Alguns defensen aquestes generalitzacions apel·lant a l’estadística, juguen a sociòlegs i veuen una correlació claríssima entre raça, religió o sexe i maldat. Evidentment per a ells, els magrebins són lladres i/o traficants perquè són magrebins, i són incapaços de raonar més enllà, no poden pensar que potser és la situació econòmica i social, l’educació, el desarrelament i desenes de variables que poden provocar que l’índex de delinqüència sigui més alt en aquests col·lectius.

Es generalitza per mandra intel·lectual, perquè és més fàcil tenir unes quantes generalitzacions per actuar en base a les mateixes que pensar que cada persona és diferent. Les generalitzacions i els tòpics (generalitzacions solidificades) són productes de l’estupidesa humana, de la ignorància més casposa, de no voler conèixer cada una de les individualitats. L’ ignorant (o psicòpata sí és conscient del seu error però no l’importa moralment), es crea un món a la seva mesura, un món simple saturat de tòpics i generalitzacions estúpides que creen límits i fronteres, un univers conceptual que l’ajuda a relacionar-se fàcilment amb els altres, sense necessitat d’empatia, de conèixer, de comprendre els altres. Sobra dir que aquest univers conceptual és altament perillós perquè pot esdevenir en pensaments totalitaris i en l’imposició dels mateixos, per exemple, es pot arribar a pensar que si tots els immigrants són uns aprofitats del nostre sistema del benestar, la millor solució es limitar o eliminar l’accés a alguns serveis socials com la sanitat. Patètic.

Poques són les generalitzacions certes en l’àmbit humà, de moment jo tinc dues ben clares: tots els humans són mortals i no tots són uns ximples, o no?

Crema la platja al sol de ponent, centenars de cossos grassos es torren al sol, pales i pilotes ballen sense solta ni volta. La sorra està calenta i rep les onades que s’escapen i esborren les petjades dels banyistes que passegen i parlen. Una parella discuteix de paelles i de dissabtes a casa dels pares. Una gran panxa peluda aombra a un nen que dorm. Un grup de marrecs greixosos i somrients no deixen de molestar amb els seus crits. Marques de calçotets surten pels llargs pantalons de molts joves que libidinosos mengen gelats o potser beuen cerveses. Algun intel·lectual llegeix llibres de suecs sota una ombrel·la de coloraines. Una dona intenta d’obrir-se pas amb el seu cotxet que porta un nadó tan blanc com les veles dels vaixells que s’exhibeixen en la llunyania del mar. Una jove amb uns pits enormes i arregladets no deixa de empastifar-se amb crema nivell 5. Al capdavall, tot és un mar de cossos, enormes, simètrics, suosos, pudorosos, fastigosos, prims, cossos que busquen alguna cosa més que sol. Tot és una orquestra de cossos que intenten trobar una pausa i l’oblit d’una vida monòtona i freda. Però, hi ha sempre un instant on apareix la solitud de la melodia d’un solo. Uns ulls obscurs i espantats apareixen a l’aigua. Un negre escopit per una pastera sorgeix del mar com la caca que no se’n va del lavabo quan tirem de la cadena del primer món. Cansat, esquelètic i brut el negre dirigeix la seva mirada a la sorra, fa algunes passes, cau i els seus llavis tallats i sagnants donen un petó a la terra de la riquesa. En aquest moment, no molt lluny, un altre negre ofereix rellotges de marca, una asiàtica massatges i un sud-americà canta pèssimament per als cossos proteics i vermells que continuen tombats al sol.

L’orquestra es calla momentàniament i se sent el solo d’un violí, una música aguda que lluita per penetrar on sigui, potser en el cervell d’aquests cossos formosos, tanmateix ningú no s’adona del negre, només la policia que se l’enduu ràpid amb una manta, com amagant les escombraries i així l’orquestra torna amb la seva música impecable que dona vida als cossos que es cremen sota el mateix sol de ponent.