L’escudella era boníssima. Ell va agrair aquesta tradició gastronòmica nadalenca ja que sortia barata. Es notava en el menjar i el beure que eren humils. Des de que Joan era a l’atur, tot era marques blanques i aquest Nadal no podia ser diferent. Però L’Isa, la Marta i el Marc, la seva família eren autèntics, i allà estaven, parlant i rient sense tele.. La seva dona estava radiant i va obligar-los a estar guapos per l’ocasió. Semblava que eren a un restaurant, fins i tot cada un tenia un plat per al pa comprat a la botiga de la gasolinera.

Després del flam casolà Eroski i algun torró Caprabo, van venir els regals, el moment més esperat. Dies abans van decidir per majoria paternal que donada la situació, enguany no comprarien cap regal. A la seva filla li van regalar el portàtil pesat i vell de la mare però que funcionava i al petit una col·lecció de cotxes que va pertànyer al seu tiet. Mentre la Marta parlava amb el Messenger i el petit no parava de fer salts de bogeria, ell va obrir el seu regal, un quadre molt gran dibuixat pels nens on estaven tots amb els braços entrellaçats. Va veure reflectida la seva vida als colors d’aquell dibuix . Al sofà de tela i arropada amb una manta la seva dona estava llegint estupefacta el seu regal, una poesia d’amor del Joan! Ella no la va poder acabar de llegir ja que va començar a plorar. Ell va esclatar a riure amb ganes mentre l’abraçava. Els nens es van abalançar sobre els dos formant una melé familiar i van acabar pel terra.

Més tard, van venir absolutament tots, família i amics. Tot va començar pel seu cunyat que va trucar al seu germà i després la seva mare i aquesta la seva filla i després els amics y així com tots vivien a la mateixa ciutat van acabar a casa seva. Tothom portava alguna cosa, beguda, menjar, alguns regals. No parava d’entrar gent, mai abans havia vingut tanta colla. Sabien que en Joan i la seva família havien tingut un mal any, i van decidir de presentar-se pel morro i amb el cor amb la mà.

Per la nit, allitat , en Joan va sentir en la llunyania el so d’unes campanetes i va somniar que volava al costat d’un àngel amb ales marca Nike.

No hem necessitat cap reflexió revolucionària per adonar-nos que el sistema capitalista no funciona. La pròpia experiència econòmica està demostrant que és un sistema frustrat, en absolut perfecte i si ens situem amb una certa perspectiva històrica podem afirmar que el nostre futur és incert. El sistema ens pot abocar a l’abisme de la pobresa econòmica mundial.

La principal causa de les crisis econòmiques, en general, és la separació efectiva entre economia fictícia i real. L’economia fictícia es basa en l’especulació, producte inevitable de la borsa i els artificis financers i la economia real és la productiva, la dels productes reals i tangibles. Aquesta separació s’agreuja quan la primera assoleix un grau d’especulació tan alt (bombolles financeres i immobiliàries) que no té res a veure amb l’economia real. Per exemple, quan una empresa assoleix un valor desorbitat en borsa que no correspon amb la realitat, o quan els bancs presten diners a persones per comprar propietats el preu de les quals és irreal. La caiguda de l’economia financera causa la inevitable caiguda de l’economia real i provoca que moltes empreses presentin expedients de regulació d’ocupació i a major atur menor consum privat i a menor consum, menor producció i així entrem a una espiral difícil de sortir. En aquest sentit, alguns economistes demanen un augment del consum, sobretot als qui tenen feines estables.
Paradoxalment per sortir de la crisi cal consumir, però en èpoques de crisi és molt difícil per raons obvies. Però no només cal consumir en èpoques de crisi, sinó que el mercat demana consumir sempre i quant més millor. I aquest és el segon gran error del sistema capitalista, el creixement de la demanda del consum provoca inevitablement l’esgotament i destrucció dels recursos naturals. A més i no menys important redueix a l’ésser humà a un ésser consumista.
Òbviament dins del sistema capitalista mai no podrem controlar la separació entre economies, els recursos tampoc no són il·limitats i moltes persones comencen a estar fartes de ser només consumidores.

El sistema està esgotat i hem d’actuar, primer, reflexionant sobre el nostre paper en la societat i després actuant amb valentia i coratge per canviar nostra relació amb ell. Exemples són les recerques de noves formes de consum, noves formes de feina o nous plantejaments econòmics com el decreixement, concepte que defensa la disminució de la producció econòmica amb l’objectiu de establir una nova relació entre persona i natura i entre les pròpies persones. Reflexions i accions que no volen destruir el sistema, ans al contrari, canviar-lo

En qualsevol cas, tots som responsables del que està passant i sinó que s’ho preguntin ja no als qui aquest Nadal no viuran dignament, respecte als esquemes de la nostra societat occidental, perquè han perdut la feina, sinó als que es moren de fam i això no és demagògia, és brossa que amaguem sota de la catifa del sistema, la nostra catifa.