Al capdavall, ser mediocre està de moda, un exemple clar n’és allò políticament correcte, que no és més que  fer i dir el que queda bé de cara a la galeria. De fet, tots tenim un rol social amb un paper establert i que no ens el podem saltar no sigui que trenquem els tòpics que tant bé conservem.

Ser mediocre és ser pobre en objectius, conformista, pessimista i molt egoista ja que no oferim res de nou als altres. Hauríem d’ésser enginyosos com per exemple ser humils, sincerament amables o radicalment crítics. Són milers d’actituds que hauríem d’oferir al món i que aquest no espera, és més ni tan sols espera la nostra existència.

No vulguem ser mediocres si podem ser genials. No alimentem més la miserable idiotesa que provoca la mediocritat. Hem de començar a ser genials i oferir quelcom més que res: crear, perdonar, transigir, estimar, pensar, plorar, fer, despullar-nos i ballar. Es més,  proposo ser valent i començar a ser un mateix i per tant fer aquella bogeria que mai ens hem atrevit perquè en els fons som uns covards i no gosem desplegar tota la genialitat que te cadascú per ser irrepetible. De tant en tant hauríem de volar fins a plorar d’alegria com aquell nen que vam ser i que sempre pintava el gos verd i l’arbre blau i somniava en un mon ple d’ alegres monstres, pallassos tristes i fades voladores, un mon genial que vam perdre i que tant sols en la genialitat de l’adult podem recuperar.

Tanmateix, últimament em costa molt trobar somniadors (fins i tot entre els joves) que posin en dubte el tradicional immobilisme de la nostra ciutat. Em costa molt,  però mai no perdo l’esperança de veure complir antics somnis des de la més boja i poderosa ingenuïtat.