La lluita continua

Rafa — Fri, 20 Nov 2009 08:32:32 +0000

Fa 25 anys un amic i jo vam escriure aquest article a la revista ARGOT de l’ institut d’Igualada, volíem lluitar per un món millor i aquestes eren les nostres idees i sentiments:
En un món submergit en una crisi econòmica i ideològica, amb tensions quotidianes, falsos valors i ple d’egoisme, habitat per robots en potència, dirigits per una societat consumista, freda i hipòcrita, on la rivalitat imposa constantment l’odi i la mentida, viu també la joventut, la més afectada i que té el deure i la necessitat de canviar-lo, però covarda, la majoria, ni tan sols ho intenta sinó que recerca falses i fàcils sortides amb les quals intenta ignorar la realitat. Alguns joves intenten evadir-se mitjançant la droga o la violència, però l’únic que aconsegueixen és girar en un cercle viciós, busquen la llibertat i l’únic que guanyen és una eterna captivitat.
La majoria observa, dissimula i es sotmet. Altres, molt pocs, són capaços d’innovar, imaginar i generar esperances, però no tenen unitat i finalment són absorbits o marginats.
Abans com a mínim, van existir nombrosos i forts intents de revolució com els hippies que van intentar entre d’altres coses una tornada a la naturalesa o els Beatles que van marcar tota una època o la revolució del maig del 68, una mostra latent de crítica ideològica, però tots sobre manera van fracassar.
Avui la joventut sembla adormir-se i segueix somnàmbula el camí implantat, les modes creades amb un únic fi econòmic, la societat de consum que ens bombardeja i sense que ens n’adonem, manipula les nostres idees i la nostra llibertat. Potser ja no hi ha esperança? No hi ha noves ideologies per les que lluitar, les joves filosofies són pessimistes, la realitat també ho és. Tanmateix, creiem que ha d’haver-hi solució i que es troba als valors profunds i inviolables de la joventut, els seus sentiments, les seves ganes de llibertat, la seva sinceritat i el seu amor. Tot això cal treure-ho, mostrar-ho i fer-ho, perquè nostre és el present i el futur i cal intentar canviar-lo i si ens equivoquem (que no ho farem) no importa, perquè aquest és el gran dret de la joventut, equivocar-se.
És sorprenent comprovar que la descripció de la societat és molt semblant a l’actual: crisi econòmica, de valors, societat de consum, desafecció, tanmateix, i avui també, sempre hi ha esperances. Això sí, des de la distància de l’experiència envejo l’esperit d’aquest article, desitjo la ràbia i la ingenuïtat que ens va fer escriure aquestes paraules, potser caòtiques però amb una puresa i honestedat que admiro. Avui, voldria ser més a prop del jove rebel que de l’adult acomodat , perquè meu també és el present i el futur i nostra és la responsabilitat de millorar-lo i així és a la lluita diària, a la rutina i cada vegada sospito més, com ja intuïa fa 25 anys, que ho podem aconseguir si en cada una de les nostres accions hi posem la voluntat d’estimar, i no és gens fàcil, ni abans ni ara.

Share and Enjoy:

El gos verd i l’arbre blau.

Rafa — Fri, 23 Oct 2009 08:00:05 +0000

Segons l’Andrew Lang, un escriptor anglès del segle passat i admirat per Jorge Luís Borges, tots els nens són genials fins els vuit anys, després tots volem semblar-nos als altres buscant la mediocritat i gairebé sempre ho aconseguim. Tothom a certa edat assoleix el primer premi de la mediocritat. Diem, fem i pensem com es suposa que hem de dir, fer i pensar, com ho fa tothom, sense voler ser genials. Els nens petits, per contra, viuen a l’enginy de la innocència, en un món sense prejudicis de cap tipus, i per això fan, diuen i pensen lliurement sense el pes del judici social constant al qual tots estem sotmesos. Les accions d’un nen són moltes vegades enginyoses i per a molts és l’etapa vital del nen més divertida i espectacular en el sentit literal de la paraula. Gairebé des de l’adolescència, comencem a carregar-nos de prejudicis, pors i inseguretats i volem ser com els altres, primer com els pares, després com els amics, com els ídols i finalment volem ser com es suposa que hem de ser i ens fa por sortir-nos de guions implícits, perquè si ho fem ens caurà no només el pes del judici col·lectiu sinó també els nostres propis prejudicis.

Al capdavall, ser mediocre està de moda, un exemple clar n’és allò políticament correcte, que no és més que fer i dir el que queda bé de cara a la galeria. De fet, tots tenim un rol social amb un paper establert i que no ens el podem saltar no sigui que trenquem els tòpics que tant bé conservem.

Ser mediocre és ser pobre en objectius, conformista, pessimista i molt egoista ja que no oferim res de nou als altres. Hauríem d’ésser enginyosos com per exemple ser humils, sincerament amables o radicalment crítics. Són milers d’actituds que hauríem d’oferir al món i que aquest no espera, és més ni tan sols espera la nostra existència.

No vulguem ser mediocres si podem ser genials. No alimentem més la miserable idiotesa que provoca la mediocritat. Hem de començar a ser genials i oferir quelcom més que res: crear, perdonar, transigir, estimar, pensar, plorar, fer, despullar-nos i ballar. Es més, proposo ser valent i començar a ser un mateix i per tant fer aquella bogeria que mai ens hem atrevit perquè en els fons som uns covards i no gosem desplegar tota la genialitat que te cadascú per ser irrepetible. De tant en tant hauríem de volar fins a plorar d’alegria com aquell nen que vam ser i que sempre pintava el gos verd i l’arbre blau i somniava en un mon ple d’ alegres monstres, pallassos tristes i fades voladores, un mon genial que vam perdre i que tant sols en la genialitat de l’adult podem recuperar.

Share and Enjoy:

Expresso » revolució

La lluita continua

El gos verd i l’arbre blau.