fa cas, no siguis ingenu, això és així i ja està, no podem canviar, la política no serveix per a res, sempre són els mateixos. El somni és un producte de la ingenuïtat i solament des de la ingenuïtat es pot somniar i després confiar que els somnis es faran realitat com es van fer molts que en el seu moment es van etiquetar d’utòpics i que finalment es van complir i conformen la nostra realitat.

Tanmateix, últimament em costa molt trobar somniadors (fins i tot entre els joves) que posin en dubte el tradicional immobilisme de la nostra ciutat. Em costa molt,  però mai no perdo l’esperança de veure complir antics somnis des de la més boja i poderosa ingenuïtat.

És el temps que triga el tren d’Igualada a Barcelona. Són els minuts que ens separen de la capital. 93 llargs minuts que conformen una barrera, un inconvenient, un abisme les conseqüències del qual són àmplies i variades. 93 minuts són la raó esgrimida per molts treballadors qualificats per no venir a Igualada. Són massa minuts per venir des de Barcelona, no val la pena. Els mateixos minuts que moltes empreses posen en l’apartat de contres als projectes de viabilitat d’inversió a la Conca d’ Odena. Són també els minuts que tomben moltes inversions públiques com per exemple instituts de recerca, universitats, empreses. M’imagino un polític dir que posaran una universitat a Igualada, i tot seguit dir: ah! un detall! de Barcelona a Igualada són només 93 minuts, ja, ja, ja. Sembla una broma de mal gust. També són els minuts que desbaraten qualsevol pla de viatge turístic a la Conca d’Odena. Minuts que descarten suportar desenes d’igualadins que treballen o estudien a Barcelona i prefereixen utilitzar el transport privat com el autobús o el cotxe tan ecològic. Interminables i indignants 93 minuts que ens recorden que som una comunitat, la Conca, insignificant als ulls del que manen, ulls que tan sols veuen als que protesten i no als conformistes que s’amaguen sota l’etiqueta de realistes. Cada minut és una llosa que ens enterra a l’oblit del progrés. I així estem des de fa més de trenta anys i com si no res, Ningú no es queixa, ningú no diu que el rei està nu. Aquests 93 minuts són la nostra creu,que hem suportat sempre sense queixar-nos. Per això, també són 93 minuts de conformisme i insolidaritat igualadina. És l’hora de dir prou, i minut a minut reduir aquests 93 al mínim possible, potser 60, potser 50, un temps raonable. Un temps que es pot assolir ja sigui mitjançant un pla perquè el nostre tren sigui directe, o semidirecte a Martorell amb enllaç a Renfe o potser amb l’ETF (Eix Transversal Ferroviari). Ah! m’oblidava, ha de ser una solució ara no d’aquí a 25 anys. Com a mínim ho hem d’intentar.

T’aixeques i comences un ritual d’ornament personal, et dutxes, t’afaites, et maquilles, et rentes les dents, et talles els pèls del nas i les patilles. Et vesteixes, una camisa, avui serà  blanca , uns pantalons. Et posaràs una corbata celest o aniràs amb texans. Finalment et mires al mirall, has acabat la teva obra i necessites verificar el resultat. Bé, podries millorar, però et sents vendible, ja sigui per al teu cap, per als teus clients, per al teu amant, per als teus companys de treball, per als teus votants, per a qui sigui. Aquí estàs, niquelat, polit, disposat a sortir al carrer i vendre’t. Has d’entrar per la vista, la resta no importa. Ets un producte més que surt al mercat i com tots sabem el més importants és l’embolcall del producte, la forma, i la marca. Tots en venem. Som mercaderies.

Surts al carrer o navegues per Internet, prens un  cafè a un bar, o escrius al mur del Facebook. Et mostres a la teva possible clientela. Potser siguis jove, pantalons amples de cotó de coloraines, rastas, una arracada a la cella, o potser portis corbata. Amb aquesta primera impressió selecciones una potencial clientela. Després perquè el procés de venda tingui èxit, necessites mostrar les teves credencials, els coneixements, les experiències.

Et vendràs molt bé, si ets algú especial, diferent, per exemple si has viatjat a l’Índia aquestes últimes vacances, si tens relació amb les Tecnologies de la Informació, si ets empresari, ric, guapo, famós, arquitecte, dissenyador, professor universitari, cantant, alcalde o escriptor. Et vendràs molt malament si solament ets una bona persona, solidària, humil, emigrant,  pobre, honest, lleial. Tot això no interessa gens.

Ara bé, això no acaba aquí. Fa anys, als inicis de la societat de consum, els béns ens duraven molt, els tractàvem bé, els manteníem, ens els fèiem nostres. Actualment,  els béns de consum no valen res, els utilitzem i llancem. Aquesta cultura s’està establint a les relacions humanes. Coneixem algú interessant, per exemple, un dissenyador famós,  o un senyor amb corbata, i consumim el seu coneixement i experiència i quan ens cansem , com si fos un objecte que hem comprat  en qualsevol  botiga de tot a cent, ens oblidem i finalment prescindim d’ ell. Consumim a la gent. Ens relacionem amb algú, obtenim tot el que ens interessa i quan veiem que ja no podem sucar-hi més,  l’abandonem en dies, o setmanes. Us sona? Anem al mercat de les relacions humanes  per buscar allò més in, per estar amb ells, consumir-los, i deixar-los i després un altre, un altre, un altre i cada vegada en temps més curts. Això és amor líquid, concepte inventat per Zygmunt Bauman i ho expressa com l’anhel de consumir, d’absorbir, devorar, ingerir i digerir, definitivament d’anihilar. La cultura del consum s’ha establert  a les relacions humanes. Tots ens volem vendre i tots volem comprar, venem fum i el comprem sabent-ho.

Demà, quan t’aixequis, posa’t guapo, surt al carrer amb el cor tan blanc com el que t’agradaria trobar i si el trobes, cuida’l bé.

Crema la platja al sol de ponent, centenars de cossos grassos es torren al sol, pales i pilotes ballen sense solta ni volta. La sorra està calenta i rep les onades que s’escapen i esborren les petjades dels banyistes que passegen i parlen. Una parella discuteix de paelles i de dissabtes a casa dels pares. Una gran panxa peluda aombra a un nen que dorm. Un grup de marrecs greixosos i somrients no deixen de molestar amb els seus crits. Marques de calçotets surten pels llargs pantalons de molts joves que libidinosos mengen gelats o potser beuen cerveses. Algun intel·lectual llegeix llibres de suecs sota una ombrel·la de coloraines. Una dona intenta d’obrir-se pas amb el seu cotxet que porta un nadó tan blanc com les veles dels vaixells que s’exhibeixen en la llunyania del mar. Una jove amb uns pits enormes i arregladets no deixa de empastifar-se amb crema nivell 5. Al capdavall, tot és un mar de cossos, enormes, simètrics, suosos, pudorosos, fastigosos, prims, cossos que busquen alguna cosa més que sol. Tot és una orquestra de cossos que intenten trobar una pausa i l’oblit d’una vida monòtona i freda. Però, hi ha sempre un instant on apareix la solitud de la melodia d’un solo. Uns ulls obscurs i espantats apareixen a l’aigua. Un negre escopit per una pastera sorgeix del mar com la caca que no se’n va del lavabo quan tirem de la cadena del primer món. Cansat, esquelètic i brut el negre dirigeix la seva mirada a la sorra, fa algunes passes, cau i els seus llavis tallats i sagnants donen un petó a la terra de la riquesa. En aquest moment, no molt lluny, un altre negre ofereix rellotges de marca, una asiàtica massatges i un sud-americà canta pèssimament per als cossos proteics i vermells que continuen tombats al sol.

L’orquestra es calla momentàniament i se sent el solo d’un violí, una música aguda que lluita per penetrar on sigui, potser en el cervell d’aquests cossos formosos, tanmateix ningú no s’adona del negre, només la policia que se l’enduu ràpid amb una manta, com amagant les escombraries i així l’orquestra torna amb la seva música impecable que dona vida als cossos que es cremen sota el mateix sol de ponent.

M’agraden els espots televisius, són com petites pel·lícules atapeïdes de històries apassionants i que passen en petits segons. La majoria són autèntiques joies de la genialitat. Són missatges que impacten en els sentiments i incideixen en els ressorts de les emocions. També m’agrada la publicitat gràfica. L’altre dia em va sobtar un cartell publicitari. Conduïa, al Passeig, absort i preocupat pels meus problemes, quan vaig veure un cartell publicitari amb un forn elèctric molt modern i una frase en lletres blaves intenses, que de cop i volta va esborrar tots els meus problemes: Tot sortirà bé. Una llum va il·luminar la meva ment. Era el que buscava, una empenta, unes paraules que m’animaran. Així que, tot em sortirà bé, que oportú!, que bé! perfecte. Amb aquest forn, tot el que cuinis sortirà bé. el pollastre sortirà riquíssim, és impossible que es cremi. Si arribo a estar a prop d’una botiga d’electrodomèstics segurament m’hagués comprat un forn igual, tanmateix, no ho vaig fer i em vaig conformar amb aquells segons de tranquil·litat que em va proporcionar aquella frase premonitòria. Finalment el so d’un clàxon impacient per engegar amb el semàfor en verd va diluir la meva reflexió.

Dies més tard continuo pensant en el missatge del cartell. Desitjar que alguna cosa surti bé, significa que ha d’haver-hi un esdeveniment que te un final incert. Tots vivim esdeveniments amb resultats incerts, Per a mi, que tot surti bé, en aquests moments, significa que els meus projectes a la feina sortiran bé, o que el viatge a Londres serà perfecte o que el cotxe  passarà  la ITV.  Però,  per a altres, serà superar una horrible malaltia, sortir de la misèria, recuperar un ésser estimat o no morir de fam. Per a mi, avui són processos senzills, assequibles i no em jugo res, per a altres són molt importants, vitals i de vegades amb la certesa d’un final tràgic. Per a les coses importants vull que tothom se’n surti bé, per a les frivolitats, m’és absolutament igual. En qualsevol cas, el criteri resideix en el grau d’egoisme i d’empatia del desig. M’irrita veure com molts es preocupen (o em preocupo) per desigs absolutament materials i insubstancials i després es queixen que no els ha sortit bé perquè aquestes actituds són un insult als qui desitgen només viure i estimar. Sí, voler viure com l’únic egoisme bàsic i que ve de sèrie en el ser humà i estimar com un acte d’empatia incondicional. Intenteu solament viure i estimar i tot sortirà bé.

Avui és el primer dia de la resta de la seva vida, el primer dia d’abstinència. Avui, ni una gota d’alcohol ha navegat per les seves venes. És de nit, ha sortit al balcó de casa seva i mira el passeig mullat amb el ulls ullerosos que comencen a tenir una brillantor que havien perdut. Darrere, a l’habitació, l’espera la seva dona que des del llit  l’observa amb esperança. Està cansat i vol anar-se’n a dormir, però abans, mira fixament el cel buscant la raó de tots aquests anys perduts.

Ahir, assegut a la barra d’un bar de la rambla, just després de la segona cervesa i d’haver deambulat per diversos bars de la ciutat, es va sentir immers en la misèria. Feia temps que aquesta sensació trucava a la seva ment però fou amb un cop de lucidesa que va poder veure la seva vida arruïnada i esclava de l’alcohol. Va veure que la raó de la seva existència es reduïa a beure. Se’n va adonar que ja res no l’ importava. S’havia enamorat mortalment de l’alcohol.

Malgrat tenir molta responsabilitat a la seva feina i ser una persona coneguda, ningú no sospitava de la seva esclavitud a la beguda. La seva vida es limitava a amagar-se, a dissimular, a deixar passar les hores i a beure sempre.

Assegut a la barra, observava el terra brut ple de burilles. Un embolcall de caramel li va recordar la seva infància i va comprendre que alguna vegada va ser feliç sense la beguda i va voler tornar a néixer. Per fi, se’n va adonar que estava malalt, que havia deixat de ser ell.

Va deixar un bitllet a la barra per pagar l’última dosis de droga daurada i se’n va tornar a casa. Amb veu tremolosa i amb llàgrimes als ulls va explicar a la seva dona que ja no podia més, que volia morir o tornar a néixer, que el perdonés i que estava molt malalt. Va plorar i plorar fins que les seves llàgrimes van aigualir l’alcohol. La seva dona el va reconèixer i amb la determinació que dóna l’amor va plorar amb ell.

Ara, al balcó, continua mirant el cel buscant raons que mai trobarà, solament té una certesa, que sota els estels el seu fill dorm, la seva dona espera, la seva vida torna i comença a fer fred.